Tothom sap qui és 李小龙 – Bruce Lee. Ara bé, no tothom coneix que darrere els mastegots i els nunchakus hi havia un home amb uns valors i una filosofia de vida que van molt més enllà del kungfu i les coreografies davant (i darrere les càmeres). La prematura mort el 20 de juliol de 1973 va ser un cop terrible pel cinema. Aquest estiu fa 50 anys d’aquell trist moment.
Arribava en el moment on la seva carrera s’enlairava a escala mundial van truncar la difusió d’un missatge que fins llavors era únic al món del cinema. Una crida a la fi del racisme cap a la comunitat asiàtica. El documental Be water del director Bao Nguyen presentat a la 53a edició del Festival de Sitges s’endinsa en la croada del petit drac analitzant en el seu moment històric la valentia d’aquesta iniciativa. Però qui és i per què és tan important la figura de Bruce Lee?
La fúria oriental de Bruce Lee no és només un cop de puny
Posem-nos en context. Bruce Lee va néixer (per casualitat) als Estats Units i, per tant, és tan estatunidenc com Donald Trump o Clint Eastwood. Tot i que va ser criat a Hong Kong, als 18 anys va anar a provar sort a Nord-amèrica i es va instal·lar a Seattle. Allà va conèixer la que seria la seva dona (una caucàsica) i va marcar-se el repte de fer popular el kungfu en un moment on les arts marcials japoneses (judo i karate) eren les més populars. Però Lee tenia una llarga experiència com a actor infantil i juvenil i en una demostració de kungfu va ser caçat per un productor de Hollywood que buscava un actor asiàtic per interpretar el majordom Kato de la sèrie Green Hornet.
L’alegria inicial per tenir feina a la indústria del cinema es va esvair a poc a poc en veure que era poc més que una decoració ètnica necessària al costat del seu protagonista principal Van Williams. L’actor asiàtic no tenia línies de diàleg i només estava allà per lluir cops de peu voladors. Els actors orientals als anys 60 i 70 no només estaven tremendament estereotipats (servils, escanyolits, folklòrics) sinó que en cap moment se’ls tenia en compte en papers rellevant a les històries de TV o cine.
“El públic no està preparat” era l’excusa. No era estrany veure John Wayne caracteritzat de manera barroera per fer-nos creure que era Gengis Khan (The conqueror, 1956), per exemple. Eren uns anys de forta protesta pels drets de la comunitat negra. Les veus de Martin Luther King o Muhammad Ali eren escoltades i respectades. Però ningú no parlava dels asiàtics.
En aquest convuls context on els asiàtics sempre són dolents (japonesos sense escrúpols a la II Guerra Mundial i comunistes Vietcongs a la Guerra del Vietnam) el missatge de Bruce Lee era sens dubte revolucionari, trencador i difícil de modelar. Però l’home era tenaç i tossut. Després d’uns anys fent papers secundaris i molt allunyats del que ell volia va tornar a Hong Kong i va començar a triomfar en papers protagonistes a The big boss, 1971 (traduïda inexplicablement com Kárate a muerte en Bangkok) i sobretot a Fist of fury, 1972 (Furia oriental). És evident que a Hong Kong a ningú se li feia estrany un protagonista asiàtic i la renovació i l’èxit de Bruce Lee, en aquell context, va ser la seva química amb la càmera i unes arts marcials com mai no s’havien vist en pantalla llavors.
El seu recent èxit el va dur a escriure i dirigir The way of the Dragon un film molt més madur i profund on les arts marcials i la “filosofia” són alguna cosa més que un element per lluir en pantalla. L’acció es va moure a Itàlia i la mítica baralla amb Chuck Norris al Coliseu romà forma part de la història en majúscules del cinema d’acció.
El camí del drac no és fàcil
Amb aquests èxits a les alforges, Bruce Lee va pensar que era el moment per tornar a Hollywood i donar a conèixer el món el kungfu, els valors orientals i, per què no, veure un actor oriental protagonitzant una sèrie. La sèrie en qüestió era Kungfu (la del “pequeño saltamontes”) però una vegada més algú a les altes esferes va decidir que el públic no ho acceptaria. Lee va escriure la sèrie amb la intenció de protagonitzar-la i va haver de veure com David Carradine era l’escollit per interpretar el monjo shaolin en aquella popular ficció que va estar en antena del 1972 al 1975.
Aquesta història té un final agredolç. Com bé sabeu Bruce Lee va morir sobtadament l’any 1973 poc abans de veure com el seu somni es feia realitat. El seu últim film, Enter the Dragon, va ser una coproducció entre Warner Bros i la hongkonguesa Concord (The way of the dragon) i Bruce Lee era el protagonista. Amb un pressupost de 850.000 dòlars va arribar a recaptar 350 milions arreu del món. Des del més enllà, Bruce Lee va culminar el camí del drac, però va aconseguir una fita molt més important: obrir la porta a què altres seguissin el seu camí. A Jackie Chan, Jet Li, Chow Yun-Fat o Donnie Yen no els va ser tan difícil esdevenir encapçalar el cartell d’una pel·lícula d’arts marcials. Bruce Lee ja va “preparar” el públic del món abans.
