Som dins una masmorra de fantasia medieval com les de Dungeons & Dragons, els passadissos estan plagats de tota mena de monstres i trampes, no tenim ni un duro, el nostre equipament hauria de ser millor, a l’armament li cal una bona reparada i, per si no en tinguéssim prou, el nostre grup d’aventurers està afamadíssim i no ens queda ni una engruna al sarró. Continuar endavant seria una missió suïcida, potser caldria girar cua i tornar a la ciutat d’on venim per alimentar-nos i preparar-nos, però com hem comentat abans, no tenim diners per pagar res. I si la millor opció fos endinsar-se encara més i alimentar-nos de les criatures que habiten a les profunditats de la masmorra?
Aquesta és la premissa que ens presenta Studio Trigger amb l’adaptació del manga de Ryoko Kui, Dungeon Meshi (traduïda al castellà com a Tragones y Mazmorras). Després d’una gran derrota, un grup de tres aventurers amb les butxaques buides, s’endinsa un cop més a l’abisme, amb l’objectiu de rescatar a una companya que ha quedat atrapat dins. L’equip està format per Laios, un cavaller amb una obsessió per les criatures fantàstiques i germà de la companya que han de rescatar, Marcille, una maga elfa molt conservadora i en Chilchuck, un halfling (mediano en castellà) paranoic expert a desactivar trampes i en forçar tota mena de panys i cadenats. Només entrar coneixeran en Senshi, un nan bàrbar amb unes habilitats culinàries fora de sèrie i que fa molt temps que s’alimenta de monstres. Junts s’enfrontaran a tota mena adversitats i menjaran plats impossibles per tal de sobreviure i així poder arribar al fons de la masmorra.
Gastronomia de fantasia
Tenint a Studio Trigger, animadors de grans sèries com Kill la Kill, Cyberpunk: Edgerunners o Darling in the franXX, al capdavant d’aquesta producció, és evident que l’apartat visual és gairebé impossible que ens decebi. El disseny de personatges és la mar de senzill, però efectiu i va acompanyat d’una animació molt cuidada amb alguns canvis d’estil bastant còmics puntualment. En general, és un anime amb poca acció, tot i que les escenes de combat estan animades de meravella, la fluïdesa dels moviments i el ritme de les batalles és digne d’aquest gran estudi que sempre ens sorprèn, tant amb les seves adaptacions com amb les obres originals. No obstant això, el que més brilla de la sèrie són els plats impossibles del Senshi, sense cap mena de dubte. Mai en la vida em passaria pel cap menjar-me un monstre d’un món de fantasia, i que amb un escorpí gegant i un llim podries fer un ramen amb una pinta impressionant, encara menys. De debò, ja sigui un pastís de planta devora-homes o un mim fet al vapor, t’entren ganes de llepar la pantalla.
L’únic aspecte visual que podem dir que fluixeja, són els visuals de l’opening. Normalment, les propostes de careta de Studio Trigger, solen ser força arriscades tot i ser espectaculars. Per exemple This F-F-F-Fire, l’opening de Cyberpunk: Edgerunners, té un disseny visual extremament minimalista, amb tons molt llampants i l’acompanya una cançó del grup britànic Franz Ferdinand. En canvi, la proposta de Dungeon Meshi té uns visuals mediocres i fins i tot avorrits. Tots els que coneixem l’estudi, sabem del cert que Trigger pot i ho sap fer molt millor.
Tot i això, la música que l’acompanya està prou bé. El tema ‘Bump of Chicken’ de la Sleep Walking Orchestra, és una cançó molt tranquil·la. Té petits detalls i instruments de caràcter medieval festiu, que ens transporten a una taverna d’aquest món de fantasia a l’espera de començar una nova aventura amb el nostre grup d’aventurers. D’altra banda, l’ending ‘Party!!’ de Ryokuoushoku Shakai, és un tema bastant juganer, amb una línia d’instruments de vent metall fantàstica i té moltíssim ritme. Desgraciadament, trobo que no enganxa gens amb l’estètica i atmosfera de la sèrie, està completament fora de to. Tot i això, la resta de la banda sonora que acompanya als protagonistes durant el viatge, és un encert. Les melodies medievals i músiques de batalla ens transporten a universos de fantasia impossibles.
En resum, Dungeon Meshi és un molt bon anime per passar l’estona. No és una obra mestra de l’animació contemporània, però és sens dubte una bona sèrie. Els personatges estan ben dissenyats i tenen una química força divertida entre ells, l’animació és fantàstica i ens fa salivar amb cada plat que prepara el bo d’en Senshi, i la veritat sigui dita, és un anime amb una premissa la mar d’original.
Veredicte
Agradarà: Als fans de l’animació, la fantasia medieval, les sessions eternes de D&D i, sobretot, als que com jo, els cau la bava quan veuen escenes de menjar a les pel·lícules de Studio Ghibli.
No agradarà: Als que no els transmeti res els mons de fantasia impossible, ni l’animació esbojarrada i plena de colors o directament, cap mena de ficció que s’allunyi de la nostra realitat quotidiana.
Enganxòmetre: 8
Nota: 7,5
