Llegint crítiques de la major part de col·legues de l’estat espanyol (i part de l’estranger) em sento com un marcià. Pel·lícules que jo considero obres mestres, ells (o elles) les tiren per terra. Al contrari, pel·lícules que a mi em semblen infumables són per a ells (o elles) obres mestres. Què està passant aquí?, em pregunto. Sóc potser un dinosaure que sobreviu malament en un temps que ja no és el seu? Existirà això que es diuen diferencies generacionals? Pot ser, però abans de fer-m’ho mirar, deixeu-me exposar el meu punt de vista.
En principi penso que la principal culpa és de la televisió (como ja he dit altres vegades), però això no vol dir que no m’agradi la televisió, tot el contrari. No obstant això, gràcies a les obligades formes de la televisió (sobretot de la manera com es veu, a casa, amb xancletes, els anuncis, etc). Ara tenen més importància els continguts (las històries i per tant els diàlegs i les redundàncies) que no els continents (les formes narratives, les formes com s’expliquen les històries). Per a mi ha de ser a l’inrevés. Si el cinema és un art és perquè ha explicat les històries de forma diferent a la literatura o al teatre.
Tothom ha sentit allò de “sí, està bé però és teatre fotografiat”, “o m’agrada més la novel·la”, que sonen com menyspreus, encara que hi hagi obres mestres del cinema que han respectat les unitats de temps i d’espai del teatre (veure les pel·lícules de Joseph L.. Mankievicz o La soga o Crimen perfecto, de Hitchcock). Llegeixo esvarat que s’atribueix al director (o directora) les històries o els diàlegs quan ell (o ella) no hi té res a veure perquè simplement les pel·lícules són adaptacions de novel·les o peces teatrals. El director, pobret, s’ha limitat a posar-se darrera la càmera i dirigir els actors i les actrius, i potser no ha tingut res a veure amb res més perquè el director de fotografia ha imposat els seus criteris que, com que són tècnics, ningú no els discuteix. No es poden definir els directors (o les directores) a través de les històries perquè, la majoria de les vegades no les han escrit. S’han de definir per la vella posada en escena, aquella que van descobrir els nois de la nouvelle vague quan feien de crítics.
He llegit una crítica en un dels principals rotatius de l’estat espanyol sobre Historia de una pasión (és un exemple com en podia ser un altre) on, per alabar el director (Terrence Davies) s’escriu que recorda o té influències de Max Ophuls o de Powell/Pressburger, sense dir per què, clar, com se sol fer. Jo no sé on són les semblances entre ells perquè aquests directors que s’esmenten no tenen res a veure els uns amb els altres, naturalment des de la perspectiva de la posada en imatges. Potser són semblants les històries d’algunes de les seves pel·lícules. Potser sí, però moltes són adaptacions. On són les semblances com autors?
També em treu de polleguera que es facin afirmacions com aquestes (i encara de pitjors) i després no es justifiquin. S’escriu que Pepet o Joanet actuen de forma extraordinària i no es diu perquè. A mi m’agradaria que els comentaristes de cinema (em resisteixo a anomenar-nos com a crítics) fóssim més rigorosos i que em fes la sensació que saben de què parlen. Dels continguts o dels continents, entre d’altres coses? Però donat el menyspreu de la majoria de mitjans de comunicació cap a les crítiques rigoroses o serioses em sembla que aquesta esperança és pura ciència ficció.
