El 1963 es publicava a l’editorial francesa Julliard la novel·la El planeta dels Simis (La planète des singes, 1963), amb un argument lleugerament diferent del que veuríem finalment a la pantalla (amb algunes similituds amb la pel·lícula de Tim Burton, com que l’aterratge no és a la Terra, per exemple), i on els simis vivien en una societat altament tecnificada. L’autor francès, Pierre Boulle (1912-1994), escriuria el llibre a cinquanta anys, després d’iniciar la seva carrera d’escriptor a una edat tardana. Abans s’havia graduat en enginyeria i a la seva biografia hi destaca el seu allistament a l’exèrcit de la Indoxina francesa i la seva feina com a agent secret a la Xina i a Birmània. El 1943 va ser capturat al riu Mekong i condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Aquesta experiència el marcaria profundament i li serviria de base per al relat d’un dels seus llibres més famosos: El pont sobre el riu Kwai (Le pont de la rivière Kwai, 1952), novel·la adaptada al cinema amb notable èxit el 1957, dirigida per David Lean (The Bridge on the River Kwai, 1957), amb els grans William Holden i Alec Guinnes entre altres actors.
La pel·lícula va guanyar set premis Oscars, entre els quals el de millor guió adaptat per a Pierre Boulle, que no va anar a recollir-lo perquè en realitat la feina l’havien fet Michael Wilson i Carl Foreman, els quals no la van poder signar per estar inclosos en la llista negra del senador McCarthy. El 1985 l’Acadèmia va fer el lliurament del guardó als veritables guanyadors de la feina feta, però amb tant de retard que tots els mèrits durant anys eren atribuïts a Boulle. Boulle, a més, en realitat, no estava gens d’acord amb l’adaptació dels diàlegs i, sobretot, amb el final de la pel·lícula, ja que era exactament al revés del llibre, que de fet a la vegada tampoc era ben bé el que havia esdevingut a la guerra: es va inspirar de forma lliure en un esdeveniment real com va ser la construcció d’un ferrocarril a Birmània per soldats britànics a les ordres d’oficials japonesos durant la Segona Guerra Mundial, en unes condicions deplorables les quals van provocar centenars de morts entre els presoners. Això sí que era veritat.
Un projecte mai vist fins al moment
L’èxit de la pel·lícula va esperonar al productor Arthur P. Jacobs (1922-1973) per apostar per fer una pel·lícula basada en una altra novel·la de Boulle. I va poder llegir un primer esborrany dels simis molt abans de la seva publicació. Jacobs tot just s’estrenava com a productor a principis dels anys seixanta amb un gran cop: l’estrella de la seva primera pel·lícula produïda moria abans de començar el rodatge, ni més ni menys que Marilyn Monroe. La pel·lícula s’acabaria rodant amb l’actriu Shirley McLaine, però l’èxit de Ella y sus maridos (What a Way to Go!, 1964) no li obriria les portes de la Fox per rodar la pel·lícula dels simis. Després de moltes negatives va entendre que necessitava convèncer una gran estrella per protagonitzar la pel·lícula, i ho va aconseguir: Charlton Heston (1923-2008) acceptaria el repte, convençut per l’entusiasme i empenta de Jacobs, per l’originalitat de la història i pel rol del personatge, molt diferent de la imatge a què se l’associava en el moment (recordem que a la darrera dècada havia participat en pel·lícules com Ben-Hur, El Cid, 55 días en Pekín, La historia jamás contada o Mayor Dundee).
Heston no només li diria que sí, sinó que a més li recomanaria al director de la pel·lícula que estava protagonitzant en aquell moment, El señor de la guerra (The War Lord, 1965): Franklin J. Schaffner (1920-1989), que acabaria sent clau en el resultat final de la primera de les pel·lícules (i l’única que va rodar dels simis), actuant com un veritable visionari d’un projecte mai vist fins al moment. Franklin J. Schaffner no podria dirigir la segona part perquè estaria rodant Patton (1970), i després dirigiria de forma consecutiva Nicolás y Alejandra (1971), Papillon (1973), La isla del adiós (1977) i Los niños del Brasil (1978)… impressionant dècada creativa.
