El BCN Film Fest va obrir les portes al passat mes d’abril amb el film britànic The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society, dirigit per Mike Newell (Harry Potter and the Goblet of Fire o Four Weddings and a Funeral), el qual va estar present durant la inauguració a Barcelona, juntament amb els productors Graham Broadbent (Seven Psychopaths o The Best Exotic Marigold Hotel) i Paula Mazur (Nim’s Island o Dressed to Kill). La història està basada en la novel·la d’Annie Barrows del mateix títol, en la qual una escriptora va establir amistat amb els residents de l’illa Guernsey, després de la 2a Guerra Mundial. Després dels fets que va descobrir va decidir escriure un llibre sobre la seva experiència durant la guerra. Ara aquest llibre ens arriba al cinema en forma de pel·lícula (i també en llengua catalana).
El primer que cal deixar clar, és que el llarg i estrany títol té tot el sentit del món una vegada s’han vist els primers 5 minuts de pel·lícula, els quals deixen entreveure el to que seguirà dins del drama, però amb un cert humor anglès peculiar. Per a crear expectació, a la gran majoria de llibres o films, va deixant caure pinzellades de fets que han passat i de mica en mica es van esbrinant. En aquest cas no, ja que es pot esmentar que es planteja la situació final i com si d’un trencaclosques on les peces s’han perdut es tractés, es van trobant i construint. La historia en si no és complicada, el fil conductor parteix d’un esdeveniment històric conegut per tots de primera mà però en mostra una cara que fins ara ens era desconeguda (almenys per a la gran majoria).
Per recrear els escenaris de l’illa i de la cosmopolita ciutat de Londres, Mike Newell afirma que “havia de mostrar un aspecte depriment de la ciutat, ja que acabava de transcórrer una guerra. El meu pare treballava en una empresa que reparava els desperfectes de la guerra, així que vaig haver de treballar a fons per recrear tot això. Per contra, l’illa és de difícil accés i varem haver de buscar una part amb un paisatge meravellós per treballar amb el contrast”. La productora, la Paula, afegeix que “es tracta d’una història molt inusual, ja que no sabíem res sobre l’ocupació nazi en aquella illa. I, de la mateixa manera que ens va passar a nosaltres, la protagonista se sent atreta per la història”.
Al llarg de les escenes es pot contemplar aquest contrast d’escenaris, però a l’illa s’observen un seguit de búnkers que trenquen amb el meravellós verd dels camps. Aquests “romandran per sempre als turons, ja que delaten l’obsessió de Hitler pel control, són un reflex de la seva bogeria i seguiran intactes amb el pas del temps com Stonehenge, ja que formen part de la història del lloc”.
Una altre cosa que cal destacar del film són els seus personatges rodons, comencen bastant plans i poc definits, però a cada escena es van desenvolupant i van evolucionant tots ells de manera paral·lela. Les seves històries personals es van construint deixant entreveure, en diverses ocasions, forats a la trama que es poden malinterpretar i que acaben sorprenent. Malgrat tot, la trama general és força previsible ja que pretén posar una mica de seny i és fàcil preveure cap a on van els trets des d’un principi. Ara bé, sabent com podia acabar, és agradable veure com amb bellesa i habilitat tot flueix dins el convencional. “Tot és un engranatge que encaixa perfectament entre càsting i guió”, afegeix Newell. “Cada personatge és únic i els seus intèrprets sovint sortien del guió per improvisar, malgrat les desavinences en alguns casos. El global, però, és maco i acaba sent genial”, incorpora Mazur.
També es deixa veure la relació entre Anglaterra i EUA i la prepotència que mostren els americans al sentir-se els artífexs del triomf, com el famós pla Marshall. Això s’entreveu en el personatge americà que va exhibint els seus recursos, en una societat que encara es recupera dels estralls de la guerra que va deixar-los pobres i que van haver de sobreviure amb el poc que tenien i ajudant-se mútuament. Tots van patir pèrdues i en això s’hi pot veure l’empatia entre personatges i la creació d’una família no sangínia. Per al públic és fàcil identificar-se amb la protagonista, pels problemes que pateix i com troba consol en els illencs tot i haver viscut els esdeveniments des d’una altra perspectiva.
En definitiva, és una adaptació correcta d’una novel·la que narra un bocí més d’una història que cal conèixer per comprendre millor el món actual.
Veredicte
El millor: És un drama ben elaborat, elegant amb interpretacions sublims.
El pitjor: A nivell bèl·lic no mostra gaires detalls i la història acaba sent força previsible.
Nota: 7
