Fa dues setmanes Harrison Ford va fer 80 anys. Ja és avi, concretament un dels seus nets té la meva edat, 23 anys. I, tot i això, ha protagonitzat el seu personatge estrella: l’arqueòleg, professor d’universitat, expert en fuets (no els que es mengen) i arxienemic dels nazis, Indiana Jones, a Indiana Jones i el Dial del destí. I a mi, en canvi, a la meva edat, em fa pal anar al gimnàs.
Indiana Jones no és una fita generacional. Indiana Jones ha format part de totes les infàncies dels nens que somiaven amb aventures més enllà dels seus avorrits barris de ciutat. En mons plens de perills i misteris on descobrir tresors i llocs que només la imaginació pot abastar. Sempre que parlo de la saga em pregunten per la meva edat, i entre unes rialles iròniques em recorden que jo no vaig viure la seva estrena, per la qual cosa no vaig presenciar la seva “gran aparició” a la pantalla gran. És veritat, no ho vaig fer. No la vaig anar a veure al cinema. No vaig presenciar el seu moment àlgid. Però sempre me’n recordaré de veure-la per primera vegada amb els meus pares i somiar que algun dia seria com ell.
Indiana Jones no és una fita generacional, Indiana Jones és una icona
La nova entrega de la saga té lloc en una etapa crua de la vida de l’arqueòleg on les seves joves aventures han quedat enrere i s’enfronta a una propera vida de jubilat. Però les seves gestes no acaben allà, ja que rep la visita d’Helena Shaw (Phoebe Waller-Bridge), que li proposa anar a la recerca de l’Anticitera, un instrument astrològic creat pel mateix Arquimedes per fer prediccions i molt més… El viatge no serà bufar i fer ampolles perquè el nazi Jürgen Voller (Mads Mikkelsen) també va darrere del dial, i farà tot el possible per tenir-lo a les seves mans.
Si mirem enrere ens adonarem que tots aquells objectes pels quals Indiana Jones iniciava les seves aventures tenien alguna funció màgica. O bé atorgava la vida eterna i el coneixement infinit o bé demostrava l’existència de Déu. En aquest cas l’objectiu principal de la pel·lícula gira al voltant que l’Anticitera, i encara que en primera instància no desperta la gana aventurera a l’espectador, a poc a poc va creant la tensió i la curiositat digna de qualsevol pel·lícula de la saga.
Parlem de l’acció. Harrison Ford ja no està per anar saltant de cotxe en cotxe, o per enfrontar-se a 50 soldats amb el fuet o els punys ensangonats, i la pel·lícula no es força perquè ho faci. La trama fa conscient de l’edat avançada del protagonista i el fica en situacions que no requereixen una capacitat sobrehumana. Tot i això, totes les escenes d’acció et transporten nostàlgicament a les primeres pel·lícules de la saga i et mantenen en tensió, juntament amb un muntatge ràpid que t’impedeix parpellejar, i sobretot acompanyat d’una banda sonora MAGNÍFICA en mans del gran John Williams.
Una dosi de nostàlgia com Déu mana
Un dels grans errors que s’ha repetit durant tota la saga ha estat la manca d’un enemic a l’alçada de la trama. Tot i que els nazis han exercit la funció del digne adversari de l’arqueòleg ianqui a la perfecció, gràcies a la seva forta i malvada ideologia política; sempre han resultat buits i sense profunditat. En el cas de Jürgen Voller, malgrat la magnífica interpretació de Mads Mikkelsen, el personatge, una vegada més, entra al grup “d’investigadors nazis estereotipats” que l’únic que volen és sobresortir en coneixement i en autoritat, pel bé de l’imperi o del propi. El seu arc de personatge es queda curt i amb la necessitat d’haver-nos mostrat la cara més venjativa i personal cap a Jones.
Pel que fa al paper d’Helena Shaw, Phoebe Waller Bridge ens demostra que no només és una gran guionista i actriu dramàtica, sinó que pot fer qualsevol paper que es proposi a la perfecció. Ella exerceix el paper de la jove brillant i arrogant que es va modelant al llarg del metratge, que al principi no cau bé, però que, un cop anem enfonsant en la seva persona, acabarà mostrant la seva faceta més carismàtica i emotiva. No resulta tan insofrible com el paper que interpretava Shia LaBeouf a La calavera de cristall.
Actualment, vivim en una època cinematogràfica on les pel·lícules d’acció sucumbeixen als efectes especials i al CGI per proporcionar la dosi de tensió i realisme que l’espectador mitjà creu que necessita. A Indiana Jones opten per rejovenir Harrison Ford i començar la pel·lícula amb un flashback més jove, enfrontant-se a un exèrcit de Nazis en una trepidant escena d’acció a bord d’un tren. Tot i les meves recents queixes sobre les imatges facials creades per ordinador en pel·lícules com The Flash o Ant-Man and The Wasp: Quantumania, he d’admetre que el rejoveniment de Harrison Ford m’ha sorprès gratament, i s’ha convertit, avui dia, el CGI d’un actor més creïble que he vist. Traient els plans allunyats on el seu cos es mou estranyament, els primers plans resulten completament creïbles i una demostració dels diners i els recursos que haurà dedicat Disney per tal de dotar la pel·lícula de l’acció que necessitava.
En conclusió, la pel·lícula, encara que no arriba a l’epicitat que mostrava a les seves primeres entregues, se centren a les condicions que suposen el pas del temps del protagonista i no el forcen a fer allò que ja no pot. Per això, compten amb una història interessant que ens evidencia el valor del coneixement i ens fa interessar per la història que ens envolta, sense deixar de transportar-nos a llocs increïbles i tornar a somiar com un nen amb l’arqueòleg que tots vam voler ser algun dia.
Veredicte
El millor: El seu recurs nostàlgic i l’aprofitament del personatge de Jones, que encara es pot aprofitar… i molt.
El pitjor: Alguns forats de guió, típics de la saga, que en algun moment trenquen el clímax final.
Nota: 8
