Javier Calvo i Javier Ambrossi, els “Javis” a partir d’aquest moment, han tornat a les sales cinema per la porta gran. Molts anys de solvència contrastada amb sèries com Paquita Salas, Veneno o La mesías els han permès guanyar-se la confiança de molts espectadors joves amb ganes de noves històries explicades des de nous punts de vista i una mirada més queer. La gran pantalla semblava un terreny més difícil de conquerir per ells ja que La llamada, tot i que tenir l’status de pel·lícula de culte, no va acabar de d’enlairar-se.
Sembla que La bola negra serà la seva consagració cinematogràfica ja que uneix glamour (repartiment estelar…) i compromís amb la denúncia de l’assassinat de Lorca (tot i que no entren massa a fons en les idees polítiques de l’escriptor). També cal afegir-li el premi al Millor Director del Festival de Cannes (compartit amb Pawel Pawlikowski) i que Netflix ha comprat els drets i ja és una de les seves apostes a la carrera dels Oscar.
La bola negra: vides paral·leles
La bola negra és un film riu que entrecreua històries (amb una sorpresa final de la qual no farem spoiler) per parlar de la condició d’homosexual. El recurs narratiu al que recorren són les accions paral·leles que permet comparar trames però que, sobretot al principi, es fa difícil de seguir. Aquesta tècnica és la mateixa que els Javis van fer servir a Veneno on es comparava la realitat trans* a l’Espanya dels anys 90, un panorama desolador que convertia la Veneno en una comparsa de fira, amb la vida de la jove periodista trans que, vint anys després, és totalment acceptada per la seva família.
Els Javis, repliquen aquesta idea en presentar tres històries alternades (una mica confosament en algun segment del film) per explicar com ha canviat la percepció de la homosexualitat a l’estat espanyol (reflex dels canvis en el món en general). I tot i que les tres parts són interessants, l’objectiu de la barreja és aconseguir un clímax emocional més enllà de la pura informació, apel·lar als sentiments de l’espectador. Ara les comentarem per separat, però recordeu que al film estan totalment barrejades en un interessant treball de muntatge que, no negaré, necessitaria una mica de tisores en el metratge pel tal de reduir la durada i l’acumulació de fets.
Històries d’homofòbia
La primera història està situada pocs mesos abans de l’inici de la guerra civil i és la que dona títol al film. Es tracta de la recreació d’una obra de teatre de Lorca inacabada (destruida?) de la qual només es conserva l’inici i el dramatis personae. El mateix poeta va explicar que havia escrit el seu primer protagonista homosexual i fa referència a un jove de Granada (Milo Quifes) que vol entrar a un selecte club local (per homes, òbviament). Per aconseguir-ho s’ha de sotmetre una votació en la que, mitjançant boles de billar, els altres membres expressen el seu consentiment (bola blanca o negra, no cal dir quina és la fatídica). Aquest segment està filmat molt elegantment i presenta l’homofòbia com a motiu d’exclusió social i de drama familiar.
La segona història, encara durant la guerra civil, parteix d’una altra peça teatral, en aquest cas La piedra oscura de l’autor contemporani Alberto Conejero que també s’ha encarregat de col·laborar en el guió del film. Sebastián (el cantant Guitarricadelafuente), un soldadet espanyol que s’ha trobat, de cop, amb una escopeta a la mà, ha de vigilar un presoner hospitalitzat (Miguel Bernadeau) dies abans de la seva execució. Es tracta, no gens casualment, d’un personatge inspirat en Rafael Rodríguez Rapún, la darrera parella de Lorca que es va voler suicidar en combat un any després del seu afusellament. Plantejat com un duel interpretatiu entre Bernadeau i Guitarricadelafuente és el fragment més fluix en la part íntima ja que els actors no tenen massa química junts però s’enlaira quan es torna hedonista i lliure amb les escenes de platja, el cabaret i, finalment, l’execució.
La tercera història està situada al present, ens presenta un investigador homosexual (Carlos González) que descobreix, per les caramboles de la vida, un manuscrit inèdit de Lorca i el presenta a una experta en el poeta (Glenn Close). Aquest capítol, com ja hem dit, és el que permet als Javis mostrar els canvis en el país, oferint una mirada progressista, però, que sembla clausurar-se en ella mateixa, com si ja estigués tot fet i superat en el terreny de l’homofòbia. Un plantejament acomodat (tot i que no menyspreable) diametralment oposat a la recent Tip Toe, sèrie creada per Russell T. Davies que manifesta una gran preocupació per l’auge de l’ultradreta.
La intensitat sense mesura dels Javis
La ploma dels Javis, la d’escriure guions, no és precisament subtil. Els directors no volen que se’ns escapi cap de les imatges o metàfores del film pecant d’un excès de subratllat narratiu. Per posar un exemple de la redundància d’alguns segments de La bola negra nomès esmentarem la primera escena (digna d’Underground de Kusturica) on el personatge del soldat Sebastià, que després descobrim que és homosexual, escala l’escultura de Sant Sebastià (recordem que és el patró dels gais) enderrocada pel bombardeig italià. Un dels cartells del film també fa servir aquesta imatge i pinta al personatge de rosa. Brillant, sí. Redundant, també. Aquest subratllat, més vinculat a una falta d’autocontenció de directors principiants, no eclipsa altres valors del film com el tractament dels cossos i bellesa masculina.
L’homoerotisme i l’hedonisme són presents a diversos moments de La bola negra amb la presència dels mariners o les escapades dels soldats nacionals a la platja, els focs artificials. Són imatges belles que la peli, en alguna ocasió sobreexplota. Aquest mirada també està present a cada plà que els Javis dediquen a Miguel Bernadeau, actor molt justet a nivell interpretatiu (fet que lastra el film en les seves aparicions) però que va camí de convertir en el nou sex symbol de moda.
Dignes successors del cinema d’Almodóvar
La bola negra és també un producte cultural d’aquells que ofereix el director manxeg. Concients de representar certa idea de l’espanyolitat, amb Lorca és inevitable, els Javis hi aboquen tota la càrrega pesada. Trobem números de flamenc, que sempre cobreixen la quota. el tema Soldadito español interpretat per Judeiline i dos moments “copleros” emblemàtics, interpretats per l’almodovariana Penélope cruz en estat de gràcia. Penélope Cruz i Glenn Close no no són les úniques aparicions estelars ja que els Javis han sabut jugar la carta de la coralitat i han comptat amb cameos i petites aparicions d’Albert Pla (que ja va treballar amb ells a La mesías), Alana S. Portero, Julio Torres, Lola Dueñas, Natalia de Molina o Antonio de la Torre.
Veredicte
El millor: El missatge contra l’homofòbia.
El pitjor: L’encantament dels Javis amb el seu producte que els ha impedit retallar una mica el metratge.
Nota: 8