Schaffner va insistir també de tenir un elenc espectacular que sorprengués en una pel·lícula clarament de ciència-ficció, fins i tot malgrat que no es pogués percebre la cara de l’actor, però sí que ho faria la veu. Edward G. Robinson va ser el primer contractat pel paper de Dr. Zaius, i va ser substituït tot just a l’últim moment per Maurice Evans, reconegut actor shakespearià. Va ser una decisió presa per precaució pensant en les llargues hores de maquillatge i en la salut de Robinson, molt delicada en aquell moment (acabaria fent el seu darrer paper també amb Heston a Soylent green, el 1973). La Dra. Zira seria interpretada per l’oscaritzada actriu Kim Hunter. Ja només calia un maquillatge d’acord amb l’ambició del projecte que s’estava gestant.
John Chambers (1922-2001) guanyaria un Oscar especial per la seva feina de maquillatge a la pel·lícula (de fet, no existia aquesta categoria fins aquell moment). Veterà de la Segona Guerra Mundial, un cop acabada es va especialitzar a ajudar els ferits creant pròtesis, reconstruccions facials i aparells ortopèdics, amb l’exigència de poder adaptar la solució a cada persona, i que fos apte per poder portar-lo durant una estona llarga. Però quan el van anar a buscar ja tenia experiència a la ficció: d’ell en sortirien el maquillatge dels personatges de sèries de la televisió com Perduts a l’espai o les orelles del Sr. Spock a la sèrie original Star Trek, entre d’altres. Chambers va aconseguir una estètica versemblant pels simis que no provoqués la burla, essent un punt d’inflexió a la història del cinema en general, i, també, en els mesos del rodatge en particular perquè va retardar algunes produccions pel fet que alguns dies hi havia més de vuitanta maquilladors a la vegada treballant amb els simis, en els moments més espectaculars de la pel·lícula.
El control del pressupost (de fet abans de començar es van reduir els dies de rodatge) va condicionar el tipus de societat dels simis, menys desenvolupada tecnològicament (a diferència del llibre original): cavalls, carros i construccions rudimentàries en una societat més primitiva que la dels astronautes nouvinguts. Els decorats de la ciutat dels simis es van inspirar en les poblacions troglodites excavades a les muntanyes de la regió de Capadòcia a Turquia; realitzats expressament servirien per a la segona de les pel·lícules de la saga. La seva construcció va ser molt innovadora per l’època, ja que es va utilitzar espuma de poliuretà que facilitava la tasca de modelar i esculpir les formes originals i peculiars de cada edifici.
Una ciència-ficció crítica amb la societat del moment
Finalment, la pel·lícula El planeta dels simis (Planet of the Apes, 1968) es va convertir en un fenomen internacional i va facilitar que es projectés la seqüela en una època en què no era gaire habitual fer-ne, de fet el pressupost de cada una de les quatre pel·lícules següents va ser cada cop inferior a l’anterior, i es va mantenir l’aposta per una ciència-ficció crítica amb la societat del moment. Els guionistes de la primera pel·lícula van ser el mític Rod Serling (1924-1975) (guionista entre d’altres de la sèrie La dimensió desconeguda) i Michael Wilson (1914-1978), que de nou adaptava una novel·la de Pierre Boulle. Wilson reconeixia en una entrevista que el tema principal de la pel·lícula era en realitat els conflictes humans. Per exemple, és molt evident el classisme a la societat dels simis, on tenim els orangutans a la classe política i judicial amb un perfil aristocràtic i noble, els ximpanzés com a intel·lectuals i científics i els goril·les com a militars i treballadors. A més, els prejudicis entre els diferents estaments són clau al llarg de la trama. Aquesta representació al·legòrica i simplificada de la societat dels simis constituïa en realitat una crítica mordaç sobre la societat humana.
Vist des d’aquesta perspectiva, el judici a l’astronauta Taylor cobra una altra dimensió. Si bé l’arqueòleg Cornelius raona des d’un punt de vista científic que l’humà trobat podria ser la baula perduda entre el primat sense evolucionar i el simi, l’actitud del Dr. Zaius és més propera a un judici inquisitorial, ja que avisa que l’humà no té drets i que els científics estan arriscant les carreres professionals i la reputació si continuen defensant aquest animal. Demanar treure-li la roba (per cert, primer nu de Charlton Heston al cinema) és un gest que es pot interpretar com d’humiliació i denigració del subjecte. Cal recordar que a la novel·la original tots els humans sempre van despullats, i sovint provoca la vergonya del protagonista qui es ruboritza quan ha de parlar amb els simis.
