Quan vas al cine a veure una pel·lícula de l’Univers DC, saps que sempre hi has d’anar amb un milió i mig de reserves i preparat per esperar-te qualsevol cosa. Una obra mestra del cinema de superherois com són The Man of Steel o Wonder Woman, coses difícils de descriure com Suicide Squad o Birds of Prey (And the Fantabulous Emancipation of One Harley Quinn), o altres més difícils de digerir com Batman vs Superman o Wonder Woman 1984 (Un gran any, per cert).
Però, The Flash és una altra cosa. És una pel·lícula entretinguda i com em va dir la meva dona (que DC no li fa ni fred ni calor), per ser una pel·lícula de DC està molt bé, m’ha passat molt de pressa. I això és el que aconsegueix The Flash, que l’autèntic seguidor dels còmics de DC pugui tenir un grapat d’alegries i reconnectar amb la saga.
Entre l’Snyderverse i el DCGunn
Malgrat viure a cavall de l’Snyderverse i del DCGunn, crec que The Flash aconsegueix captar el millor dels dos universos. Si una cosa li puc criticar a l’època Snyder és que va convertir els còmics de DC en una cosa fosca, massa fosca; i no només pel color de les pel·lícules, sinó pels arguments i en molts moments la poca humanitat dels personatges. En un videojoc com Injustice 2 (us el recomano) funciona, però en el cine crec que no. Per més que s’enfrontin dos herois, ningú vol veure que un dels dos tingui una ombra maligna. Si recordem la Civil War dels venjadors, era molt fàcil empatitzar amb qualsevol dels dos bàndols. Aquí no, acabaves no empatitzant amb ningú i això desconnectar a tothom.
Flash, t’endolla. Admeto que no soc gens fan d’Ezra Miller i que hauria preferit veure Grant Gustin amb el vestit vermell (i perquè no dir-ho, a Melissa Benoist com a Kara Zor-El, perquè tots estem enamorats d’ella), però considero que va defensar molt dignament el paper. El seu estúpid alter ego demostra perfectament com seria la mateixa persona creixent a l’empara d’una família i sent un nen malcriat, o les ombres que té i les dificultats en les relacions personals després d’estar sol des dels 12 anys; és un encert majúscul. Pel que fa a la història, qui coneix els còmics i ha vist les sèries de CW, realment té poca sorpresa. Però exactament el mateix que pels fans de Marvel; les històries ja estan escrites, i excessives giragonses et fan perdre els fans.
Aparicions i homenatges
Arribats en aquest punt (alerta spoiler) tal vegada The Flash no sigui una obra mestra com Transformers: Rise Of The Beasts, però sí que fa la seva funció: tanca l’Snyderverse i obre el DCGunn. És realment emocionant veure les aparicions finals de Diane Prince, el Bruce Wayne d’Affleck, però no només això, els homenatges a Nicolas Cage o Christopher Reeve, als històrics Michael Keaton i Adam West; veure un Supergirl morena defensant tant i tan bé el paper i que ens ha deixat amb moltes ganes de veure-la més tot i que, a priori sabem que mort.
En definitiva, una explicació tan pràctica i didàctica del que en física quàntica és l’efecte papallona; aquell que apunta que trepitjar un mosquit en la prehistòria pot destruir per complet el futur. Aquí, de moment, canviar la ubicació dels pots de tomàquet d’un supermercat ens ha servit per treure un innocent de la presó i veure canviar Ben Affleck per George Clooney. Veurem de nou a l’home del cafè fent de Batman? M’agradaria, la seva trajectòria s’ho mereix.
