El 3 de maig és el dia mundial de la llibertat de premsa. A El Cinèfil ens ho prenem molt seriosament. El nostre és un mitjà de comunicació sobre cinema. Això vol dir que parlem de cine, sèries i festivals, però a la vegada som periodistes… I ens enorgulleix formar part d’aquest col·lectiu de persones que informen de manera lliure, rigorosa i desacomplexada. I és per això que de tant en tant també ens agrada parlar de la nostra feina. Sense perdre de vista el cinema…
Per això hem pensat de regalar-vos un petit recull de pel·lícules sobre llibertat d’expressió i on el periodisme és el protagonista. En podríem haver triat d’altres, però aquests són ja cinc clàssics Made in Hollywood. I per si no fos prou, basats en fets reals, que, segurament, recordareu. Gaudiu-les i no dubteu a proposar-ne més i compartir-les amb nosaltres.
Good night and good luck de George Clooney (2005)
Llibertat d’expressió, caça de bruixes i cine amb rerefons polític i en blanc i negre. Mirem enrere… Estem a l’any 1953 i als Estats Units s’està vivint una ferotge persecució a tothom que se sospita que fa olor de comunista.
El periodista Edward R. Murrow (David Strathairn), el coproductor del seu programa Fred Friendly (George Clooney) i el reporter José Wershba (Robert Downey, Jr.) desafien les pressions i les tàctiques de descrèdit utilitzades per Joseph McCarthy durant la seva croada per erradicar als elements comunistes en el govern. Òbviament, això no agradarà “als de dalt”. En aquest clima de por i de la represàlia, l’equip de la CBS té la intenció de fer públic els mètodes foscos de McCarthy i provar que alguns dels acomiadaments i gent acusada de ser comunista no tenen cap fonament. Els principis i la veritat per davant de tot. Ràdio i els orígens de la tele com a mitjà de masses es barregen en un film que va estar nominat a sis Oscars incloent Millor Pel·lícula, Millor Director, Millor Guió i Millor Actor.
La frase
“No podem defensar la llibertat a l’estranger abandonant-la a casa”
People vs. Larry Flynt de Milos Forman (1996)
Llibertat de premsa també vol dir poder editar “pit i cuixa” i bé sabem en aquest país que la moralitat ha estat massa temps prohibint segons quines publicacions pujades de to… Oliver Stone és un dels productors darrere aquesta cinta que bàsicament denuncia la doble moral de la societat americana. L’excèntric Larry Flynt, interpretat magistralment per Woody Harrelson, és acusat en relació amb les lleis sobre obscenitat i llibertat d’expressió que se suposa que ha vulnerat publicant la seva revista Hustler.
El film va ser tot un esdeveniment a finals dels noranta igual que el personatge real en el qual està basada la pel·lícula. No va guanyar cap dels dos Oscar a què estava nominada (Direcció i Actor) però Milos Forman sí que va endur-se a casa el Globus d’Or a la Millor Direcció. Per cert, Larry Flynt farà 75 anys l’1 de novembre i continua sent un home de negocis relacionats amb la pornografia i el joc. A la pel·lícula va interpretar el jutge encarregat de jutjar el mateix Larry Flynt. La màgia del cine…
La frase
“Què és més obscè el sexe o la guerra?”
All the president’s men d’Alan J. Pakula (1976)
És segurament una de les cintes basades en un fet real més satisfactòries pel periodisme, ja que parla sobre el cas real que va fer caure el president Nixon: el Watergate. És una adaptació del llibre homònim de Bob Woodward i Carl Bernstein, els dos periodistes que van investigar el cas i el van publicar al Washington Post. Robert Redford i Dustin Hoffman interpreten respectivament Woodward i Bernstein.
El film va estar nominat a 8 Oscars i en va guanyar quatre: Millor Actor Secundari per Jason Robards (l’editor del diari) Millor Guió Adaptat, Millor Direcció Artística i Millor So.
La frase
“No m’importa què has fet. M’importa de la manera com ho has fet”
The Insider de Michael Mann (1999)
Traduïda al català com El dilema i a Llatinoamèrica com El informador va ser un dels films més impactants de finals del segle passat. La pel·lícula explica la història real de Jeffrey Wigand (Russell Crowe), vicepresident del departament de recerca de l’empresa productora de cigarretes Brown & Williamson, que es converteix en informador per denunciar els abusos de la indústria del tabac. La contrapart de la història és el Lowell Bergman (Al Pacino), productor del programa de la CBS 60 Minuts, disposat a revelar els secrets sobre les pràctiques dubtoses de la indústria i els verdaders perills del tabaquisme.
Òbviament, els dos protagonistes reben tota mena d’amenaces i pressions en un film angoixant sobre el poder que tenen els lobbies i les grans empreses als Estats Units. Va estar nominat a set Oscars, però no en va guanyar cap. Sí que va suposar un trampolí per la carrera del seu protagonista Russell Crowe que va endur-se diversos premis per la seva actuació.
La frase
“La fama té una vida d’uns 15 minuts. La infàmia dura una mica més…”
Spotlight de Tom McCarthy (2015)
L’última a passar a la història, però la que més glòria s’ha endut a jutjar per l’Oscar a la Millor Pel·lícula que va guanyar fa dues edicions. La cinta explica la veritable història de com el Boston Globe va desemmascarar l’escàndol massiu de pedofília i l’encobriment que en feia l’església catòlica local, una bomba informativa que va sacsejar tota la institució de l’Església catòlica fins al seu nucli.
Durant tota la pel·lícula s’explica de manera molt detallada i fins i tot didàctica els problemes dels periodistes per explicar al gran públic una història escandalosa a la vegada que mostra la tasca lenta i feixuga del periodista d’investigació. El primer pas és convèncer l’editor del diari, després el director i més endavant els propietaris. Tota una cadena d’interessos, censura interna i estira-i-arronsa entre la llibertat de premsa i altes pressions. També va guanyar l’Oscar al Millor Guió escrit per Josh Singer i el mateix director Tom McCarthy.
La frase
“Sé que hi ha coses que no es poden dir a la gent. Però també sé que hi ha una història aquí de la qual la gent en sentirà a parlar”
