Guanyadora del Premi a la Millor Pel·lícula de la secció Trends de l’Atlàntida Mallorca Film Fest 2026, Blue Film d’Elliot Tuttle ja es pot veure a Filmin. I després de veure-la, entenc perfectament per què el jurat va decidir premiar-la. No perquè sigui una pel·lícula fàcil ni perquè busqui agradar a tothom, sinó precisament perquè s’atreveix a entrar en un terreny extremadament incòmode i a mantenir-s’hi durant tota la seva durada.
És una d’aquelles obres que et deixen pensant molt després dels crèdits. Quan s’acaba, la primera sensació no és tant saber si t’ha agradat o no, sinó preguntar-te: “Què acabo de veure?”
Una història construïda al voltant del diàleg
La premissa és aparentment senzilla. Aaron, un jove escort que treballa a través de plataformes en línia, accepta una oferta excepcionalment lucrativa per passar una nit amb un client a canvi de sexe. Però el que sembla una trobada més es converteix en una llarga conversa sobre el passat, el desig, la culpa i les conseqüències d’uns fets que van marcar la vida dels dos protagonistes.
La gran virtut de Blue Film és que tota la pel·lícula transcorre pràcticament durant una sola nit i en una única localització. Lluny de ser una limitació, aquesta decisió es converteix en una de les seves grans fortaleses. El film no necessita grans canvis d’escenari ni artificis narratius. Tot descansa sobre el text, els silencis i la manera com els personatges es van revelant l’un a l’altre.
És una pel·lícula de diàleg en el sentit més pur del terme. Durant gairebé tota la seva durada, Tuttle construeix la tensió a través de les paraules. I sorprenentment funciona. Els 85 minuts passen amb una fluïdesa notable perquè el guió va dosificant la informació i et manté constantment en estat de curiositat.
El gran gir que arriba durant els primers minuts redefineix completament la lectura del que estem veient i converteix la resta del film en una exploració psicològica tan fascinant com inquietant.
Un cinema de la incomoditat
Si Pillion ja era una pel·lícula capaç de generar incomoditat, Blue Film porta aquesta sensació encara més lluny. També hi he trobat certes connexions inicials amb La Carn, especialment en la manera com introdueix el món digital i la relació entre el cos i la pantalla, tot i que després els camins que segueixen són completament diferents.
També em va recordar, des d’un altre lloc, a la recent Trilogia d’Oslo (Sex, Love i Dreams), per la seva confiança absoluta en la paraula i en les converses com a motor narratiu. Però mentre aquelles pel·lícules exploren el desig des d’una mirada més quotidiana i existencial, Blue Film ho fa des d’un territori molt més fosc i moralment incòmode.
També comparteix certa sensació de malestar amb Heel (2025), una d’aquelles obres que no et permeten acomodar-te mai com a espectador.
Dos personatges atrapats en una casa
Reed Birney i Kieron Moore afronten dos personatges extremadament difícils. La pel·lícula depèn gairebé exclusivament d’ells i de la seva capacitat per sostenir una conversa carregada de tensió durant tota la nit.
Les interpretacions funcionen precisament perquè eviten la caricatura. Aaron experimenta una evolució molt interessant. Comença des del rebuig i la distància, però a mesura que avança la nit descobrim capes noves de la seva personalitat, de les seves fragilitats i de les defenses que s’ha construït.
Pel que fa a Hank, és probablement el personatge més controvertit de la funció. Està construït amb complexitat i això és alhora una virtut i una font de debat. La pel·lícula intenta entendre’l sense convertir-lo en un simple monstre, però aquí és on apareix la pregunta més incòmoda del film: fins a quin punt aquesta aproximació corre el risc d’humanitzar-lo massa?
És precisament aquest debat el que converteix Blue Film en una pel·lícula que genera conversa.
Una casa que es converteix en una presó
Visualment no és una pel·lícula que busqui impressionar a través de grans imatges. La fotografia treballa sobretot amb la foscor, els contrastos i una presència recurrent dels tons blaus que reforcen l’atmosfera nocturna.
La càmera està al servei dels personatges. No hi ha plans especialment espectaculars ni seqüències pensades per lluir-se visualment. Però tampoc ho necessita.
La casa acaba convertint-se en un espai gairebé claustrofòbic. Tant és així que, en alguns moments, sembla que els mateixos personatges necessitin sortir-ne per respirar. Aquesta sensació de tancament contribueix enormement a la tensió de la història.
I és precisament aquesta aposta per la unitat d’espai i temps el que em va recordar altres obres que funcionen molt bé sota aquesta premissa. Des de Demà ho deixem de David Moragas fins a altres thrillers construïts sobre una única situació narrativa com Upon Entry. Quan està ben fet, aquest tipus de cinema aconsegueix una immersió molt difícil d’aconseguir per altres camins.
Una reflexió que incomoda
El millor de Blue Film és el seu plantejament i la manera com construeix la història. És una pel·lícula que no et dona respostes fàcils i que et força a posicionar-te davant del que estàs veient. Parlem d’un professor a qui li agrada el seu alumne el altre protagonista del film i vol tenir sexe amb ell.
Al mateix temps, aquí també hi trobo el seu element més problemàtic. Hi ha moments en què la voluntat de comprendre els personatges pot generar la sensació que s’està blanquejant parcialment el tema central. No crec que la pel·lícula el justifiqui, però sí que obre una zona grisa que pot resultar molt incòmoda per a part del públic.
I probablement aquesta és exactament la intenció d’Elliot Tuttle.
No és una pel·lícula per passar una bona estona. És una pel·lícula per sortir-ne amb preguntes.
S’ha de veure?
Sí. No crec que sigui una pel·lícula que acabi convertint-se en un fenomen massiu ni que estigui en boca de tothom durant mesos. Però sí que crec que és una obra molt interessant per a qualsevol espectador que busqui un cinema capaç de remoure, incomodar i generar debat.
Blue Film és una d’aquelles pel·lícules que et fan reflexionar. Una obra valenta, polèmica i profundament incòmoda.
Lo millor: Una història tan ben construïda que converteix una sola nit i una sola conversa en una experiència absorbent i profundament inquietant.
Lo pitjor: La seva voluntat d’explorar la complexitat dels personatges pot generar la sensació que s’acosta massa a blanquejar el tema central.
Nota: 8,5/10
Ón veure Blue Film?
Blue Film es pot veure a Filmin, dins del marc de l’Atlàntida Mallorca Film Fest.
