De tant en tant arriba a la cartellera una pel·lícula d’aquelles que et fa sentir una muntanya russa d’emocions a la butaca del cine. CODA és una d’aquestes. Aquest petit film sobre una jove de 17 anys que viu en una família de sords (sense ser-ho ella) ha conquerit els cors dels espectadors i també dels acadèmics, ja que s’ha convertit en la sorpresa de l’any guanyant els 3 Oscars als quals estava nominada incloent el de Millor Pel·lícula. El títol de la pel·lícula fa referència a l’acrònim Child of Deaf Adults (infant d’adults sords) i és un remake de la cinta francesa de 2014 La Famille Bélier.
CODA està protagonitzada per una excel·lent Emilia Jones, actriu i cantant vista recentment a la sèrie de Netflix Locke & Key i la pel·lícula Ghostland. La jove intèrpret va preparar-se a consciència durant nou mesos per aprendre llenguatge de signes, fent classes de cant i fins tot aprenent com funciona una embarcació pesquera. Amb un petit pressupost de 10 milions d’euros, la pel·lícula va ser una de les sensacions al Festival de Sundance i va ser ràpidament adquirida per Apple TV per l’escandalosa xifra de 25 milions de dòlars. I quins són els secrets del film per despertar tantes passions? Uns quants… Però el més important és que amb una trama senzilla i pocs personatges (amb un carisma enorme tots ells) emociona i molt. Últimament, ens hem fet farts de veure coming of age a la pantalla. Ara bé, cap té la peculiaritat de fer-ho en un entorn on el teu pare, la teva mare i el teu germà gran no poden sentir-te. I com a cirereta del pastís, resulta que la passió de la Ruby és ni més ni menys que la música. Veurem si uns pares que depenen massa de les paraules i les orelles de la filla sabran deixar-la perseguir el seu somni acompanyada del seu professor de música interpretat amb mestratge per Eugenio González Derbez.
Malgrat que el film toca tots els tòpics de la crisi adolescent de la noia (rebel·lia, primer amor, pèrdua, personalitat…) aquest no és l’element central de la trama. CODA és una història de confiança, egoisme, llibertat i sobretot sobre responsabilitat. La filla petita de la família porta una motxilla massa plena. Als problemes habituals d’una noia d’institut se li sumen als d’una família que depèn d’ella fins i tot perquè el seu negoci pesquer funcioni. I ella va empassant-s’ho tot, però queda ben palès que arribarà un moment en què haurà de triar ser per sempre la crossa sonora d’una la família de sords o volar lliure en un món ple de música.
La directora Sian Header aconsegueix que et commoguis amb cada petita història de cadascun dels personatges. Tots els actors brillen en els seus rols i cal destacar que els pares de la protagonista estan interpretats per Marlee Matlin i Troy Kotsur que són sords de veritat. L’actriu guanyadora de l’Oscar a la Millor Actriu l’any 1986 per Children of lesser god és encara avui en dia l’única persona sorda que té aquest premi. Troy Kotsur podria ser el segon, ja que està nominat enguany per CODA i la seva interpretació és de les que recordes durant anys. No crec que ningú surti de la sala penedit de veure aquesta pel·lícula. Recomanable per a tota mena de públics i necessària i reivindicativa fins al punt que s’hauria de passar als instituts de mig món.
Veredicte
El millor: la capacitat de fer-te sentir totes les emocions dels personatges. Cine en majúscules
El pitjor: els tòpics inevitables del coming of age.
Nota: 9
“… sense SENTIR-les”. Les emocions no s’escolten: se senten.