La nit del 17 al 18 de setembre de 1961 s’estavellava un avió suec a prop de la ciutat de Ndola, a Zàmbia. Van morir tots els ocupants de l’aparell, inclòs el llavors secretari general de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), Dag Hammarskjöld (1905-1961), quan es dirigia a una reunió per exercir de moderador entre el recentment elegit govern del Congo i els dirigents separatistes de Katanga, una zona rica en minerals, que comptava amb el suport de l’exèrcit belga en primera instància, i de grups armats de mercenaris després. El 25 d’octubre del 2017, cinquanta-sis anys després de l’incident, es publicava un informe intern de l’ONU on “considerava versemblant que un atac o amenaça externa causés l’accident d’avió, alhora que opinava que la informació facilitada a les Nacions Unides fins ara era insuficient per arribar a conclusions sobre la causa o les causes de l’accident, i es considera que sembla probable que hi hagi informació addicional important”.
En la presentació d’aquest informe, l’actual i novè Secretari General de l’ONU, el portuguès António Guterres, instava l’Assemblea General “a continuar investigant la qüestió i va exhortar els Estats Membres a facilitar la informació disponible sobre el cas”, en una clara al·lusió al fet que, fins ara, els arxius dels Estats Units, la Gran Bretanya i, especialment, de Bèlgica, els tres països relacionats amb el cas, no s’han desclassificat encara, i hi ha seriosos dubtes que algun dia ho siguin, cosa que projecta una ombra de sospita sobre els dirigents que a finals de la dècada dels cinquanta es van enfrontar amb el segon secretari general de l’ONU, el suec Dag Hammarskjöld, un ferm defensor de la descolonització del continent africà.
Hammarskjöld va ser la primera i única persona, fins ara, a ser premiada pòstumament amb el Premi Nobel de la Pau, en reconeixement de la seva contribució a la transformació i impuls de l’ONU en els primers lustres de vida. Creada per “mantenir la pau i seguretat internacionals, fomentar relacions d’amistat entre les nacions, aconseguir la cooperació internacional per solucionar problemes globals i servir de centre que harmonitzi les accions de les nacions”, es regeix per la Carta de les Nacions Unides que va entrar en vigor el 24 d’octubre del 1945, diversos mesos després del final definitiu de la Segona Guerra Mundial. Al primer Secretari General, el noruec Trygve Lie (1896-1968), li succeiria el 1953 el diplomàtic Dag Hammarskjöld, que seria reelegit el 1961.
El llegat de Hammarskjöld
Hammarskjöld era membre d’una família amb llarga tradició de servei públic i acadèmica. El seu pare va ser primer ministre de Suècia i custodi de la Fundació Nobel. El seu llegat continua vigent a través de les accions de divulgació que realitza la Fundació Dag Hammarskjöld creada el març de 1962 que, actualment, està presidida per la néta del seu germà, una família que ha donat suport explícit a la pel·lícula que arriba a les sales de cinema espanyoles el 26 d’abril del 2024, pocs mesos després de la seva estrena als països nòrdics, amb notable èxit i acollida de crítica i públic. La pel·lícula es converteix en un gran instrument per donar a conèixer el llegat d’Hammarskjöld a les generacions actuals, amb un compromís per la pau que és de màxima actualitat avui dia.
Hammarskjöld. Lucha por la paz (Hammarskjöld, 2023), és dirigida pel cineasta danès Per Fly, que signa el guió amb Ulf Ryberg, i és protagonitzada per l’actor suec Mikael Persbrandt, que dóna al personatge el port necessari per mostrar l’autoritat i lideratge del polític, així com el tarannà per irradiar a la pantalla el coratge, la integritat i l’honestedat que van servir d’inspiració i de reconeixement mundial. La pel·lícula s’ha presentat al 8è Festival Internacional de Cinema de Barcelona-Sant Jordi 2024 (BCN FILM FEST) i ha comptat amb la presència de Mikael Persbrandt.
La pel·lícula mostra les assemblees reals esdevingudes just abans de morir i les terribles conseqüències esdevingudes després de l’afusellament del Primer Ministre de la República Democràtica del Congo, Patrice Émery Lumumba (1925-1961), després de pocs mesos en el càrrec, una vegada aconseguida la independència de Bèlgica. Lumumba va ser afusellat amb el suport tàcit de Bèlgica. El seu cos enterrat a poca profunditat, després desenterrat i traslladat a 200 quilòmetres per ser enterrat novament, i exhumat novament. El seu cos va ser tallat a trossos, finalment, i dissolt en àcid per fer-ho desaparèixer del tot. El comissari de la policia belga, Gerard Soete, va supervisar la destrucció de les restes i, a manera de trofeu, es va quedar amb una dent, única resta del president. Una dent que va ser tornada a la seva família ja entrat el segle XXI. El 1999, a Bèlgica es va fer una investigació parlamentària encarregada de determinar les “circumstàncies exactes de l’assassinat… i la possible implicació de polítics belgues”. En les seves conclusions, dos anys després, va indicar que “les normes del pensament políticament correcte internacional eren diferents” a la dècada de 1960.
Tot i que no van trobar un document que ordenés l’assassinat de Lumumba, la investigació va concloure que certs membres del govern “van ser moralment responsables de les circumstàncies que van portar a la seva mort”. Però aquesta circumstància amb prou feines s’entreveu a la pel·lícula, que segueix en tot moment el paper que va jugar Hammarskjöld en suport a la descolonització. Va arribar a entrevistar-se al seu despatx de Nova York amb Lumumba poques setmanes abans de l’afusellament, tal com mostra el llargmetratge.
