today-is-a-good-day

Quin és el millor James Bond?

- Advertisement -

El nou film de James Bond està ja als cinemes! Per culpa de la crisi del Coronavirus l’estrena s’ha ajornat innumerables vegades deixant els fans de la saga una mica tristots. Però això no ha impedit gaudir de les 24 pel·lícules que s’han estrenat fins ara i repassar una de les sagues de més èxit de la història del cinema.

Si hi ha una saga que supera qualsevol de les altres, sobretot per la quantitat de pel·lícules i la seva extensió en el temps, és la de l’espia més famós del cinema; en James Bond, 007. Sorgit de les novel·les de l’exespia britànic Ian Fleming, va caldre la seva arribada al cinema perquè aconseguís el caràcter de personatge icònic de la cultura pop. De fet, la seva aparició va coincidir amb el moment àlgid de la Guerra Freda, quan el món estava dividit en dos blocs i els casos d’espionatge entre els dos bàndols estaven a l’ordre del dia. Un moment que, a més, va coincidir amb l’auge la cultura pop britànica, un important moviment que va recuperar l’orgull britànic en un moment políticament dur com era el de la pèrdua del imperi colonial.

- Advertisement -

Va ser l’any 1962 quan va començar la sèrie amb 007 contra el Dr. No, que ja va marcar els segells d’identitat de la sèrie; una potent banda sonora, que en aquest cas es va convertir en l’emblemàtica de la sèrie i seria utilitzada a l’inici de tota la resta de les pel·lícules (parlar de les diverses cançons que han acompanyat la saga, mereixeria un article propi), les primeres noies bond o “bondettes” (molt recordat el moment d’Úrsula Andres, primera noia bond, tot sortint del mar amb un biquini que es va convertir en mític), un cotxe (en aquest cas i durant molt de temps un Aston Martin) ple de “gadgets”, i un dolent rebuscat que vol controlar el món.

- Advertisement -

I, per sobre de tot, el primer James Bond, el que per a molts ha sigut el millor dels sis que coneixeria la saga. Perquè aquest va ser el paper que duria a l’estrellat Sean Connery, que va convertir la seva actuació en paradigmàtica, de manera que tots els James Bond posteriors serien comparats amb ell.

L’èxit aclaparador de la pel·lícula va dur el fet que s’estrenés una nova pel·lícula cada any. El 1963 va ser Des de Rússia amb amor on el nostre espia s’enfrontava a uns dissidents soviètics. Això inclou la consegüent seducció cap a una de les espies soviètiques, ja que un dels segells distintius d’aquesta primera etapa del nostre espia és que cap dona es resistia als seus encants (un fet força misogin, i actualment poc correcte políticament). El 1964 l’èxit es reafirmaria amb una de les pel·lícules més exitoses i mítiques de la saga, Goldfinger (cançó guanyadora d’un Oscar amb Shirley Bassi) on el “dolent” és tan sofisticat que mata amb una capa de pintura daurada (fet, per cert, física i mèdicament impossible) i decideix un gran robatori com és el de la reserva d’or del Ford Knox. Una pel·lícula on els dolents sofisticats com Kato maten llançant un barret, i l’Aston Martin bat rècords de “gadgets” sofisticats. I per descomptat, noves “bondettes” cada cop més implicades en la trama.

El 1965 seria Operació Tro (amb la cançó interpretada per un Tom Jones a la cúspide de la seva carrera) on continuarem amb la Guerra Freda i els “clixés” de totes les pel·lícules Bond. Però també comença a notar-se el cansament del mateix Sean Connery cap al personatge. De fet seria l’any següent quan amb Només es viu dos cops, un intent de donar una volta a la saga incloent el món oriental (Japó) i algunes sessions de tècniques marcials (fluixes per part de Connery) intentant afegir la nova moda de les pel·lícules d’arts marcials, on Connery diu adéu al personatge.

Així, els productors es van veure obligats a buscar un substitut el qual molts consideren el millor James Bond fins a la data. Però, és així? En el meu humil parer reconec que és cert que com que Sean Connery va ser el primer que va prendre el paper, és normal que les comparacions es fessin sempre amb ell. Però cal dir que el seu aspecte més aviat rude i la seva passió per mostrar el seu tors nu en cada pel·lícula (tot i que cal reconèixer la seva bona forma física) l’acosten a una imatge massa llunyana a la que s’esperava d’un fleumàtic i elegant espia britànic. Potser la seva imatge seria més classificable en una versió mes “poligonera” de l’espia 007, de fet només li faltaven els tattoos, ja que el cotxe tunejat i les chonis, l’acompanyaven a cada pel·lícula.

