Imagineu-vos que sou un còmic que, mentre intenta complir el seu somni de triomfar en el competitiu món de l’stand up comedy a Londres, treballa a torns en un pub per poder subsistir. Un dia entra al local una noia trista, que li diu que no té diners per consumir, i amb un petit gest de generositat, la convida. El que ell no sap és que aquesta simple acció desencadenarà una obsessió malaltissa que amenaça en destruir la vida d’ambdós.
Aquesta és la trama principal de Baby Reindeer (Mi Reno de Peluche), la minisèrie que acaba d’estrenar Netflix, escrita, dirigida i protagonitzada per Richard Gadd (guionista a Sex Education). Una trama que no para de créixer i estendre’s fins a arribar a límits insospitats i increïbles al voltant d’un cas real d’assetjament.
Drama amb tocs de thriller i comèdia negra
Amb un primer episodi que prepara l’escenari per a la surrealista escalada que viurem al llarg de set entregues, Gadd, a través de l’alter ego de Donny, explica amb pèls i senyals el malson que va viure a mans d’una assetjadora reincident. Però, a diferència de sèries com la nord-americana You (Netflix), evita els tòpics i llocs comuns dins el gènere, acostant-se més a una altra sèrie britànica també autobiogràfica com I May Destroy You (HBO Max).
La tensió i el neguit hi són presents durant tota la ficció, i només certs moments de comèdia negra, molt ben col·locats, aconsegueixen alleugerir-lo. Hi ha alguns episodis, fins i tot, que es fa necessari algun moment d’aquestes característiques, però no hi és present i sostenir-ho es fa realment difícil. Menció especial per al capítol a tall de flashback centrat en el passat del protagonista i on entenem molt més el motiu de la seva conducta i comportament.
Gadd amb el seu esgarrifós i convincent relat aconsegueix portar al límit a l’espectador que, per molt que li costi en certs moments suportar-la, necessita saber com acaba. I aquesta és una de les principals virtuts de la minisèrie, juntament amb la capacitat d’empatitzar, tant amb l’assetjadora com amb l’assetjat, desdibuixant-se els límits d’on comença un i on acaba l’altre.
Més preocupació que complaença
I com passa amb les bones sèries, és impossible oblidar-se d’ella un cop finalitzada, ja que t’atrapa i t’acompanya en els teus pensaments durant dies, pel fet que planteja situacions que tothom pot viure o ha viscut de prop. Un relat en aparença senzill, però molt subtil i ple de capes emocionals, que deixa més preocupat que complagut.
En conclusió, Richard Gadd ha realitzat una autèntica catarsi amb la seva sèrie, afrontant i processant els seus traumes vivencials i existencials, i ho fa amb una gran valentia i honestedat, que pertorba i, alhora, commou.
Veredicte
Agradarà: a aquells que busquin viure tota una experiència emocional amb uns personatges amb què pots connectar des del primer moment.
No agradarà: a aquells que pateixin amb excés amb històries (massa) reals, i que només vulguin passar una bona estona. No la passaran.
Enganxòmetre: 9
Nota: 8
