El drama d’anar al cine amb nens El drama d’anar al cine amb nens
Alarma!!! La iaia Toneta va al cinema amb el seus nets El drama d’anar al cine amb nens

Aquest pont, com que tenia els nets sota la meva custòdia per raons que ara no són importants, he hagut de planificar tota una sèrie d’activitats per tenir-los distrets i que no em donessin massa la tabarra. Macarrons, patates fregides, partides de parxís, suborns amb forma de sobres de cromos… He fet de tot, però les criatures d’ara són tots una colla d’inconformistes que s’avorreixen a la més mínima, així que al final he optat per una opció molt més educativa que la de tenir-los enganxats a la tauleta jugant al Clash Royal. Hem anat al cinema!

Bueno, us he de dir un secret. Dos dels tres nets que tenia a casa tenien invitacions del Club Súper 3 per anar de franc a veure una penícula, així que hem aprofitat aquests regals per estalviar-nos un pico, que anar al cinema amb tres canalles suposa per a moltes famílies un sobreesforç pressupostari. Oju, que les entrades no serveixen per a qualsevol cinema, que resulta que els he hagut de carregar, ells i cadiretes, al cotxe i anar cap a Cornellà, als cinemes del centre comercial Splau, que es veu que són lo que no hi ha de moderns com són! Vaja, que sembla que estiguis dintre de la penícula, oi?

Total, que amb les invitacions i els carnets i tota la pesca hem agafat les nostres entrades de la taquilla i cap a dins que hi falta gent! Bé, en realitat, no! Allò estava ple a petar de gent. Es veu que en aquell cinema hi ha vint o trenta sales diferents, o cinquanta, ves a saber! I allò sembla un altre centre comercial dins del centre comercial. Que sí la botiga de llaminadures, que si la parada de crispetes, que si el puesto de la Coca-Cola… I tot de pantalles anunciant properes estrenes, que ara ja no n’hi ha prou de penjar un cartell, que has de muntar una instal·lació amb una tele i anar passant el tràiler en bucle.

Seguim, que sinó no arribaré on vull arribar, que és al drama que suposa anar amb mainada al cinema. Com que anàvem amb temps, vam comprar el nostre kit cinèfil: crispetes, refresc, xuxes… Una alimentació variada i equilibrada que va servir per desemborsar el que ens havíem estalviat amb la conya de les invitacions. Vam entrar a la sala en qüestió i vam seure als nostres seients. Va ser llavors que va començar el malson d’anar al cinema amb nens…

Per començar, els deu minuts que faltaven per a l’inici de la projecció es van fer eterns. El nen gran no feia més que reclamar-me el mòbil per jugar, mentre els altres dos aviat van estar alçats i corrent amunt i avall. Quina vergonya! Si no haguessin sigut els meus, hauria pensat “Quins nens més mal educats!”. Per sort, els llums es van apagar i els vaig poder obligar a seure. L’atenció era màxima, sobretot damunt dels pots de crispetes, quan de sobte va començar a sonar música i veus pels altaveus a un volum tan elevat que la petita va fotre un vot de la butaca de l’ensurt i es va posar a plorar. Per sort, no a tants decibels com el tràiler que projectaven a la pantalla, així que la resta d’espectadors no se’n van assabentar.

La penícula comença. Per cert, vam anar a veure El hijo del bigfoot. Què voleu que us digui. Normaleta tirant a fluixa, plena de clixés i estereotips que conformen un film infantil estàndard: un protagonista eixerit amb problemes a l’escola per culpa d’uns matons que li tenen mania, una mare preocupada pel seu fill, un pare desaparegut amb qui es retroben al cap d’uns anys, uns animals del bosc que xerren i fan de les seves, un malvat molt dolent envoltat de sequaços grossos i amb poques llums, algun acudit de tant en tant per fer riure els pares i despertar-los… En fi, un film infantil que no passarà a la història però que serveix per tenir distreta la canalla. Potser, això sí, una mica encarada a aquells pares que vulguin millorar la seva relació paternal.

Ah, no us ho perdeu! Al principi, el bigfoot encara és humà, sense tot aquell pèl que després li surt, i durant aquestes escenes el personatge és clavat a l’Albano Dante. Res, una curiositat! Com us deia, amb la projecció, l’estat dels meus nets va anar variant segons la criatura i el moment de la penícula. La petita, que té quatre anys, m’anava dient cada cop que sortien els dolents que allò no li agradava i que volia marxar. De moment, els altres dos miraven embadalits com les bèsties del bosc opinaven sobre la relació familiar dels protagonistes. Però la petita… Vaig aconseguir calmar-la uns quants cops, però quan els dolents troben el nen, va tornar a esclatar a plors i vaig haver de sortir amb ella de la sala.

Vam passejar uns minuts per fora i li vaig comprar uns Lacasitos d’aquells màgics que et fan passar la por. Ja m’enteneu… En tornar a la sala i aprofitant la meva absència, el mitjà s’havia fotut tot el recipient de crispetes, fins i tot les que no havien explotat, i em reclamava més teca. Li vaig demanar que callés i mirés la penícula, però llavors el gran tenia pipí i va haver de sortir de la sala, fent alçar de la butaca tota la filera d’espectadors. Mare de Déu, quin suplici de criatures, si ho sé els deixo anar a jugar al parc, tot i la pluja que queia aquella tarda.

La penícula es va acabar. Ja us ho dic ara: acaba bé. Hi ha un moment trist abans d’acabar, però ni de bon tros tant lacrimogen als que estàvem acostumats amb Del revés o Coco, que aquests gairebé arriben al nivell de terrorisme emocional. I abans que s’obrissin els llums, ja em veig el mitjà amb una cara pàl·lida. Jo pensava que estava trist, que havia heretat de mi el sentit cinèfil crític i ara, decebut, cantaria les quaranta a la penícula de El hijo del bigfoot. Però no, no era això. Eren les crispetes… Just quan es van obrir els llums, el pobre nen va començar a vomitar un líquid vermell que allò semblava les fonts de Montjuic. Entre les marranades que havia menjat i la pantalla tan grossa, amb tanta definició, tant Full HD i tant sonido embolvente, la criatura havia agafat una marejada de les importants i ara ho expressava d’aquella manera.

Entre els plors d’una, els vòmits de l’altre i el pipí de la de més enllà, aquella havia estat un sessió de cinema inoblidable. I és que no se’ls pot treure de casa, eh? Així que els vaig pujar al cotxe altre cop i vam tornar. I com que no tenien gaires coses a fer, es van posar tots tres al sofà del menjador, assegudets que estaven per fer-los un retrato, a mirar per enèsima vegada un capítol repetit de la Patrulla Canina, que aquests no els cansen per cops que els vegin.

Iaia Toneta

Iaia Toneta Penícules

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*