La problemàtica es va solucionar amb un model de passarel·la australià, George Lazenby, que protagonitzaria Al servei secret de sa majestat (1969) una anodina pel·lícula on el pobre Lazenby intenta navegar amb un guió fluix i les seves nul·les dots d’interpretació. L’única curiositat d’aquesta pel·lícula és que James Bond canvia el seu estat civil de solter a casat i ràpidament vidu, quan es casa amb la “bondette” de torn (una gran Diana Rigg. Si, la Lady Olenna de Joc de Trons) i aquesta acaba sent assassinada al final de la pel·lícula.

- Advertisement -

Després d’aquest fracàs, Connery accepta tornar a agafar el personatge per intentar evitar la caiguda de la saga (després d’un suculent incentiu econòmic) el 1971 amb Els diamants són per sempre. Tot i així, torna a prometre que serà la darrera vegada, moment en què la seva dona va replicar amb un “Mai diguis, mai més” que més endavant donaria més joc del que es creia.

Calia doncs, tornar a buscar un nou James Bond, i es torna a confiar en un altre antic model de passarel·la però que ja tenia experiència a fer d’espia, en haver interpretat l’exitosa sèrie de televisió El Sant. Estem parlant de Roger Moore, qui li donaria un gir de 180 graus al personatge, creant una paròdia del mateix que, curiosament, va reportar les pel·lícules amb mes èxit de la saga.

Es tracta d’un nou James Bond més proper al món del còmic, on els rivals són més similars als súper malvats de les novel·les de fantasia i on Moore continua seduint un munt de “bondettes” tot i la seva avançada edat a les seves darreres pel·lícules. Continuarà conduint un Aston Martin amb armes i trucs cada cop més rebuscats (i genialment introduïts pel simpàtic personatge de Q).

La primera d’aquestes pel·lícules seria Viu i deixa morir (1973) amb una banda sonora cantada pel mateix Paul McCarthy i amb la més sosa noia bond, una Jane Seymour que debutava i encara lluny del seu èxit en minisèries i com a Doctora Quinn. A aquesta li va seguir L’home de la pistola d’or (1974) tot un homenatge a les pel·lícules d’arts marcials (on Moore no es talla a demostrar que domina menys el karate que en Connery) amb un malvat Cristopher Lee en tota la seva esplendor. Després va venir L’espia que em va estimar (1977) i, amb l’inici de la saga Star Wars, el nostre espia viatja a l’espai a Moonraker (1979) tot un desplegament d’estètica kitsch futurista i de persecucions impossibles en góndola pels carrers de Venècia (sí, els carrers, no els canals) o batalles amb làser a l’espai.

Després vindria Només per als teus ulls (1981) i la increïble, pel seu guió divertidament absurd, Octopussy (1983) on les “bondettes” es multipliquen per centenars i fins i tot formen un exèrcit que ajuda el nostre cada cop més envellit heroi (deixem de banda que el títol era un joc de paraules que feia referència a l’orgue sexual femení).

Curiosament l’any 1983 es va convertir en l’any dels dos James Bond. Arner Bros havia comprat els drets per fer una altra pel·lícula de James Bond i va decidir demanar que tornés el Bond original, Sean Connery. Al principi aquest va ser reticent, però un substanciós xec el va fer canviar d’opinió, fent bona la frase de la seva dona en abandonar la saga per primer cop “Mai diguis mai més”, que es va convertir en el títol d’aquesta pel·lícula, considerada fora de la saga oficial. Una pel·lícula interessant on Connery surt acompanyat d’una Kim Basinger al començament de la seva carrera i una

Bàrbara Carrera que ens delecta amb una magnifica i divertida malvada juntament amb el sempre acurat Klaus Maria Brandauer. I si fos poc, el cap de Spectra és interpretat per Max Von Sydow. En definitiva, tot un elenc de grans actors per a una pel·lícula que va esdevenir maleïda (Basinger va intentar comprar totes les còpies per evitar que sortís en vídeo, un cop ja era una actriu consagrada).

