‘Bugonia’ és un terme del grec antic que fa referència a una antiga creença mediterrània segons la qual el cos d’una vaca que es podreix genera abelles per generació espontània. Virgili en parla. També es creia que la fumigació als ruscs amb femta d’aquest boví era bo per a aquests himenòpters. Probablement, Yorgos Lanthimos empra aquest terme com a metàfora per al plantejament del seu nou film d’homònim títol, on dos homes (Jesse Plemons –Teddy– i Aidan Delbis –Don–) de baixa extracció social creuen cegament que la CEO (Emma Stone –Michelle), que dirigeix un laboratori farmacèutic instal·lat al terme municipal on viuen, és una extraterrestre perversa que segueix un pla per eliminar la humanitat. També hi ha factors personals, ja que la mare va acceptar ser un conillet d’índies d’uns tractaments que l’han posada en coma, ingressada a l’hospital. Naturalment, el fill, Teddy, culpa directament aquesta CEO de la desgràcia, per bé que, per tapar boques, Michelle els ha cobert el tractament i indemnitzat generosament.
Bugonia
Teddy, carregat d’odi, arrossega el nebot, Don –amb cert endarreriment mental i no gaire convençut del que el seu oncle pretén– per tal de raptar la CEO, a qui volen obligar que faci de mitjancera amb l’emperador de la seva espècie, els andromedans, perquè desisteixi de tan abjectes intencions –que també inclouen eliminar les abelles, de les quals precisament Teddy n’és apicultor. En quatre dies, hi haurà un eclipsi lunar, el que permetria que la nau d’abastament dels andromedans entrés a la terra sense ser detectada, per la qual cosa hi ha pressa per l’acció mitjancera i per al bescanvi de la presonera.
La llegenda de la bugònia i la metàfora de Lanthimos
La cinta se centra en aquesta situació esperpèntica, on Michelle, temorosa per la seva vida, intentarà tots els ardits possibles, conscient que cal seguir la veta i mantenir un diàleg fluid amb els raptors. Així, el terme ‘bugònia’ es referiria a les conviccions tan falses com arrelades i difícilment discutibles, tot lligant-ho a l’activitat apicultora del protagonista, i a una certa idea de renaixement des de les cendres: els protagonistes pretenen la salvació i la renovació de la humanitat.
El film parteix d’un de Corea del Sud del 2003, «Save the Green Planet», de Jang Joon-hwan. Aquest remake internacional havia de dirigir-lo el mateix Joon-hwan amb un guió de Will Tracy (guionista de The Menu i de la sèrie The Succession, de la qual n’ha estat productor com també ho ha estat d’Eddington). La iniciativa del projecte es remunta a 2018, i va ser de la mateixa productora sud-coreana del film original, CJ ENM; va establir contacte amb Ari Aster, director de films igualment al·lucinats i al·lucinògens com ara Hereditary, Midsommar i Beau is Afraid, a banda d’Eddington, que Déu n’hi do també. Sensible al material extravagant que esguarda la vida amb estranyesa, Ari Aster produeix des de Square Peg, el segell nord-americà que cofundà amb el danès Lars Knudsen. Aster, productor dels seus films, ho ha estat per a Bugonia. La pel·lícula va començar el desenvolupament el 2020. El 2024, però, es va decidir que fos Yorgos Lanthimos qui acabés dirigint-la per donar una projecció més internacional, a partir del guió de Tracy, que era una reinterpretació del de Jang Joon-hwan: el CEO passava a ser una dona (Stone), i la companya del protagonista es convertia en el nebot curtet, Don. A ningú que conegui els films de Lanthimos pot estranyar que el grec connectés immediatament amb la proposta.
Bugonia
Són factors integrants de la seva més inherent genètica esperpèntica els elements d’una història que reflecteixi determinades zones fosques de la ment humana dins el sí de la família, les estructures de poder o la mateixa societat, on s’albiren símptomes de descomposició, de maldat o bogeria, la qual pot prendre la forma de paranoia conspiranoica vers el poder i la seva natura; tot tractat tant amb un cert grau d’estranyesa com d’humor negre que apunten directament a l’absurd i al més evident nihilisme postmodern. Sovint el context és plenament versemblant, realista, on el director introdueix l’anormalitat més xocant.
Aquí hi ha a més una denúncia vetllada de les farmacèutiques i les grans corporacions, les que tot apunta dominen el món, encarnades en la inquietant CEO a qui dona vida Emma Stone, a la qual, clarament, els efectes col·laterals dels experiments sobre les persones que ha endegat no li treuen un segon de son: una estrepitosa manca d’empatia que, des de la seva postura de superioritat incontestable, maquilla amb una falsa amabilitat i consideració en el pitjor to patriarcal. Paral·lelament, Lanthimos no perd l’ocasió de referir-se de passada a Internet, a la IA i les fakes news i informació falsa, que entén com a factors contributius a un possible final fatídic per a la humanitat. Aquesta visió negra sovint es va introduint subreptíciament; l’espectador primer intueix, sospita, i tem abans que tot esclati.
