Els fans de les sèries —parlo en general, no només de les de política— estan dividits en dos bàndols. Els qui pensen que Los Soprano és la millor sèrie de televisió de la història. I els que defensen que aquest honor li correspon a The Wire. La creació que David Chase va estrenar el juny del 2002 té un argument molt potent: la figura omnipresent en els darrers anys de ficció televisiva de Tony Soprano, interpretat pel magnífic James Gandolfini.
La creació del David Simon es basa en un rerefons colpidor com és Baltimore. Una ciutat, que malgrat estar a poca distància del Washington polític i polititzat, és presentada com una realitat plena de conflictes racials, crim, corrupció (no només política, també sindical i policial), mafiosos, ànimes venjadores i ambicions perdudes. Tal vegada una dada podrà decantar la balança: explica Antonio Lozano al Cultural de La Vanguardia (7 de novembre de 2015) que quan David Simon parla el president Obama calla. El compromís social i polític de Simon, i la seva idea de ficció televisiva com espai per agitar el debat sobre els mals del país, van provocar la convocatòria del guionista a la Casa Blanca per ser consultat sobre com enfocar la lluita contra el tràfic de drogues. Aquesta dada podria decantar la balança cap a The Wire. No obstant això, també es podria afirmar que hi ha una tercera via entorn del debat de quina és la millor sèrie de la història. Seria aquella que defensa que The Wire és el pare i Los Sopranos la mare.
The wire, una revolució
The Wire irromp a l’escena televisiva com un producte diferent i alhora fascinant. Diferent, perquè no és una sèrie a l’estil de les sèries vistes fins al moment, malgrat que la seva trama gira al voltant de moltes qüestions fins aleshores tractades. La diferència és que ho fa a partir d’una narrativa més pròpia de la literatura que del cinema o la televisió. I fascinant, perquè desplega un univers molt particular, d’un realisme brutal, al voltant d’un univers urbà que tracta d’imitar la novel·la moderna quant a plantejaments corals pel que fa a situacions i personatges.
I aquesta singularitat i aquesta fascinació no s’entén si no es té en compte que The Wire és una sèrie darrera de la qual s’hi troben escriptors. Ells són els creadors i els productors. Els escriptors construeixen el relat, tracen els diàlegs, dissenyen els personatges, escullen les escenes. I ho fan a través de la seva experiència vital.
Els referents
En la introducció de l’obra col·lectiva The Wire. 10 dosis de la mejor serie de televisión (Errata Nature, 2010), David Simon parla dels primers capítols de la sèrie com els primers capítols d’una novel·la de certa extensió. Simon posa l’exemple de Moby Dick d’Herman Melville. Diu que els primers capítols són aquells que situen a l’espectador en l’escenari; però en cap cas, els capítols revelen aspectes essencials del relat.
Talment, passa amb Moby Dick, el lector no troba en les primeres planes de la novel·la ni al capità Ahab ni tan sols el Pequod. La balena apareixerà molt avançada la història; quan aquesta estigui prou madura que suportar la seva irrupció en el relat. És que el mateix David Simon defineix The Wire com una novel·la visual. Més i tot: com una novel·la visual d’una certa extensió. De fet, aquest va ser l’argument a partir del qual el principal creador de la sèrie va convèncer un reputat novel·lista com George Pelecanos perquè se sumés al projecte. És una novel·la per televisió, va argumentar Simon a Pelecanos. És un projecte d’escriptors, faltava dir.
El talent literari
L’entrada de Pelecanos al projecte The Wire no va ser l’única. Potser la més sonada. O tal vegada ni això. Perquè el projecte, com s’ha dit, és un projecte que suma una quantitat immensa de talent literari. El mateix Pelecanos presentava un immens full de serveis prestats a la novel·la negra nord-americana. Pelecanos també era el creador de la saga que pilotaven els detectius Derek Strange i Terry Quinn, a més d’altres obres prou conegudes com Lo que fué (El Aleph, 2013), Sin retorno (Ediciones B, 2010), El jardinero nocturno (Ediciones B, 2009) o Revolución en las calles (Zeta Bolsillo, 2009).
