Si mesclem en una batedora Chalenging (2008), The wrong man (1956) i Taken (2008) en una batedora es probable que ens surti un producte força proper a Secuestro. Mar Targarona (directora) ens ofereix un thriller a l’espanyola; uns quants trets, algun gir argumental (això és potser de les característiques de més marca Hollywood) i un final d’ansietat.
Secuestro ens presenta una Blanca Portillo altiva que interpreta una advocada prestigiosa i força despietada amb els casos que porta, com veiem en una de les primeres escenes. Pel que fa a la vessant personal del personatge se’ns presenta una mare soltera d’un nen de 10 anys, en Víctor. Marc Domènech (actor debutant i sordmut tant a la realitat com en el personatge que interpreta) es fica a la pell d’en Víctor amb una actuació digne de ser elevada. La vida de Patricia de Lucas (Blanca Portillo) es veu truncada quan li fan saber que han trobat el seu fill ferit lleu mentre escapava del lloc on l’havien tingut segrestat. Aquesta premissa és la que dóna el tret de sortida a aquest thriller. El que sembla que hauria de ser el nus central de l’argument resulta que ni tan sols apareix en pantalla, perquè des de la primera escena s’interpreta que l’acció del segrest ja ha tingut lloc.
És, doncs, des d’aquest punt, que comença una carrera, més o menys, aferrissada entre policia, sospitós, segrestat i mare del segrestat. Aquesta última, en adonar-se que la investigació que duen a terme els detectius Requena (Antonio Dechent) i Carreño (Vicente Romero) no avança, decideix agafar-se la justícia per la seva banda, fet que comporta l’argument principal del film. Això s’amaneix amb algunes aparicions estel·lars d’altres personatges com Raúl (interpretat per José Coronado) o Raquel (Macarena Gómez).
El gir argumental que Targarona li dóna a la pel·lícula és un gir d’allò més intel·ligent ja que converteix un thriller de segrestos pur, tal com ens indica el títol i la premissa inicial, en un thriller purament policíac. De seguida ens n’adonem, ja que, a pocs minuts d’haver començat el visionat, ja se’ns desvela qui és el culpable del segrest, Charlie (Andrés Herrera), un fet que la mateixa definició ja el desmarca d’un clàssic whodunit i l’acosta més a un hard-boiled americà, que a la vegada el desmarca dels anomenats thrillers convencionals.
La xarxa de mentides i enganys que han teixit Targarona i Paulo (guionista) deixa a la llum més d’una sorpresa d’allò més agradable per l’espectador. Uns girs sospitosos però potser inesperats que capten l’atenció de l’espectador fins al final. Un film sense alts i baixos, d’acció recta i permanent que distreuen i complauen els amants del cinema negre.
Si bé, segurament, un dels punts més dèbils que hi he trobat, a títol purament personal, és el final obert, ja que, com a amant del noir, tinc la malaltissa necessitat de saber com funciona, argumentalment parlant, la investigació policial, però també els processos penals. I el final obert que ens proposa Targarona m’ha deixat l’espineta clavada de com actuaria en aquest cas la justícia espanyola.
Però, a banda de tots els encerts que ha tingut la pel·lícula, segurament el que més m’ha complagut ha estat la magnífica interpretació d’un actor amateur i sord com Marc Domènech. Evidentment, el diàleg parlat del nen és mínim, per les circumstàncies que tots hem entès, però les expressions facials transmeten tot el que cal per convertir un thriller en un producte emotiu i proper a l’espectador. La tendresa i la innocència acaben arribant enmig de la negror de l’ambient policial del film.
Veredicte
El millor: La pel·lícula compte amb uns bons girs argumentals. El fet que el segrest sigui només la premissa per desencadenar l’acció principal del film és una idea molt intel·ligent. I evidentment, la magnífica interpretació de Marc Domènech.
El pitjor: El final obert ens deixa amb les ganes de saber com actuaria la justícia en aquest cas.
Nota: 7
