Els aficionats al cinema han pogut veure en les darreres setmanes imatges del rodatge de l’esperada pel·lícula Wonder Woman, dirigida per Patty Jenkins i amb Gal Gadot en el paper protagonista i que s’estrena ben entrat el 2017. Per pocs mesos no coincidirà amb el setanta cinquè aniversari de la creació del personatge, publicat per primer cop el desembre de 1941 com a princesa Diana i el gener de 1942 amb el seu alter ego com a Diana Prince.
Wonder Woman no va ser la primera superheroïna de la ficció, però sí la que va provocar un punt d’inflexió en la definició del personatge i en els guions. Dos anys després de l’èxit del primer còmic de Superman (el juny de 1938), convertit en un supervendes, i un any després de la creació de Batman i de Flash, també amb molt impacte editorial, el cèlebre psicòleg William Moulton Marston (1893-1947) plantejava en una entrevista, publicada a la revista Family Circle l’octubre de 1940, que els còmics de superherois tenien un gran potencial encara per explotar. No et riguis dels còmics era el títol de l’article signat amb el pseudònim d’Olive Richard i escrit per Olive Byrne, que entrevistava al seu professor a la universitat.
L’article va servir per a què l’editorial que s’acabaria convertint en DC Comics es posés en contacte amb ell i li proposés el repte que ell mateix havia enunciat. Marston era un científic força conegut a l’època, entre d’altres invencions, va ser el creador d’un aparell que mesurava la pressió sanguínia, associant als resultats al comportament de les persones. La seva recerca va permetre desenvolupar el polígraf, l’artefacte que de forma col·loquial anomenem com el “detector de mentides” (ara entendreu l’origen del llaç de la veritat). Els resultats dels seus estudis indicaven que les dones eren més honestes, més eficients i que podies confiar més en elles que amb els homes.
Marston volia dissenyar un nou tipus de superheroi que no triomfés amb els punys i la violència sinó amb l’amor. Es diu que va ser la seva dona, l’Elizabeth Holloway Marston (1893-1993) que li va exclamar: “Molt bona idea… però que sigui una dona”. En la definició del personatge es va inspirar justament en el perfil liberal de la seva dona, una psicòloga i advocada que va haver d’avançar a l’àmbit acadèmic sortejant totes les barreres que la societat masclista del moment imposava. I també es va inspirar en molts aspectes en l’estudiant Olive Byrne, amb la que acabaria convivint formant una família poliamorosa amb la seva dona, amb les que va tenir dos fills amb cadascuna. Important destacar la seva vinculació també amb Margaret Sander, impulsora de la primera clínica per al control de la natalitat als Estat Units.
En aquest context de defensa de les causes de les dones de l’època, Marston va postular una noció femenina de llibertat basat en una seducció amorosa que et porta a un estat de submissió, confessant al final la veritat i reconeixent i respectant l’autoritat, en contraposició a una noció masculina basada en la força i l’opressió. “Wonder Woman és una propaganda psicològica per al nou tipus de dona que hauria de ser, en la meva opinió, per a governar el mon“, diria el creador i guionista del personatge en una entrevista l’any 1944. Malauradament moriria tres anys després i durant dècades els guions van patir molts daltabaixos.
Un altre moment clau en la història del personatge va ser el juliol de 1972 quan Gloria Steinem, periodista i escriptora, escollia la imatge de Wonder Woman per protagonitzar la portada del primer número de Ms Magazine, una capçalera icònica del feminisme. A la portada es llegia l’eslògan “Wonder Woman for president” amb una clara intencionalitat de recuperar els valors del personatge cap un lideratge feminista, adaptant-los a l’època i no necessàriament a l’enfocament original del seu creador. El personatge tornaria a ser portada en els aniversaris 25, 35 i 40 anys de la revista.
La mateixa revista va reeditar una col·lecció de les millors històries de la primera etapa del personatge. L’eclosió de nou de la imatge de Wonder Woman va permetre engegar un projecte per portar-la a la televisió. El primer intent va ser tot un fracàs: noranta minuts d’un pilot d’una sèrie que mai es va arribar a fer, amb l’actriu Cathy Lee Crosby en el paper de la princesa Diana. Emès el 12 de març de 1974 va servir de revulsiu… per fer-ho tot diferent.
Sens dubte tots recordem la mítica sèrie de televisió interpretada per Linda Carter. La primera temporada emesa per l’ABC iniciava la seva emissió el 7 de novembre de 1975 amb una Miss Mundo com a protagonista, a mig camí entre l’estil naïf del Batman televisiu dels seixanta i un intent de fer una sèrie de qualitat similars a les seves coetànies com The bionic Woman (1976-1978) o Charlie’s Angels (1976-1981), això sí, amb un pressupost molt ajustat per als afectes especials i uns protagonistes no gaire dotats per a la interpretació. Una sèrie que ha envellit força malament amb el pas del temps i de la que acabarien produint-se dues temporades més, aquest cop a la CBS i batejant la sèrie com The New Adventures of Wonder Woman (1975-1979), traslladant la lluita contra els nazis del principi dels anys quaranta de la primera temporada a l’actualitat dels anys setanta a la segona i tercera.
A l’univers DC cal destacar sempre les sèries i pel·lícules d’animació de les darreres dècades amb un punt de qualitat per sobre de la mitja. També és el cas de la pel·lícula animada Wonder Woman (2009), amb les veus de Keri Russell i Nathan Fillion com a parella protagonista. Algú en dona més?
No sé si més, però ens acostem molt si destaquem les veus de Lucy Lawless (és possible que Xena hagi inspirat el vestit de la nova adaptació al cinema?) a Justice League: The New Frontier (2008) i de Michelle Monaghan a Justice League: War (2014). Llàstima de les pel·lícules Catwoman (2004) o Elektra (2005) que segurament van frenar la producció de més pel·lícules amb una superheroïna en el paper principal. Millor no parlar d’un altre intent fallit de sèrie de televisió el 2011, amb l’Adrianne Palicki només fent del personatge en el pilot i en cap més.
Mentre esperem l’estrena de la pel·lícula de Wonder Woman el proper any, hem tingut un petit tast de Gal Gadot al Batman v Superman: Dawn of Justice (2016), on hem vist Batman i Superman barallant-se contra els dolents mentre en el cinema pensàvem que en realitat només calia lligar-los amb el llaç màgic i obligar-los a dir la veritat… o no?