Aquest judici de la pel·lícula es veu per primer cop a les pantalles dels cinemes el febrer del 1968 en plena Guerra del Vietnam, i després de l’assassinat de John F. Kennedy (el 22 de novembre del 1963) i poc abans del de Martin Luther King (el 4 d’abril del 1968). Quan se sent al Dr. Zaius dir que “per a la majoria dels simis els humans semblen tots iguals”, que “els humans imiten tot el que veuen” o “calleu a aquest animal” es pot també interpretar en l’àmbit polític, com les diferents classes socials interactuen entre si i com els líders exerceixen el poder. La resposta de Taylor no deixa d’anar també en aquesta línia: “De què em té por, doctor?”. D’entrada pot tenir por que sigui correcte que existeixi una baula perduda i que, per tant, els rotllos sagrats que parlen de la creació dels simis no valdrien més que els pergamins en què estan escrits… alguna cosa trontollaria, se suposa.
La broma proposada durant el rodatge pel mateix Heston i admesa pel director, roman com una imatge fotogràfica significativa del que està succeint al judici quan els tres orangutans de la taula del jutge imiten la figura de la llegenda japonesa dels tres micos savis i que es pot explicar de forma simplificada com: “No veure. No escoltar. No parlar”, i que tradicionalment s’associa a no veure ni escoltar les injustícies i, sobretot, no denunciar-les ni fer res al respecte.
De nou cal destacar la importància que Charlton Heston apostés per la pel·lícula i acceptés interpretar un paper llunyà de què era habitual veure’l: un actor que personificava l’heroi, la força i l’empenta queda en aquest cas despullat, arrestat i sotmès, en un paper molt dur físicament, esgotador per les corredisses i condicions de gravació, però també molt dur mentalment: en el monòleg inicial a la nau escoltem a una persona amargada amb la civilització, i minuts més tard el veiem defensant als humans, una antítesi que el mateix actor reconeixeria com un dels factors que el faria convèncer. I qui millor per emfatitzar el final de la pel·lícula que qui representa l’heroi americà es trobés destrossat un dels grans símbols dels Estats Units, quan l’emblema dels defensors de la llibertat es troba completament en ruïnes.
De la sàtira a la crítica social
Heston apareixia de nou a la seqüela, en aquest cas com a secundari a l’inici i al final de la pel·lícula i amb una intervenció clau en el desenllaç. El pressupost de la pel·lícula Regreso al Planeta de los Simios (Beneath the Planet of the Apes, 1970) era la meitat de la primera, tenint en compte que els decorats de la ciutat dels simis eren els mateixos i que una part dels decorats dels mutants eren en realitat els escenaris aprofitats de la pel·lícula Hello, Dolly! (1969), dirigida per Gene Kelly. També durant part del metratge sortien menys simis, la qual cosa abaratia els costos i seria la clau per a la tercera part (que només en sortirien tres de simis, i sense decorats nous, només recuperant a l’inici la maqueta de la nau original).
La subtil sàtira social de la primera part dona pas en aquest cas a una crítica més directa quan els simis es preparen per envair militarment la zona prohibida. És l’expressió d’una guerra innecessària recolzada per l’elit política i amb els joves ximpanzés que es manifesten amb pancartes mostrant el desacord, en una imatge semblant a la que es veien a les notícies sobre les manifestacions en contra de la Guerra del Vietnam, un paral·lelisme coetani intencionat.
De nou l’èxit impulsa una nova seqüela, la tercera de la saga, Huida del Planeta de los Simios (Escape from the Planet of the Apes, 1972), malgrat que el mateix Heston havia suggerit el final apocalíptic de la segona per evitar que es pogués continuar. La solució implica enviar tres simis al passat (aviat només serien dos) fins a la dècada dels setanta, facilitant encara més poder dirigir-se directament als espectadors del moment. El relat es presenta com una història d’amor amb final tràgic, però de nou podem apreciar els contrastos de la humanitat: el comportament inhumà ple de prejudicis d’una banda i l’actitud compassiva, bondadosa i amable per una altra, personificada en l’Armando, interpretat per l’actor Ricardo Montalbán (1920-2009), que amb el fet del rescat del nadó assegurava a la vegada la possibilitat que hi hagués una quarta part, com així va ser.
