- Advertisement -
La quantitat i qualitat de les sèries produïdes en l’última dècada és tan immensa, que escollir-ne una per tal d’estrenar aquesta secció és una tasca altament complexa i arriscada. La lògica, o la raó -digueu-li com volgueu- diria que la millor opció seria començar parlant d’una sèrie de culte. Una que hagi estat rebuda amb grans elogis per la crítica i que sigui pràcticament impossible dir que no t’ha agradat, a no ser que vulguis ser catalogat com el més gran dels criminals. Fargo, per exemple. Que gran que és, Fargo. Sí, és l’hòstia. Però això ja ho sap -i pensa- tothom. I qui no, és un criminal. L’opció temerària seria escollir la catalogada -per un bon amic meu- com la millor-pitjor sèrie del moment. The 100.
Estem al… 97 anys després que una cadena d’explosions nuclears hagin convertit la Terra en un planeta inhabitable. L’espècie humana ha subsistit a l’espai, esperant el moment per poder-la repoblar. Per tal de comprovar les condicions de la Terra, els dirigents de L’Arca, decideixen enviar-hi 100 joves delinqüents. Com us podeu imaginar el què es trobaran els joves un cop trepitgin terra no serà del tot acollidor.
Aquesta és la premisa de The 100, un immens pastitx que beu constantment de sèries d’èxit dels darrers 10 anys (com Lost o Jocs de Trons) per crear en l’espectador una certa i creixent addicció. Dic creixent, perquè els quatre primers capítols són una autèntica aberració, un insult a l’anomenada intel·ligència humana (un dubta de la seva existència en veure’ls). No exagero -o potser un pèl sí?-, i crec que és important de remarcar, ja que és un dels principals obstacles a l’hora de recomanar aquesta sèrie. Es tracta per tant de demanar un salt de fe, sent conscient que estàs condemnant a llençar a les escombraries 160 minuts d’una preuada vida.
Superat l’entrebanc, la cosa millora. Els joves i desdibuixats protagonistes de l’inici segueixen sent joves, però van madurant, a mesura que fan front a les dificultats preparades pels guionistes. Al mateix temps, l’argument va guanyant complexitat, afegint a la trama principal un parell de sub-trames que agradaran als més amants de la ciència-ficció (i, perquè no, als nostàlgics de Lost). Fins i tots els actors que, en un primer moment, semblen lamentables, es van fent amb els seus personatges a mesura que progressa l’espectacle.
- Advertisement -
A nivell tècnic no és espectacular, però compta amb unes localitzacions força ben trobades (com la Terra mateix, o el Mont Weather de la segona temporada), convertint-se en una producció decent en aquest sentit. No és Lost o Joc de Trons -per seguir amb la comparació-, però tampoc juga en la mateixa lliga. En fi, estem davant un bon entreteniment, una sèrie addictiva, que agradarà als necessitats de ciència ficció, d’acció, d’aventura. Una bona sèrie per passar l’estona. I què té de dolent, dic jo, passar l’estona? O és que només podem veure sèries que ens facin plantejar la nostra pròpia existència? Cal reivindicar també al món serièfil l’entreteniment per l’entreteniment. És clar que sí! Això sí, si us plau: que no torni McGyver. Està bé on està…
- Advertisement -