‘Red Notice’, refregit de robatoris

Quan la Interpol envia una Red Notice (Alerta Vermella), el nivell més gran perquè els cossos de policia de tot el món activin l’ordre de caça i captura dels criminals més buscats, un dels millors agents del FBI, John Hartley (Dwayne Johnson), és assignat al cas. Aquesta persecució global el situa enmig d’un audaç atracament en el qual es veu obligat a associar-se amb el el lladre d’art més gran del món, Nolan Booth (Ryan Reynolds), per a atrapar a la lladre d’art més buscada del món (Gal Gadot). 

Red_Notice_1

Aquesta és la premissa inicial de Red Notice, la cinta dirigida per Rawson Marshall Thurber (Skyscraper) i produïda per Netflix, un vehicle d’acció més, dirigit únicament i exclusivament al lluïment dels seus protagonistes. No es pot negar que tots els set pieces són tècnicament impecables, però amb això no n’hi ha prou per mantenir l’interès del públic durant dues hores de metratge. 

Tot el guió de la cinta escrit pel mateix director és una còpia, que no barata (per alguna cosa és la producció més cara de la plataforma d’streaming), d’altres pel·lícules de les últimes dècades. Les (meta)referències a sagues mítiques com Indiana Jones o James Bond són més que evidents, però es fan recorrent a tòpic i llocs comuns, que no aporten res diferent o sorprenent al cinema d’aventures o espies. 

La sensació que es té en tot moment, és que els responsables han posat el pilot automàtic i, com si es tractés d’un videojoc, els protagonistes han d’anar passant nivells per arribar al final i aconseguir el preuat tresor, un macguffin representat per uns valuosos ous de col·leccionista. No és que no intentin aportar-li sorpreses i girs a la història, però són tan previsibles i evidents, que provoquen més vergonya que una altra reacció.

Red_Notice_2

Tenint en compte això, el trio protagonista fa mans i mànigues per resultar convincents en els seus papers, però sense massa èxit. Johnson i Reynolds acaben adoptant el mateix rol còmic en què els hem vist en films anteriors i Gadot s’esforça per oferir una versió de femme fatale que no acaba de convèncer (l’ombra de Wonder Woman és massa allargada). No obstant això, s’ha de dir que hi ha moments puntuals en què la química, sobretot en la parella masculina, fa acte de presència i aconsegueix arrencar algun tímid somriure amb algun punch line, més o menys, inspirat.

En definitiva, una fallida cinta que ni tots els diners del món aconsegueixen salvar, i que fa enyorar el cinema espectacle de dècades anteriors en què les pel·lícules eren sinceres i honestes amb elles mateixes, ja que no havien de demostrar res i el públic connectava des del primer fotograma amb la història i els personatges. 

Veredicte

El millor: les coreografies de les escenes d’acció. 

El pitjor: un guió amb falta d’originalitat i inspiració.

Nota: 5

Jordi Sardiña
Periodista, professional, des de 1999, cinèfil, passional, des de tota la vida, ja que el cinema l'ha acompanyat sempre, tant en els bons com en els mals moments. La seva trajectòria laboral no sempre ha estat lligada al Setè Art, a part dels blocs 'propassionals' que ha creat (el darrer, coachingcinema.wordpress.com), ja que s'ha guanyat la vida com a consultor de Màrqueting-Comunicació en diferents empreses de sectors diversos. Col·laborar amb 'El Cinèfil' li permet transmetre tot el que he après i segueix aprenent veient cinema (o sèries). Llarga vida a la pantalla gran (i petita)!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents