Las chicas están bien és el salt a la direcció de l’actriu Itsaso Arana emparada sota la productora Los Ilusos de Jonás Trueba, una factoria més que interessant cinema independent. Arana és una brillant actriu que compta amb títols com La virgen de Agosto i Téneis que venir a verla, ambdós dirigits per Trueba o altres films indies com Las altas presiosnes o Diecisiete. En el seu salt a la direcció l’actriu ha volgut comptar amb un repartiment completament femení integrat per la sempre fantàstica Barbara Lennie i debutants com Irene Escolar, Helena Ezquerro i Itziar Manero.
Las chicas están bien ens explica una història senzilla: 4 actrius i una escriptora es retiren a una casa de camp per assajar una obra de teatre. Al llarg del metratge les 5 dones (i una àvia i una neta que viuen a la casa) conviuen i tenen converses sobre la vida i la interpretació. La posada en escena ambigua, i una mica màgica, del film fa que sembli (sic) que la pel·lícula es va construint ella mateixa a mesura que va avançant. Gràcies a un guió esplèndid, Las chicas están bien es converteix en una pel·lícula sobre unes actrius assajant una obra teatral que, alhora, és un documental en temps real de com s’està rodant el mateix film. D’aquesta manera és impossible separar la vida de la representació, els píxels dels àtoms o les cèl·lules. Tots els elements del film convergeixen creant una amalgama entre realitat i ficció. Hi ha moments en què sembla que estiguem veient una escena “real” i posteriorment descobrim que era un diàleg de l’obra que assagen. En d’altres, les mateixes actrius assumeixen que estan dins una pel·lícula i parlen a la càmera (impagable el monòleg de Bárbara Lennie).
Jugant amb els mecanismes de la posada en escena
Seria molt fàcil cartografiar el terreny per on es mou la cinta i que inclou des dels films francesos de Rohmer o Rivette fins a les obres de Jonás Trueba (director de La virgen de agosto i productor del film d’Arana) o l’argentí Matías Piñeiro (Todos mienten o La princesa de Francia) o els films de la productora El Pampero. Tot plegat, un univers cinematogràfic que té ganes, com Las chicas están bien, de jugar amb els mecanismes de la posada en escena (sovint molt a prop del teatre) amb relació a la captura de la realitat. Un tipus de cinema que surt a la vida per respirar i que després vol fixar-la a la pantalla. Hi ha un esforç conscient de la directora que cada pla sigui únic, que valgui la pena ser al film i que no hi hagi cap imatge de sobres.
Malgrat aquestes ambicions de filiació cinematogràfica, el to del film és d’una sorprenent lleugeresa que, mirant una mica més de prop, adquireix capes de complexitat. Narrativament, està construït a partir de moments o d’imatges senzilles: assajos teatrals, una conversa vora el foc, al llit o un bany al riu. Aquests moments són una excusa per acabar parlant de la família, l’amor o la mort. També hi ha reflexions sobre l’ofici d’actriu i de ser dona al món del cinema. Perquè Las chicas están bien, obeint al seu títol, és una història de sororitat, de dones de diferents generacions. I sense la complicitat de totes les actrius que hi participen aquest film no podria existir.
Veredicte
El millor: les ganes de fascinar amb la narració.
El pitjor: que es pugui pensar que és una pel·lícula dirigida al públic femení.
Nota: 9
