Sex Education ha estat una de les sèries originals de Netflix més aclamades de la plataforma. Si fos pels seus executius, podria durar unes quantes temporades més. Però la seva creadora, Laurie Nunn, va decidir que la història dels estudiants de Moordale (ara a Cavendish) havia arribat a la seva fi. I ho ha fet amb una quarta temporada que manté l’essència de la sèrie, però que no aconsegueix fer trempar tant com ho havia fet en el passat.
De Moordale a Cavendish
Després del tancament de l’institut Moordale al final de la tercera temporada, la majoria dels protagonistes arriben a Cavendish, un centre tan progressiu i obert que resulta inversemblant. Perquè un institut on tots els adolescents anaven sempre calents era la cosa més creïble del món, però un amb un tobogan, sales de meditació, un espai per expressar-se en públic i on gairebé tots els estudiants són queer, no tant.
I aquí arriba un altre dels problemes d’aquesta quarta temporada: els estudiants de Cavendish. Un conjunt de nous personatges que, tot i aportar visibilitat i representació, no tenen arcs prou interessants per estar ocupant temps que podria estar dedicat als protagonistes, aquells que els espectadors porten seguint al llarg de quatre temporades i volen veure completar els seus arcs.
A més, el canvi d’institut també provoca que aquests protagonistes quedin massa escampats: la Maeve a Estats Units, l’Adam amb els cavalls, l’Otis amb les eleccions, l’Eric amb l’església… Especialment als primers episodis, la sèrie sembla estar una mica desenfocada per aquesta dispersió. Es refreda. I és quan s’uneixen que la sèrie és més estimulant.
Les escenes que comparteixen la Maeve, l’Otis i l’Aimee, que s’ha acabat convertint en el millor personatge de la sèrie, són les que millor funcionen, i no n’hi ha suficients. Una trama sobre la depressió postpart, una altra sobre un xicot tòxic, una sobre hormonar-se o una altra sobre un possible tumor testicular deixen sense espai als protagonistes per acabar de brillar.
Educar i emocionar
Ara bé, és evident que el que Sex Education vol aconseguir amb aquest gran nombre de trames deslligades és educar en la sexualitat d’una forma transversal i inclusiva. I això ho assoleix de meravella. Potser a vegades es passa de la ratlla amb l’explicitat dels diàlegs en els missatges que vol fer arribar, però tant de bo haver tingut una sèrie amb aquesta sensibilitat i voluntat didàctica quan era adolescent.
Perquè no només ens ensenya sobre el sexe, sinó també sobre com acceptar-se a un mateix i la importància de ser-hi pels altres quan més ho necessiten, un punt on la sèrie sempre ha excel·lit, deixant-nos moments preciosos aquesta temporada, com quan dos personatges esperen al cotxe que un altre acabi uns mots encreuats o quan tots decideixen presentar-se a un funeral.
D’aquesta manera, una temporada que explora el sexe a distància o que a un noi li agradi que li posin el dit pel cul aconsegueix ser també emotiva, potser més emotiva que mai, gràcies també a unes interpretacions impecables, entre les quals cal destacar les d‘Emma Mackey (Maeve), Ncuti Gatwa (Eric) i Aimee Lou Wood (Aimee).
Sex Education no ens diu adeu amb una temporada final prefecta, però sí que ho fa deixant un llegat de lliçons imprescindibles per a qualsevol adolescent, i rellevant per als més grans. Potser no hauria hagut de ser tan crític, potser senzillament caldria agrair Laurie Nunn i tot el seu equip per haver convertit l’educació sexual i emocional en un dels èxits més importants d’una de les plataformes més vistes a escala mundial.
Veredicte
Agradarà a: qui hagi gaudit de les anteriors temporades i vulgui explorar noves idees en el món de l’educació sexual.
No agradarà a: qui li agradi utilitzar a la lleugera el terme “inclusivitat forçada” i a qui fos molt fan de personatges que en aquesta temporada perden protagonisme.
Enganxòmetre: 7
Nota: 7,5
