Per molt que tothom entengui que és moralment, èticament i legalment penat, el crim sempre ha estat part de l’ADN humà. Tenim necessitat d’existència de lleis, policies i presons per castigar i erradicar el crim, ja que aquest sempre ha conviscut entre nosaltres.
Tot i que Edgar Allan Poe, Conan Doyle, Agatha Christie, Raymond Chandler i Dashiell Hammet es consideren els pioners del gènere detectivesc i negre (segona part del segle XIX i primera del XX), són molts els que l’han cultivat a partir de llavors. Mentre que el gènere detectivesc s’ha dedicat més a explotar la figura del policia o detectiu i de la investigació, el gènere negre s’ha centrat més en la crítica social, els baixos fons i personatges més maltractats. Mentre que en el primer hi impera la lògica i la deducció, en el segon hi ha un ambient més tèrbol, decaient i pessimista, on fins i tot el personatge principal sol tenir problemes d’alcohol, socials o fins i tot morals.
Sèries negres: la TV la també “mata”
Tot i que el gènere negre i detectivesc sempre ha estat considerat un gènere menor i fins i tot es consumia sota l’etiqueta de “literatura de quiosc” sempre ha atret el públic. És segurament per aquest motiu que és un dels gèneres més produïts tant al cinema com a les sèries, tot i que poques vegades reconegut com a tal fins i tot a la disciplina audiovisual. Ara bé, una cosa és ben certa, els productes negres que es consumien en els inicis no són els mateixos que tenim avui dia, i és que, com tot gènere artístic, evoluciona.
Pel que fa a les sèries, hem de tenir present que els primers productes serials daten dels anys 40 i les primeres que es poden considerar de gènere dels 60. Veníem de consumir les primeres novel·les negres aquí a casa i tot just durant aquesta dècada ens arribarien els primers exemplars traduïts al català gràcies a col·leccions com La Cua de Palla i llibres escrits per referents del gènere com Rafael Tasis o Manuel de Pedrolo. L’èxit del gènere va fer que fos evident que es comencessin també a consumir les primeres sèries. No obstant això, veurem que eren dels orígens més clàssics, ja que seguien els cànons de personatges principals com detectius, investigadors o policies els quals utilitzaven la lògica i la deducció per resoldre casos. Columbo (1968-2003), el Sherlock Holmes (1965-1984) de Douglas Wilmer i més tard substituït per Peter Cushing i Ironside (1967-1975 amb un reboot del 2013) van ser les primeres sèries detectivesques. A més, el Sherlock Holmes de Cushing va ser la primera de ser retransmesa per TV3.
Entra l’adrenalina!
Els anys 70 segueixen la línia detectivesca dels 60, però s’hi afegeix el component de l’acció. És per això que continuem veient sèries amb premisses d’investigació i deducció, però amb més adrenalina. És en aquest moment en què sèries com Starsky & Hutch (1975-1979) o Charlie’s Angels (1976-1981) van triomfar precisament pel frenetisme que se sumava a les investigacions. No obstant això, no ens oblidàvem del detectivesc més clàssic amb sèries com Cannon (1971-1976 i amb un reboot l’any 1980) o Kojak (1973-1978 i amb un reboot que va durar un any: del 1989 al 1990).
La consolidació del component d’acció va arribar als anys 80, però va ser aquesta dècada la que va ser testimoni de més canvis dins el gènere. El principal va ser la introducció de les dones amb rols molt més destacats i importants: el que avui dia coneixem sota el nom de “femicrime”. Tot i que ja havíem tingut dones amb Charlie’s Angels o McMillan & Wife (1971-1977), ara és el moment de les dones que no reben ordres de ningú, sinó que són elles les que es mengen la pantalla.
Murder, she wrote (1984-1996) o Cagney & Lacey (1981-1988) en són exemples. També cal esmentar la irrupció del negre en el món de l’animació i els pioners va ser l’animació japonesa amb Sherlock Holmes (1984-1985) i You’re under arrest (1986-1992) totes dues emeses en català. No obstant això, el que realment permet que el gènere creixi en número d’adeptes i de prestigi és la sèrie Hill street blues (1981-1987). La crònica de la vida quotidiana en una comissaria novaiorquesa va ser la primera sèrie del gènere de guanyar guardons, concretament 18 Emmys i més de 60 nominacions al llarg de les 7 temporades de la sèrie.