Però el temps passa, i tot i que Moore va resultar un èxit de públic, es notaven els anys i tocava retirar-se. Ho va fer amb Panorama per matar (1985) amb una Tania Roberts de bondette (acabada de sortir dels darrers Àngels de Charlie), una exagerada i rocambolesca Grace Jones i un sobreactuat Cristopher Walken de malvats.

Calia trobar un nou James Bond. En un principi el candidat va ser Pierce Brosnan, però el seu contracte amb la sèrie televisiva Remington Steele li impedia. Així es va optar per un actor entrenat en Shakespeare com és Timothy Dalton. Amb ell es va intentar donar un toc més humà i realista a Bond amb dues pel·lícules que van resultar un fracàs; Alta tensió (1987) i Llicència per matar (1989). Timothy Dalton va dir adéu a un personatge que li venia petit i la caiguda del mur de Berlín el 1989 va marcar la fi de la Guerra Freda i la raó principal de l’existència de Bond. Per a molts representava el final de la saga per sempre.

Va caldre esperar al 1995 perquè és recuperes el personatge, aquest cop amb un Pierce Brosnan alliberat dels seus compromisos televisius. Va ser amb la magnífica Goldeneye (amb una de les millors cançons de Bond, del mateix títol, interpretada per la gran Tina Turner) amb la que es va demostrar que el personatge podia adaptar-se als nous temps (amb un cap dona, una M interpretada per la sempre excel·lent Judi Dench que no dubta d’acusar el nostre heroi de “misògina relíquia de la Guerra Freda”). Un inici trepidant a Bilbao, persecucions amb carro de combat pels carrers de Moscou, noves tecnologies i, sobretot, Pierce Brosnan. Segurament el millor James Bond que hi ha hagut, un actor capaç de demostrar que l’acció no està renyida amb l’elegància i que un autèntic espia anglès ha de demostrar una fleumàtica predisposició a encaixar els cops. Brosnan és sens dubte (tot i ser irlandès) el millor representant de la necessària elegància britànica que hauria de caracteritzar James Bond, sense necessitat de treure’s la camisa a cada escena (tot i tenir una forma física que en res ha d’envejar els millors moments de Connery).

En total Brosnan va fer tres pel·lícules més; El demà mai mor (1997), El món no és suficient (1999) amb una bona rèplica interpretativa de Sophie Marceu i finalment Mor un altre dia (2002) amb una excel·lent cançó de Madonna i una pèssima actuació de la mateixa cantant a la pel·lícula (que li va valdre un anti-oscar, els Razzies). En definitiva, va revifar la saga modernitzant-la i fent-la més atractiva a les noves generacions, canviant el passat de moda Aston Martin per un més modern BMW. Sens dubte, el millor James Bond.

Però aquest gran James Bond, també va dir prou per embarcar-se en altres projectes. Va caldre, doncs, buscar un altre actor per continuar amb la nova saga ressuscitada. En un principi es va pensar en una excel·lent elecció com és la d’un altre irlandès elegant a més no poder, Clive Owen. Però les negociacions no van fructificar i es va optar per ressuscitar al James Bond “poligonero” dels inicis amb un Daniel Craig rude i poc sofisticat (com et trobem a faltar, Pierce!). Molts cops, explosions i mostrar el cos “cani” d’en Craig sense parar (fins i tot amb homenatge al biquini de la Ursula Andrews amb en Craig sortint en banyador de l’aigua. Només li faltaven els “tattoos”). Així han sigut un total de 5 pel·lícules. Casino Royale (2006), Quantum of Solace(2008), Skyfall (2012) i Spectre (2015) i l’última No time to die (2021).

Ara us toca a vosaltres decidir… Quin és el millor 007 de la història?

- Advertisement -
Francesc Carol
En Fancesc Carol és llicenciat en Dret i Antopologia i però no en va tenir prou amb això i també té un postgrau en Egiptologia. És professor col·laborador del Mudeu Egipci de Barcelona i imparteix cursos a la Societat Catalana d'Egiptologia i la Xarxa de Centres Culturals de Barcelona. Per si no hi hagués suficient Egipte a la seva vida també és president de l'Associació d'Egiptologia de Sant Cugat-Valldoreix.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents