Hi ha penícules i penícules. Penícules que passen pels nostres cinemes sense pena ni glòria i penícules que han vingut per quedar-se, per canviar la nostra percepció del setè art, per generar legions de fanàtics arreu del món, per presentar-nos cada cert temps una nova seqüela… En fi, que hi ha penícules que es converteixen en clàssics des del primer moment i són recordades per sempre més com el que són: obres d’art!
Efectivament, avui parlaré d’una d’aquestes penícules. El que passa és que no acabo d’entendre com l’he de titular i com l’he de situar dins la col·lecció de penícules… El que passa és que jo em pensava que era la primera, però després, al cap d’uns anys, vint per ser més exactes, resulta que no, que és la quarta. És igual. Avui, sense més preàmbuls i per al gaudi de tots els amants de l’espai, els androides, les espases làser i els malvats amb casc negre… La guerra de les galàxies. Una nova esperança.
Star Wars 1977, una nova esperança pel cinema
La història comença –com a mínim, això és el que vam creure durant l’estrena, l’any 1977– quan dos androides, el gordo y el flaco de la robòtica, amb noms que semblen contrasenyes wi-fi, escapen d’una nau i arriben a un planeta força desèrtic anomenat Tatooine, amb la missió de transmetre un missatge. Per algun motiu, les màquines arriben a mans d’un jove anomenat Luke Skywalker, que els agafa carinyo. Bé, també s’interessa per la missió dels androides, però això és perquè veu la imatge de la princesa Leia i se n’enamora. Ai, el que fa una dona bonica!
El que han de fer els robots és avisar un tal Obi Wan Kenobi per tal que ajudi la princesa a lluitar contra el malvat Imperi Galàctic, capitanejats pel dolent dels dolents del cinema, en Darth Vader. Sí, segur que us sona! Aquell del casc negre i que parla com si tingués problemes de respiració, el pobre! Resulta que aquest té tot un exèrcit, amb soldats, naus, canons làser… Això sí que eren armes de destrucció massiva, i no les que el trio de les Azores deien que hi havia a l’Iraq!
Per aquelles casualitats del destí, en Luke troba l’Obi Wan, una mena de vell ermità que viu a les muntanyes. De seguida hi ha una gran empatia entre els dos, i fins i tot l’ancià dona al jove una espasa làser que va ser del seu pare. Una herència que desava des de feia temps! I comencen a parlar que si la fuerza això, que si la fuerza allò altre… Però la princesa segueix esperant, i han d’aconseguir una nau per anar-la a buscar… Així que van al millor lloc on trobar-la! Un bar ple de criatures estrambòtiques i delinqüents!
Allà coneixen un altre duo històric del cinema. En Chewbacca, una mena de big-foot de dos metres i mig d’alçada que es comunica a base de grunys inintel·ligibles, i l’Indiana Jones. Bé, l’Indiana Jones… Disculpeu! En Han Solo. Aquest és un contrabandista amb una nau que accepta portar-los allà on sigui, sempre i quan cobri una generosa recompensa pels seus serveis prestats. Ai… Poderoso caballero es don dinero, aquí i a anys llums de distància!
Així que ja tenim l’elenc principal de personatges, i la batalla comença en un escenari que també ha esdevingut icònic en el món del cinema. L’estació espacial Estrella de la Muerte. Amb el nom ja ho diu tot! Que un dia navegues tranquil·lament per les llunes de Saturn i reps un senyal d’un plat volador que se t’acosta i et diu “Al habla el comandante de la Estrella de la Muerte”… Mala peça al teler! Millor que giris cua que amb un nom com aquest no vénen en so de pau.
Com era d’esperar, els protagonistes rescaten la princesa. Oju, amb la princesa! No és una donzella delicada i figaflor, no! És tota una guerrera, d’aquelles que agafa la pistola i comença a repartir trets, làsers en aquest cas, si fa falta. Ah, i manaire! Això ja ho tenen també les princeses… Els agrada manar, que els altres els facin cas. Deu ser cosa de la sang blava. I també passa el que havia de passar. Que el Han Solo se n’enamora i allà es munta un triangle amorós… Que ni a Pasión de gavilanes, tu!
Per sort –o per exigències del guió, que als herois els toca fer feina–, en Luke Skywalker resulta ser, a més a més d’un gran espadatxí làser, un gran pilot de naus espacials. I amb l’ajuda de les tropes rebels, descobreixen el punt feble de l’Estrella de la Muerte i, apa! Allò fa un pet com un aglà, i enmig de la foscor de l’espai queda bonic de veure, com si fos el piromusical de la Mercè però a lo grande! Tot i que com era d’esperar, el senyor Darth Vader s’escapa i així el bo d’en George Lucas pot tenir més idees i fer més penícules! I més quartos, que la recaptació de cadascuna de les seqüeles no és poca cosa…
Cal destacar d’aquest film la banda sonora, composta pel mestre John Williams, amb unes quantes de les melodies més conegudes del cinema sonant i embellint les escenes de la penícula. De fet, va guanyar un Oscar, i amb això queda tot dit. Qui no ha caminat mai amb posat seriós mentre feia ressonar dins del seu cervell la Marxa imperial?
Arribats a aquest punt considero que he parlat poc sobre les espases làser. I la veritat és que no se’n pot dir massa cosa, d’aquestes armes imaginàries. Només cal parar a pensar quants cops hem fet veure que en teníem una a la mà, i la movíem com si lluitéssim, mentre amb la boca emetíem aquell sorollet característic que ja forma part de les nostres vides. Un dia, el meu nét, que és un friqui d’aquests moderns, va agafar un fluorescent de la cuina i… fent el Jedi, va fotre un merder de vidres per tot el pis… Res, que per fer el borinot com feia el vaig fer fora de casa una estona, que li toqués l’aire, mentre li deia “Hasta luego, Lucas!”.
 va marcar tota una generació (o potser més d'una) i per això val la pena reivindicar-la...){kind=link}