Avui us volia parlar d’un dels personatges que més està donant a conèixer arreu del món els encants de la capital gal·la, i ho fa encorsetada en un mallot vermell amb punts negres, imitant d’aquesta manera les boniques taques d’una marieta. Sí, us estic parlant de la fabulosa Ladybug, una heroïna adolescent que combat els enemics més estrafolaris pels carrers de París, ajudada d’un io-io màgic que caçapapallones diabòliques i un amic company de classe que també s’amaga rere una identitat secreta i heroica anomenat Cat Noir. El poder els ve d’unes petites criatures que viatgen amb ells i viuen en uns prodigis –acostumen a ser joies–i que els ha donat un estereotipat mestre d’arts marcials xinès.
Per als qui no estigueu al cas, Ladybug és una sèrie d’animació amb molt d’èxit ala televisió. Només cal veure tot el marxandatge que s’està venent perentendre que els dibuixets en qüestió han agradat als espectadors, espectadors en gran part d’una edat semblant a la de la protagonista de la sèrie, una adolescent d’uns catorze anys, però també d’edats inferiors que aspiren a ser com la seva heroïna quan facin l’estirada.
La sèrie ens presenta la Marinette, una adolescent parisenca que fa una vida d’adolescent parisenca normal: va a l’institut, s’enamora d’un noi de la classe, menja macarons i baguettes… Vaja, com la majoria d’adolescents parisencs, suposo, perquè tampoc en conec gaires. La seva millor amiga es diu Alya, i el noi que li agrada es diu Adrien. Fins i tot, en aquest institut hi ha la típica nena repel·lent a qui els pares sempre li ho han permès tot, una tal Chloe que intentarà fer la vida impossible a la nostra amiga perquè, mira que hi ha nanos a la classe, li fa tilín el mateix. La resta són personatges secundaris: alumnes, pares, germans… Però alerta! Que hi ha un malvat molt malvat que es vol fer amb el control de la ciutat! Es tracta d’en Lepidóptero, un dolent molt dolent que busca en les persones el seu costat fosc per enviar-los una papallona que els converteix en monstres! I no sabeu pas qui és en realitat aquest malvat? El pare de l’Adrien. En aquesta sèrie tothom té una doble personalitat, o gairebé!
Llavors passa el que ha de passar. El malvat posseït comença a fer destrosses per París –que si ara em carrego el Louvre, que si ara enderroco l’arc de triomf, que si ara faig desaparèixer la torre Eiffel amb un raig–; en Lepidóptero s’ho mira des de casa seva, com la majoria de dolents tan dolents que no fa falta que s’embrutin les mans; la Marinette surt de l’institut i es troba el percal; es transforma en Ladybug sense que ningú sospiti de la seva absència; la cosa es complica i arriba en Cat Noir; se saluden, es miren, els entren ganes de fer-se un petó però són tímids i no s’hi atreveixen; la cosa es complica encara més; en Lepidóptero comença a assaborir el dolç gust del domini parisenc… Però al final, i com era d’esperar, els dos herois troben la manera de derrotar l’enemic, treure-li de l’interior la papallona diabòlica que l’ha posseït i tornar a la normalitat els carrers de la seva ciutat. Sí, més o menys tots els capítols tenen un guió així.
Coses que cal destacar de la sèrie, a tall anecdòtic. L’efecte Superman! No, no em refereixo als poders ni a aquestes coses. Em refereixo –l’altre dia en parlàvem–, a l’efecte dissuasori de l’antifaç. Tant la Marinette com l’Adrien només es cobreixen la cara amb un petit antifaç,i la resta del rostre, del pentinat, de la veu és igual que sempre. I ningú els reconeix! Ni ells mateixos, que van a classe junts i sovint comparteixen pupitre! I estan enamorats l’un de l’altra! Quina mena d’amor és aquest tan potent que t’impedeix reconèixer el teu estimat quan es posa un tros de roba a la cara? Ni l’Alya, la millor amiga de la noia, amb qui passa grans estones –tant amb l’aspecte normal com amb el poderós–, és capaç de veure diferències.
Després tenim l’aspecte sexual de la sèrie. El mallot que li han plantat a la Ladybug és tan cenyit que deixa veure la silueta de la noia gairebé com si anés despullada. Cap problema –o sí, segons com ens ho mirem– en qualsevol altra heroïna major d’edat i adreçada a un públic adult, però tenint en compte les circumstàncies de la sèrie, qui sap si haurien pogut posar una mica més de roba en el disseny del personatge, i no presentar-nos la noia tan sexualitzada. Però potser, és que estem mal acostumats! Fa trenta anys vèiem els pits de la Bulma en el primers capítols de Bola de Drac i no passava res!
I què me’n dieu de l’aspecte desert que molts cops presenta la ciutat escenari. Segur que molts de vosaltres heu visitat algun cop París, i si una cosa és, això és una ciutat bulliciosa i plena de gent per tots els racons. A la sèrie, els carrers semblen els d’una ciutat siberiana a ple hivern, amb quatre o cinc figurants que sempre surten esbalaïts i ja no tornen a aparèixer. Ai, aquests animadors, que es volen treure feina del damunt, i estalvien en extres!
Però goita, tu! Els de la productora que s’encarrega d’aquesta sèrie han trobat un filó d’or en les aventures de la prodigiosa Ladybug i Cat Noir, i mentre duri el seu èxit veurem –sobretot els que tenim nens a casa–, una i altra vegada els capítols que faci falta, tot i que mai entendrem per què no es reconeixen la Marinette i l’Adrien quan van emmascarats.