La dècada dels 90 va fer canviar el punt de vista. Vam passar de veure la perspectiva de la llei a veure la perspectiva del crim. Ara ja no érem testimonis dels policies o investigadors, sinó que els protagonistes eren els criminals. Ens trobem amb casos com The Sopranos (1999-2007). Però el més rellevant és que la fantasia i el món sobrenatural es cola al negre. X files (1993-2002) o Twin Peaks (1990-1991 amb un reboot l’any 2017) en són dos dels exemples amb més importància.
L’animació en clau de negre continua expandint-se i ho fa amb una sèrie que trencarà tots els motlles. Es tracta de Meitantei Conan (1996 i fins a l’actualitat), conegut a Catalunya com El detectiu Conan. Parlem d’una de les sèries més llargues de la història, amb més de 900 capítols agrupats en 27 temporades i un total de 23 pel·lícules. No obstant això, la sèrie està renovada, així que continua produint contingut.
El nou mil·lenni veu créixer el nombre de sèries, segurament gràcies al fenomen Lost (2004-2010). Pel que fa al gènere se’n veu beneficiat. A més sembla que comencen a canviar un xic el paradigma inicial: s’abandona la figura del detectiu o policia i es veu substituït per un cos policial i com els policies interactuen dins un cos sovint al servei públic. També neix el que avui en dia coneixem com a thriller fet que suposa la consolidació del còctel d’investigació més acció. Però la irrupció de la saga Millenium (2005-2017) d’Stieg Larsson en la literatura obre les portes a una nova corrent: la del nòrdic noir.
Els països del nord comencen a crear la seva pròpia literatura que posteriorment es veu traslladada a la pantalla. Les característiques d’aquesta nova corrent són d’allò més atraients pel públic del negre i els escenaris freds i despoblats ens apropen a productes com The Killing (2007-2012). Ara bé, les etiquetes s’expandeixen i els adolescents comencen a entrar en acció gràcies a Veronica Mars (2004-2007) el que es coneixerà com a campus noir.
La figura del psicòpata també es reafirma amb força a Dexter (2006-2013) i la incansable Criminal Minds (2005 i fins a l’actualitat). També sorgeixen productes que continuen donant prestigi a un gènere encara força castigat per la crítica i els premis. The wire (2002-2008) és considerada una de les sèries negres més importants de la història. La sèrie va saber reflectir uns barris baixos de Baltimore consumits per la droga, juntament amb la investigació. Un negre canònic modernitzat que va entusiasmar.
La dècada actual ha estat la consolidació de les sèries, no només quant a quantitat sinó també pel que fa a prestigi en enfront del cinema. Les plataformes digitals com Netflix, HBO, Amazon o Filmin contribueixen a aquest fet. A més, la nova dècada també serà el moment en què veiem aparèixer les primeres produccions negres i detectivesques originals catalanes. Kubala, Moreno i Manchón (2012-2014) o Nit i dia (2016-2017) en són els grans representants.
La crítica internacional ja reconeix el gènere com una etiqueta més i deixa de desprestigiar-se. Aquest fet propicia l’aparició de minisèries que no necessiten tenir més d’una temporada com són el cas de True detective (2014-2019), que tot i que compte amb 3 temporades no deixen de ser històries independents, o l’espanyola La zona (2017) o la guardonada The night of (2016). Aquesta dècada també ajuda a consolidar el campus noir, el qual acaba derivant al que avui dia anomenem teen noir. Pretty little liars (2010-2017) o Riverdale (2017 i fins a l’actualitat.
La docusèrie també irromp amb força amb productes com Making a murderer (2015) i entrem també en el terreny de les ciències forenses més enllà del mèdic, productes com Mindhunter (2017) o Manhunt: Unabomber (2017) els quals demostren de manera històrica el desenvolupament de les unitats d’investigació des de diferents perspectives.
Quin és el futur de les sèries policíaques? Com bé diuen, el futur és incert! El fet és que la humanitat no deixarà mai de sorprendre’ns i potser això alimentarà més ficcions. L’any que ve entrem en una nova dècade i serà interessant veure què ens aportarà dins aquest gènere apassionant.