Però el territori pel qual es movia l’obra de l’escriptor d’origen grec no era Baltimore; era Washington. Però no el Washington polític, no el Washington de les notícies amb el Capitoli com a teló de fons, ni el Washington dels alts funcionaris o dels lobbies de K street; era el Washington urbà. El negre i pobre. El de la working class del districte de Columbia. O sigui: el dels cafès d’extraradi, el de les tendes de discos de jazz i soul. En definitiva: el Washington dels delinqüents, traficants, camells i policies transformats en investigadors privats que malviuen en els carrers dels barris pobres. O sigui: pura matèria primera per The Wire.
Una sèrie diferent
L’ADN de la sèrie l’aporten el mateix David Simon i Ed Burns. Simon havia escrit Homicidio. Un año en las calles de la muerte (Principal de los libros, 2010) i, juntament amb Ed Burns, havien relatat La esquina (Principal de los libros, 2011). Simon i Burns eren escriptors de procedències molt diferents. El primer periodista d’investigació capaç de disgustar a tothom per la seva obstinació en qüestionar el poder en totes les seves accepcions i formes. El segon policia del Departament d’Homicidis que coneixia perfectament les cantonades de la ciutat de Baltimore. Aquesta unió de talent va crear la necessitat d’explicar una història —una història ignorada a consciència pels mitjans de comunicació— que va acabar transformant-se en una magnífica minisèrie produïda per l’HBO: The Corner. I The Corner va ser el preàmbul del qual vindria després amb The Wire. Però aquesta darrera era un projecte que, sense ser més ambiciós o sent igual d’ambiciós, necessitava més mà d’obra. Requeria una major suma de talent.
Richard Price és un altre dels escriptors consolidats que va sumar-se al projecte. La seva experiència en l’adaptació del relat negre i policial a la pantalla gran podia ser de gran ajuda. The Wanderers havia estat adaptada per Philip Kaufman l’any 1979 i Clockers havia estat traslladada al cinema per Spike Lee (amb guió del mateix Price) l’any 1995.
Els personatges mítics
A més, Price era l’autor de novel·les que de seguida havien esdevingut clàssics de la literatura criminal: La vida fàcil (Mondadori, 2010) i Los impunes (Mondadori, 2016) eren dos exemples recents. El mateix va passar amb Dennis Lehane. El seu camp de batalla literari era el barri obrer de Dorchester, a Boston. Allí situa la trama de les seves novel·les, moltes de les quals han estat portades al cinema. Místic River va ser adaptada per Clint Eastwood el 2003, Adiós, pequeña adiós (Gone, baby, gone, 2007) —única novel·la de la sèrie Kenzie-Gennaro portada, fins ara, al cinema— va ser dirigida per Ben Affleck i Shutter Island va ser adaptada per Martin Scorsese el 2010.
Els noms de David Mills, Rafael Alvárez i Bill Zorzi —tots ells més periodistes que escriptors— també són imprescindibles per entendre la sèrie. El guionista David Mills havia treballat abans com a periodista per Washington Times, el Wall Street Journal i havia acabat al Washington Post. Del reportatge al guió el va portar la fam per retratar les grans ciutats dels Estats Units. I Baltimore era una d’elles. Rafael Àlvarez i Bill Zorzi eren companys de David Simon al Baltimore Sun.
El primer, en la seva condició de familiar de diverses generacions de treballadors portuaris, va donar vida al personatge de Frank Sobotka (2a temporada). El segon, en la seva condició de comentarista de política estatal i municipal, va ajudar a construir la xarxa de clientelisme en torn la qual gira l’Ajuntament de Baltimore (3a temporada).
Els escriptors
La presència de tot aquest equip d’escriptors és vital pel projecte The Wire. És a través de la literatura —o a partir de la literatura— com es concreta una obra amb un realisme tan abassegador. Tan cru. Directe. Veraç. Un realisme que reclama llenguatge i imatge; de tal forma que cada paraula pronunciada en una conversa de carrer, cada pla de detall visualitzat, explica una història dins de la història. Una història —o unes històries— que és fruit directe de l’experiència dels escriptors.
Els diàlegs —d’una arquitectura perfecte— transcendeixen al que són per ser una eina més al servei d’un bé major: explicar el relat a través de les persones, els barris, el carrer. Un realisme literari, escriu Jorge Carrión a l’obra col·lectiva citada, que fa visible la coincidència del personatge, la seva interioritat, les seves experiències vitals, la seva evolució o involució.
 que compta amb un desplegament impressionant de novel·listes.){kind=link}