Aquest mes fugim de l’actualitat i aquest article porta una reflexió que ja es va deixar entreveure el primer dia, dia en què lloava tot el que es feia a casa nostra: la sensació emocionant de ser dins l’escenari del que veiem a la pantalla, ja sigui petita o gran.
La idea de compartir aquestes emocions ja em rondava pel cap, però fa poc vaig tenir una conversa clau. Ara fa uns dos mesos que estic treballant per al Casino de Barcelona, i en comentar-ho, em van fer pensar en el capítol de Cites on surt (capítol 17 de la segona temporada, si ho voleu buscar). Vaig córrer a buscar aquella escena al YouTube, i em vaig descobrir veient el vídeo amb una actitud diferent, activa, il·lusionada, molt més lligada a allò que veia.
Suposo que deu ser una constant en cada capítol de Cites pels que viviu a Barcelona, ja que es veu que hi surten els bars més coneguts i més claus del moviment hipster, però jo que sóc urbanita però de poble i veig de lluny la vida social de la ciutat comtal, doncs em vaig flipar amb el Casino.
La sensació ja l’havia viscut abans, però, amb Ventdelplà. Sóc de Sant Celoni, i Breda queda a prop. A més que, per exemple, l’estació era la nostra. Si fins i tot em van enganxar a mi baixant del tren un dia que tornava de la universitat. Reconèixer llocs coneguts a la pantalla és emocionant i fa il·lusió, però encara hi ha una altra vessant del mateix fenomen, i és el contrari: haver vist un lloc en pantalla i trepitjar-lo en persona, ser dins dels fotogrames, ser al mateix lloc on eren els nostres protagonistes preferits.
I aquí en tinc tres exemples de pel·lícula, de més a prop a més lluny.
Primer, suavet però bonic, les dues pel·lícules romanticones per excel·lència dels últims temps de casa nostra: Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern. Veure les pel·lícules, veure els escenaris, veure que fan les mateixes passejades que fem nosaltres, sortir del cine, i fer-los. Màgia.
Però la màgia esdevé MÀGIA majúscula en aquests dos últims moments:
París, viatge de final de curs de 4t d’ESO, 2004. Nôtre-Damme. Va ser veure-la per fora i eriçar-se’m cada pèl, entrar i començar a rajar llàgrimes sense parar. I ara em direu que sóc banal, perquè hauria de ser per la magnitud de l’obra, però principalment era perquè m’imaginava el Quasimodo voltant per aquí i per allà, i em sonaven les cançons i em vaig transformar en un nap-buf de cop.
I Beijing, Xina, vacances familiars, 2005. Ciudad Prohibida. Si us dic que Mulan és de les meves pel·lícules de Disney preferides potser ja us ho dic tot, oi? –Mama, mama, que és el final de Mulan! Mamaaaa, que miiiiraa! Que és aquí! I s’enfila i miiiira, tot això ple de gent! El momentàs del viatge, juntament amb la muralla, sens dubte.
En fi, que m’emociono fort quan hi ha aquest creuament espacial entre la vida de veritat i la ficció. I ara m’agradaria saber si és perquè m’emociono fort amb tot, o que em fa il·lusió la cosa més petita i que sóc com una criatura que s’embadaleix amb la llum del sol o és una cosa habitual o perquè és normal que passi perquè encara creiem en la màgia del cine.
