Aquest últim any no hem donat l’abast. La quantitat i qualitat general de l’anime ha augmentat moltíssim, s’han estrenat sèries boníssimes sense parar, com Tengoku Daimakyo, la segona temporada de Vinland Saga i la tercera i última temporada de Mob Psycho 100. A més a més, l’any ha culminat amb una temporada d’hivern espectacular, plena d’anime fantàstic com per exemple Jujutsu Kaisen, Dungeon Meshi, Frieren…
Malauradament, sota aquesta allau d’animació ha quedat sepultada una autèntica joia de l’animació contemporània Kusuriya no Hitorigoto, traduïda com a El Diari de l’Apotecària. L’estudi d’animació OLM, animadors de grans sèries com Komi-san wa, Komyoshu desu, Odd Taxi i la llegendària Berserk (1997), presenta una de les grans sèries d’animació de l’any i, fins i tot, de la dècada.
Jugant-se la vida tastant el menjar
El Diari de l’Apotecària narra les aventures de Maomao una apotecària xinesa de 17 anys obsessionada amb els verins, que viu tranquil·lament amb el seu pare als afores de la ciutat. Per desgràcia, la rapten i la venen als homes de l’emperador. L’endemà, Maomao es desperta vestida de criada dins el palau interior de la reialesa xinesa, un espai on només viuen eunucs i dones: les concubines de l’emperador i les seves assistentes. Gràcies a l’amistat que sorgeix amb l’eunuc Jinshi, un dels màxims responsables del palau i tot un Casanova, i als coneixements que ella té de botànica, Maomao es converteix en la tastadora d’una de les concubines. Aquest ascens millorarà la seva situació, però amb la condició que a cada àpat s’haurà de jugar la vida tastant el menjar.
L’apartat visual de la sèrie és preciós: els palaus xinesos i els edificis reials són magnífics i d’una opulència meravellosa; els vestits i pentinats tradicionals extremament delicats i molt detallats; les joies de la noblesa llueixen tota mena de pedres precioses; les flors són d’una exuberància hipnotitzant… També hi ha moments que trenquen de cop amb aquesta finor caricaturitzant les reaccions exagerades dels personatges. Aquests moments de comèdia ens agafen completament desprevinguts, ja que el ritme de la sèrie és molt lent. Tot i això, gràcies a aquesta decisió visual, la narrativa es torna més lleugera i la fa molt més fluida. Francament, l’apartat visual és una delícia.
Sonorament, la sèrie segueix la mateixa línia que els visuals. La banda sonora la formen tota mena d’instruments tradicionals xinesos; solen ser ritmes lents amb melodies molt reposades i, en general, és summament delicada. No obstant això, la joia de la corona és l’opening “Be a Flower” de Ryokuoushoku Shakai. No té res a veure amb la resta de la sèrie, és un tema bastant rítmic amb tota mena d’elements sonors que pertanyen i recorden els shonen més despreocupats i espectaculars del mercat. La bateria desenfrenada rebentant els hi-hats, un piano de jazz que marca el ritme i alhora va desbocadíssim, tota mena de sons electrònics… Tot i que no hauria d’encaixar amb la resta d’elements sonors i visuals, funciona com un tret. Sens dubte serà un dels millors openings d’aquest any.
En resum, El Diari de l’Apotecària és una de les grans sorpreses d’aquest any passat. Esperem amb impaciència una segona temporada amb encara més cultura xinesa, més opulència desbordant i més conspiracions que culminin amb l’intent d’enverinament d’algun personatge important.
Veredicte
Agradarà: a tots els que els agradin les sèries i pel·lícules costumistes, la cultura asiàtica en general i els drames a foc lent amb un punt de misteri.
No agradarà: als que no tinguin paciència per les sèries i pel·lícules lentes i als qui no els agradi l’animació en general.
Enganxòmetre: 7
Nota: 9,5