Reflexions sobre la solitud i l’amistat
A la pel·lícula, les discussions a l’assemblea per part de Bèlgica, els Estats Units i l’URSS, entre d’altres, contrasten amb les escenes més íntimes al seu apartament, en un gratacel de Nova York, on l’acompanyava el seu majordom i el seu petit mico Mr. Greenback, mentre el veiem prement les tecles de la seva màquina d’escriure. Més tard, descobrirem que havia deixat una carpeta tancada a la seva tauleta de nit amb poemes i textos escrits en els darrers trenta-cinc anys, “una mena de Llibre Blanc sobre les meves negociacions amb mi mateix i amb Déu”, en paraules d’Hammarskjöld. Els textos es van publicar en suec dos anys després de morir, però no va ser fins a la seva traducció a l’anglès, un any després, que es convertiria en un fenomen literari. La traducció va ser realitzada pel destacat erudit suec Leif Sjöberg (1925-2000), que va tenir la col·laboració del poeta Wystan Hugh Auden (1907-1973), que també va escriure un pròleg.
El llibre està disponible actualment en diversos idiomes i porta per títol Marcas en el camino (Vägmärken, 1963), traduït per Carlo Ossola en la versió castellana. La publicació és un diari que inclou reflexions des del 1925 fins a l’agost del 1961, tot just un mes abans de morir a l’Àfrica. Els poemes i els textos contenen reflexions sobre l’obra espiritual d’Eckhart, Joan de la Creu o Pascal, i escriptors contemporanis com Melville, T.S. Eliot, Ibsen, Hesse o Saint-John Perse. Però el diari anava molt més enllà. Les “marques en el camí” serien fites col·locades al llarg de la seva trajectòria vital, en què feia profundes reflexions sobre la solitud i l’amistat, emfatitzant el misticisme que ha destacat l’obra al llarg dels anys.
Obra i contribució atemporals
A la pel·lícula es mostra la intenció de comprar una granja al sud de Suècia, pensant en la seva jubilació, preparant el lloc on descansar en els seus últims anys una vegada es retirés de la política. En realitat sí que la va arribar a comprar, a Backåkra. No va tenir temps de renovar-la, però al testament indicava que la cedia a la seva mort a l’Associació Sueca de Turisme, que és la que la va acabar convertint en un museu on es van exhibir les possessions privades i els regals que havia rebut, així com els mobles i l’art del seu apartament de Nova York. Al seu testament sol·licitava al beneficiari que “creés un lloc de trobada per a la preservació de la natura i la cultura, i com a lloc per a reunions sobre temes d’interès per a les Nacions Unides“.
Com en tota ficció basada en fets reals, una part de la història és modificada o simplificada per a la seva millor comprensió, amb fins narratius. Una de les decisions més importants va ser la creació a la pel·lícula del personatge fictici de l’escriptor Peter Levin, simbolitzant en realitat els dos amics homes que Hammarskjöld havia tingut en la seva joventut, de les quals es conserva la correspondència entre ells, aparentment, cartes d’amor. A la pel·lícula s’intueix una homosexualitat reprimida que albira la seva fi un cop acabés el seu periple polític i la seva primera línia política (una repressió que s’intueix per evitar que algú pogués utilitzar-lo com a arma llancívola en contra). Però les circumstàncies van ser altres, i tràgiques.
L’obra i la contribució d’Hammarskjöld són atemporals, com la pel·lícula, que s’estrena en un moment que sembla adequat i important recordar una manera diferent de fer política i, sobretot, d’entendre el món. Cada 30 de juny, la República Democràtica del Congo celebra anualment la seva independència aconseguida el 1960. No va ser fins al 2020, en el seixantè aniversari, que el rei Felip de Bèlgica enviés al president del país, Fèlix Tshisekedi, una carta reconeixent que “en l’època de l’Estat independent del Congo es van cometre actes de violència i crueltat, que pesen encara sobre la nostra memòria col·lectiva. El període colonial que va seguir va provocar igualment patiments i humiliacions. Vull expressar les meves lamentacions més profundes per aquestes ferides del passat, el dolor de les quals es revifa per les discriminacions encara avui massa presents a les nostres societats”.
Dos anys després, el 8 de juny del 2022, en una visita al país, el rei Felip de Bèlgica afirmava de paraula, davant les autoritats congoleses, que “encara que molts belgues estaven sincerament compromesos i estimaven profundament el Congo i la seva gent, el règim colonial es basava en l’explotació i la dominació. Aquest règim era una relació desigual, en si mateixa injustificable, marcada pel paternalisme, la discriminació i el racisme. Va donar lloc a exaccions i humiliacions… Amb motiu del meu primer viatge al Congo, aquí, davant del poble congolès i dels que encara avui pateixen, desitjo reafirmar el meu pesar més profund per aquestes ferides del passat”. Després del discurs, el rei lliurava una màscara de l’ètnia suku, un objecte com a símbol de les desenes de milers saquejats per Bèlgica durant la seva ocupació, i ho feia més de seixanta anys després de l’assassinat de Dag Hammarskjöld, un dels defensors de la independència del país, el llegat del qual segueix no només vigent, sinó també necessari. I si no en són conscients, vegin la pel·lícula i ho entendran.
