Un 22 de setembre de 2004, ara ja fa 20 anys, la cadena ABC emetia un episodi que canviaria per sempre la història de la televisió. El pilot de Lost, creada per Damon Lindelof i J.J. Abrams, que poc després deixaria que Lindelof agafés sol el timó, era el més car que s’havia fet mai fins al moment. Uns diners invertits a mostrar l’espectacular accident del vol 815 d’Oceanic en una misteriosa illa que, acompanyats d’un guió brillant i un encertadíssim repartiment, encetaven el camí del qual es convertiria en la millor sèrie de la història.
La sèrie que ho va canviar tot
Per entendre la importància d’aquesta ficció, cal posar-nos en context. Abans del 2004, les sèries no eren un tema de conversa habitual amb els amics o els companys de feina com ho són ara. Hi havia un parell d’intel·lectuals que sabien que a HBO feien ficcions d’alta qualitat com Els Soprano o The Wire, i d’altres que els agradava evadir-se amb sitcoms com Friends, però aleshores no suposaven grans fenòmens socials. Fins que va arribar Lost.
La capacitat d’atraure l’atenció dels espectadors al llarg de les seves sis temporades va provocar que es creessin els primers fòrums a internet, es discutissin teories en converses informals i, fins i tot, se’n parlés als mitjans de comunicació. S’assentaven així les bases d’una cultura seriòfila que no ha fet més que créixer aquests 20 anys, fins al punt que les ficcions seriades tenen un rol fonamental en la cultura actual, cosa que no passava abans del 2004.
Innovació narrativa
Un dels motius pels quals Lost va ser revolucionària es troba en la forma d’explicar històries. L’ús de flashbacks i flashforwards que després tantes sèries han imitat com a mecanisme narratiu s’utilitzaven de forma excel·lent per caracteritzar cada un dels personatges i elaborar trames complexes que enganxaven l’espectador amb girs constants.
Per no parlar dels cliffhangers, la tècnica favorita d’aquells magnífics guionistes. L’habilitat per generar interrogants al final de cada episodi generava la imperiosa necessitat de saber com es resolia en el següent. I en una època en què sempre havies d’esperar una setmana per veure’l, era inevitable passar-se la setmana pensant en què significaven els números o què hi havia darrere d’aquella escotilla.
Personatges icònics
Però qualsevol bon amant de Lost sap que el que la fa tan especial no són els seus misteris, sinó els seus personatges. La incapacitat de deixar anar del Jack, la fe tossuda del Locke, la fugida endavant de la Kate, el trauma irreparable del Sawyer, la capacitat manipulativa del Ben, la bondat entranyable del Hurley, l’amor torturat del Jin i la Sun…
Així és com es fa una sèrie coral. Una gran quantitat de personatges complexos, definits al detall, amb interessants conflictes explorats amb profunditat i evolucionant al llarg de les temporades a través de les vivències i les relacions interpersonals. L’èxit en la creació dels personatges s’evidencia quan preguntes als fans de la sèrie quin és el seu preferit i no hi trobes cap mena d’unanimitat. Qualsevol dels anomenats serien una resposta vàlida. Si fins i tot me n’he deixat alguns dels meus predilectes, com el Desmond, la Juliet o el Sayid.
Capes de profunditat
I el millor que aconsegueix la sèrie és que a través d’aquests icònics personatges i de misteris que t’obliguen a continuar mirant, arriba a ser molt més que la història d’uns supervivents en una illa i acaba tractant els temes més fonamentals de la humanitat: l’amor, l’amistat, la fe, la família, el temps, la mort i, sobretot, la vida. Més concretament, el sentit de la vida, el més gran dels interrogants.
L’obra mostra la contínua voluntat dels personatges de donar-li sentit a la seva existència, ja sigui pel camí de la fe (encarnat en Locke) o pel de la ciència (a través de Jack), i deixa a l’espectador la decisió de creure en el que vulgui creure, un tema que Lindelof reprendria encara amb més força a The Leftovers, on ens ensenya que l’important no és resoldre el misteri de l’inexplicable, sinó quin sentit li dona cadascú. Un aprenentatge que li hauria anat bé a més d’un que no li va agradar (o no va entendre) el final de Lost.
Un final perfecte
I és que el temps ho posa tot a lloc. La mentida que Lost té un mal final ha anat caient pel seu propi pes amb el pas dels anys (ara ja apareix en llistes de millors finals), perquè qualsevol que el vegi ara i no es deixi endur per un absurd corrent de pensament que es fixava més en els anecdòtics ossos polars que no en el fascinant viatge que havia viscut amb uns complexos personatges que en la recerca del sentit de les seves tristes existències l’acaben trobant en la relació amb els altres, reconeixerà que és un dels millors finals mai escrits.
Admetré només que la sisena temporada no és la millor —és evident que els guionistes gaudien més plantejant preguntes que resolent-les—, però la conclusió és immillorable, amb una seqüència que emociona amb el retrobament dels personatges i la sublim banda sonora de Michael Giacchino, que mereix ser reconegut com un dels elements troncals que em permeten afirmar que Lost sigui la millor sèrie de la història.
Manifest, The 100, Flashforward, Revolution, Dark, From, The Crossing o The I-Land, entre moltes altres, em donen la raó. Digueu-me una altra sèrie que tantes altres hagin volgut replicar. Tothom vol imitar-la, perquè és la millor que s’ha fet mai. I ho dic des de la més absoluta sinceritat d’algú que ja fa un temps que es dedica a escriure sobre sèries i que ho faig perquè fa 20 anys que em vaig enamorar d’aquest món. Va ser gràcies a Lost.
Per cert, la teniu Netflix i Disney+ (per si algú està pensant que “we have to go back“).
