Ja ha arribat a les nostres pantalles A fuego lento (La passion de Dodin Bouffant) el film que representarà França en la cursa dels premis Oscars, una selecció sorprenent que tothom donava per fet que enviarien Anatomía de una caída (Anatomie d’une chute) de Justine Triet. El cert és que aquest film conté molts elements de pes (repartiment, temàtica) que la fan una bona candidata per desembarcar a Hollywood. El film ens explica la història del Gourmet Dodin que treballa braç a braç amb la seva cuinera Eugénie per oferir els menús més sublims capaços de satisfer els paladars més exigents. Un argument senzill que es troba a mig camí del costumisme social i la passió controlada.
A fuego lento és, no ens enganyem, la típica producció de bon gust francesa. Parteix d’una novel·la clàssica del s. XIX: ‘La vie et la passion de Dodin-Bouffant, gourmet de Marcel Rouff’. Compta amb un repartiment espectacular (i excel·lent) encapçalat per Benoît Magimel i Juliette Binoche. Tracta un tema, el de les beceroles de la cuina francesa que és molt seductor com ja va demostrar fa poc temps Delicioso (Délicieux). I, per acabar-ho de tancar, compta una fotografia i un disseny de producció adhoc a la temàtica gastronòmica del film.
Una parella en cocció a foc lent
L’encarregat de cuinar tots ingredients (tot i que és impossible que el brou no sigui bo amb tanta qualitat) ha estat Tran Anh Hung, director vietnamita afincat ja fa molts anys a França. Hung es va donar a conèixer amb El olor de la papaya verde (L’odeur de la papaye verte), curiosament, un film de records d’infantesa viscut entre olles i menjars. Tant a aquest film com a A fuego lento, el vietnamita apel·la als sentits i la seva sinestèsia a través de l’espectacular treball de fotografia i so. Aposta per una representació molt física que li permet reconstruir el gust i el tacte, sentits negats al cinema.
Aquesta fisicitat en el treball fotogràfic fa que cada pla tingui quelcom de bodegó pictòric i, al mateix temps, les imatges siguin sensuals (algunes, fins i tot, eròtiques), ja que seria convenient recordar que cuinar és també un acte d’amor. I aquí és on entren Magimel i Binoche com a parella en cocció, com el mateix títol castellà, a foc molt lent. Perquè A fuego lento és un film que retrata dues passions: la dedicació a la cuina dels dos protagonistes al mateix temps que viuen una afectuosa però íntima història d’amor. I sobra dir que tant Binoche com Magimel estan excel·lents: les mirades, la complicitat, els gestos senzills, tot és un prodigi d’interpretació. Junts fan que la pel·lícula no sigui només un bonic anunci sinó una profunda història sobre la vida i la mort amb rerefons d’olles i cassoles.
Veredicte
El millor: la química entre Benoït Magimel i Juliette Binoche.
El pitjor: que la història del club gastronòmic no és tan interessant.
Nota: 8
