Guanyar-se el pa a Kabul Guanyar-se el pa a Kabul
'The Breadwinner' és la història de guerra eplicada per als nens Guanyar-se el pa a Kabul

Explicar des del punt de vista infantil el que suposa la vida sota la guerra, la pobresa o la repressió no és un repte gens fàcil per a una pel·lícula. Només cal veure’n dos casos paradigmàtics força recents: The Florida Project, capaç de transmetre’ns el filtre innocent de la petita Monnee enmig d’una realitat descoratjadora, i Cafarnaúm, una manipulació emocional que utilitza el nen protagonista per subratllar-ho tot de forma descarada. Per sort, The Breadwinner és molt més a prop del primer cas i, a més, hi afegeix tota la llibertat creativa que ofereix el món de l’animació. Ambientada a la capital afgana, Kabul, la pel·lícula acompanya una nena d’11 anys, Parvana, que veu com la seva ja complicada vida familiar queda seriosament amenaçada quan el seu pare és injustament empresonat pels talibans. Una història que és abordada sense cap intenció de suavitzar les escenes més tràgiques o impactants, però a la vegada amb un aire aventurer que li dona un equilibri molt ben trobat.

A pesar de la duresa del seu relat i del perillós recorregut que emprèn la jove protagonista Parvana, The Breadwinner no busca en cap moment realçar l’hostilitat de l’entorn. Els plans generals de Kabul són lluminosos i estètics, i els carrers, plens de color. Serveixi això com a mostra que la directora, la irlandesa Nora Twomey, evita crear una atmosfera incòmoda que ja hauria condicionat la tonalitat de tota la història. El mateix queda plasmat a la resta d’elements de la pel·lícula. Tot i la seva edat, Parvana és una protagonista prou conscient del que passa al seu voltant i com funcionen les coses, però en cap cas trobem un particular focus en el seu patiment, sinó que sempre manté un punt d’optimisme i una actitud valenta. The Breadwinner no vol que la compadim, ni tampoc situar-la en una condició d’heroïna, sinó que la considerem com algú com nosaltres, però a qui li ha tocat esforçar-se el triple per guanyar-se el pa (tal com la defineix el títol del mateix film).

L’altre característica que acaba d’elevar The Breadwinner és l’ús de la fantasia en forma de llegenda, la qual, a base de ser explicada diverses vegades, fa un servei doble als més petits: com a evasió d’allò que han de viure fora de casa i com a inspiració per lluitar contra aquestes adversitats. Òbviament, també té una clara lectura metafòrica pel que fa a la realitat. I resulta meritori comprovar com, en aquests fragments, la pel·lícula aconsegueix que també nosaltres com a espectadors ens evadim momentàniament i fins i tot somriguem amb els tocs d’humor que s’atreveix a incloure. En certa manera, la directora destaca aquí la importància de totes aquestes històries i llegendes com a llegat cultural i a la vegada com a motor de la imaginació; dos aspectes que precisament els talibans volen esborrar per poder imposar les seves creences. És amb aquesta subtilesa que The Breadwinner aconsegueix transmetre el seu potent missatge.

Podria haver estat una pel·lícula més dura o més reivindicativa i seguiria sent realista? Absolutament. Ningú dubta que la vida sota el domini dels talibans es podria representar mitjançant un relat de terror. Però The Breadwinner escull aquesta altra fórmula, i la part més positiva és que la converteix en apta –i molt didàctica– per a un públic relativament jove. De fet, bona part de la trama és una aventura, una fugida de casa per assolir, de totes totes, un objectiu molt clar. I tot això no la priva de resultar veritablement madura per l’espectador adult. The Breadwinner és emotiva en les escenes de recolzament familiar, però també implacable a l’hora de retratar els talibans i les seves imposicions, i crua quan n’ha de mostrar les conseqüències. Podria semblar-ho pel seu estil d’animació, però al capdavall no fa cap concessió. No és casualitat que, entre 2017 i 2018, fos una de les pel·lícules d’animació més premiades a nivell mundial, amb una nominació a l’Oscar inclosa que hauria d’haver guanyat.

Veredicte

El millor: L’equilibri que troba entre la mirada infantil de la protagonista i la duresa de la realitat que l’envolta.

El pitjor: Que hagi trigat dos anys a arribar a les nostres sales.

Nota: 8

Martí Aragonès

Martí Aragonès M.A. Confidential

És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*