La quarta pel·lícula, La rebelión de los Simios (Conquest of the Planet of the Apes, 1972), ja no era adequada per a veure en família. L’acció esdevé amb César ja adult (fill de Cornelius i Zira i cuidat per l’Armando al circ), en una ciutat futurista governada per un opressiu estat policial. Una misteriosa plaga ha exterminat tots els gossos i gats de la terra, substituïts per micos ensinistrats i domesticats per servir com a esclaus… sí, esclaus. Assistirem atònits als maltractaments als simis, al brutal procés d’ensinistrament o la subhasta d’esclaus, en un clar paral·lelisme amb l’esclavitud patida al continent americà i en una exaltació del valor del poder i la força envers els teus congèneres en una societat dictatorial de pensament únic.
Malgrat que la mateixa Fox es va autocensurar per no perdre el públic familiar, la violència final plasmada resultava inusitada respecte als títols anteriors, i mostrava de forma contundent una revolució, l’objectiu de la qual era acabar amb la raça humana. La conseqüència seria rodar uns sagnants disturbis de rebel·lió, inspirats en els disturbis reals esdevinguts a Watts, un barri de Los Angeles (Califòrnia), entre l’11 i el 17 d’agost del 1965, uns esdeveniments que deixarien desenes de morts i milers de ferits i detinguts, on una petita espurna va posar en evidència les grans diferències socials entre la població de raça negra i de raça blanca. El conflicte era ben present a la memòria dels Estats Units i el públic afroamericà es posava en peus als cinemes animant els simis, se sentien identificats amb la seva lluita i comprenien les seves accions, i reconeixien el dret no escrit de poder castigar els teus botxins.
De fet, no es van poder veure al cinema els disturbis de Watts, malgrat que el conflicte racial i la violència era habitual a les estrenes de l’època, amb títols com Harry el sucio (Dirty Harry, 1971), Contra el imperio de la droga (The French Connection, 1971) o Las noches de Harlem (Shaft, 1971). La ciència-ficció, un cop més, va permetre mostrar una realitat social d’una altra manera, afavorint el seu debat i l’anàlisi, i mostrant-lo des de diferents punts de vista, o des del punt de vista del que normalment no s’escolta.
Una icona de la cultura popular
El cinquè títol de la saga, La conquista del Planeta de los Simios (Battle for the Planet of the Apes, 1973), acabaria essent l’últim, a causa del carreró sense sortida on els mateixos creadors s’havien anat arraconant. Els protagonistes es troben en aquest cas en una societat postnuclear, on conviuen els simis i els humans. Les limitacions pressupostàries (menys simis, més humans, més plans tancats a la batalla, etc.), van condicionar notablement el rodatge. Cal destacar la presència a l’inici i al final de la pel·lícula de John Huston caracteritzat d’orangutan, tornant de nou a la idea original de cercar grans actors i veus potents i recognoscibles. El to de la pel·lícula és més pacifista, i torna a cercar el públic familiar tenint en compte que la projecció de les tres primeres pel·lícules clàssiques a la televisió havia tornat a disparar l’èxit de la saga, la qual cosa va catapultar una gran producció de tot tipus de productes comercials, i va convertir la saga en tot una icona de la cultura popular.
La mort del productor Arthur P. Jacobs no li va permetre veure la sèrie de televisió amb què ell tant havia somiat: El planeta de los simios (Planet of the Apes, 1974), que només va tenir una temporada per les baixes audiències. Però no va ser així amb el públic infantil, la qual cosa va afavorir la producció d’una sèrie animada: Retorno al Planeta de los Simios (Return to the Planet of the Apes, 1975-1976). La sèrie també va durar una única temporada i, a diferència de la resta de la saga, en aquest cas els simis vivien en una societat altament tecnificada, amb cotxes i avions a semblança dels simis que apareixien a la novel·la original de Boulle del 1963.
Malgrat les llicències preses en l’adaptació del llibre original, que va marcar tota la saga, cal agrair que no es perdés el sentit crític del llibre que, al cap i a la fi, no deixava de ser una reflexió sobre el que ens fa humans i el que no. En certa manera hi podem veure un paral·lelisme amb el llibre El pont sobre el riu Kwai quant a la reflexió de la bondat i la maldat, de les proeses i dels gestos que marquen l’esdevenir de la humanitat. Es demostra un cop més com la ciència-ficció pot ser un instrument adequat per tractar assumptes controvertits sense haver de presentar-los explícitament perquè, en realitat, es troben lleugerament camuflats.