El poder, la ciència i la pèrdua d’empatia
La història li ha possibilitat poder aplicar aquesta dimensió a cavall entre l’horror i el tenebrós, on penja sempre una imprecisa amenaça latent, sovint subratllada per una música d’esperit críptic composta aquí per Jerskin Fendrix, també responsable de la música de Poor Things i Kinds of Kindness. La música de Bugonia l’ha hagut d’afrontar encara de manera més intuïtiva. Si en aquells dos títols la va fer només amb la lectura del guió, en aquest darrer, Lanthimos només li va dir que compongués a partir de quatre paraules: abelles, soterrani, nau espacial, i el cap rapat d’Emily –el veritable nom d’Emma Stone. No fou fins que va tenir el treball enllestit, que li permeté de veure el film i fer arranjaments.
Bugonia
L’evident sintonia entre el director i la que sembla la seva actriu fetitxe, Emma Stone -aquí en la quarta pel·lícula en comú–, podria explicar també la inclinació dels productors per la figura de Lanthimos. Des del 2011, progressivament inserit en l’àmbit saxó, és amb The Lobster i ja decididament amb The Killing of a Sacred Deer que es dona a conèixer internacionalment sense renunciar als seus peculiars universos. Fa un únic i excel·lent film convencional, The Favourite (2018), no exempt de dards i d’un fi cinisme contra el poder, on treballa per primer cop amb Stone; i després, amb Poor Things i Kinds of Kindness, ja amb grans pressupostos, posades en escena épatants, i sempre amb l’actriu, reprèn els temes que el caracteritzen. Per a Bugonia ha comptat entre 45 i 55 milions de dòlars, llargament el film més car que ha afrontat mai.
L’actor principal Jesse Plemons ja havia treballat per a Lanthimos al film previ, Kinds of Kindness, i hom podria intuir que comença a formar part de l’elenc d’actors del director.
La pel·lícula, per bé que autoral, s’insereix en el relatiu subgènere sovint d’àmbit saxó de raptes amb soterrani o marc semblant. Amb variants, podríem trobar precedents concomitants com ara 10 Cloverfield Lane; Split, de M. Night Shyamalan; Room; Misery, de Rob Reiner, segons el relat de Stephen King; o naturalment, el cèlebre clàssic de William Wyler de 1965, The Collector, rodat a Anglaterra. La llista, sens dubte seria molt llarga.
A banda dels Estats Units i Corea del Sud, d’altres nacionalitats s’han sumat a la producció: Irlanda (Element Pictures) i el Regne Unit (Fremantle). Els Estats Units també queda representada per la productora de la mateixa Emma Stone, Fruit Tree, i per Focus Feature, amb els drets internacionals tret de Corea del Sud.
Bugonia
El director de fotografia Robble Ryan és també una peça cabdal del film; ja és un habitual de Lanthimos amb quatre títols més a partir de The Favourite, per tan reconegut responsable de la qualitat visual dels seus més significatius treballs, de fotografia neta i diàfana, però amb objectius gran angular que contribueixen a la distorsió. Altrament, el muntador Yorgos Mavropsaridis acompanya a Lanthimos ininterrompudament des del seu primerenc període grec.
El film s’ha rodat a diversos indrets del Regne Unit, Grècia (illa de Milos) i l’Estat de Georgia, on a més s’ha fet ús dels imponents Blue Star Studios de Forest Park. Lanthimos volia rodar una escena a l’Acròpoli d’Atenes, però el Servei d’Arqueologia de Grècia no ho va permetre.
La cinta va tenir la seva première a la secció oficial del Festival de Venècia d’enguany, on estava nominada al millor film. Peculiarment, Lanthimos va ser objecte del premi Green Drop que concedeix l’entitat ecologista italiana Green Cross Italia.
El deliri com a mirall del món
Bugonia és un film tan marcià com el seu plantejament. Sota la seva aparença delirant, extravagant, nihilista, exagerada, metafòrica i simbòlica, apunta a extrems contundents que sospitem i temem de fa molt quant al nostre món actual, on han mort les ideologies i potser també els valors, on tal vegada s’està perdent el nord. Democràcies imperfectes, sistemes fracassats, abusos arreu, el retorn dels totalitarismes i les tiranies que aprofiten buits existencials, i una tecnologia digital que fa tant de bo com de dolent en un context que encara no l’ha digerida, mentre s’esborrona la percepció del que és real i es redueixen els nivells de consciència. Amb Lanthimos somriem, però no quedem gaire convençuts que la cosa sigui graciosa. Difícil dir si és una gran pel·lícula, però no ens deixa indiferents.
La suma d’Ari Aster i Yorgos Lanthimos contribueix a un cinema de cosmos inquietant, a una determinada visió que, dins d’aquests paràmetres al·lucinògens, reflecteixen la ment distòpica i entròpica del nostre temps. El temps dirà si segueixen col·laborant.
Veredicte
El millor: El que s’apunta dels nostres temps enmig del deliri visual i argumental. L’excés, el tremendisme, el nihilisme.
El pitjor: Un desenllaç que potser desentona pel que fa als plantejaments, però això ja és quelcom objectable al film coreà.
Nota: 8
