Aneu preparant les crispetes amb mantega, la coca-cola, i la gana perquè The Menu ja és aquí. Si l’expressió ‘menjar amb els ulls’ és certa, els cinèfils som uns veritables golafres. Sempre recordarem aquests plats de pel·lícula que ens feien salivar i mullar el sofà: el mític entrepà de mandonguilles de Joey a Friends; el tiramisú i els espaguetis a La Rotta a El hijo de la novia; els entrepans cubans de Chef; o fins i tot l’hamburguesa Big Kahuna de Pulp Fiction. Per fer boca abans de sopar, també tenim The Menu que, després del seu pas pels cinemes, es troba disponible a Disney + des del 18 de gener.
Un menú perillós
Dirigida per Mark Mylod, The Menu tracta la visita privada d’uns selectes comensals a un dels restaurants més exclusius del món. Entre els clients hi ha una crítica gastronòmica, un actor de cinema famós, uns reeixits i joves empresaris, uns clients habituals, i una jove parella. Tots ells aniran degustant el detallat menú que el xef Julian Slowik (Ralph Fiennes) els ha preparat.
“El film és una degustació privada in crescendo de luxuriosos plats plens d’aromes a crítica social, comèdia negra i suspens”.
Tot i els estereotipats i transparents personatges que trenquen bruscament amb l’esperat suspens de la pel·lícula, la narració va creant a poc a poc el misteri i la intriga que omple el paladar als espectadors. Aquesta trama, dividida en capítols atribuïts als diferents plats del menú degustació, trenquen l’esquema plantejat a l’inici del film i sumen interrogants i rerefons a cadascun dels comensals.
El toc amarg de la pel·lícula resulta ser el seu esperat plat fort: el menjar. Les delicioses imatges de lenta preparació, cuina i emplatat es veuen substituïdes per foras de camp, que conviden l’espectador a imaginar-se l’exhaustiva preparació de cadascuna de les menges.
Un menú que passa per l’altre forat
Els plats finals es veuen presentats com si veiéssim un concurs de cuina a la televisió pública: un petit, lent i artificial moviment de càmera; il·luminació exagerada; i unes lletres blanques sobre fons negre que repeteixen el discurs que el xef anteriorment ha exposat. Tot això es resumeix en una inexplicable puntada de peu al cul de l’espectador que el treu totalment del film, únicament per l’afany de crear un vincle entre el menjar servit i el públic.
El potencial que tenia la pel·lícula per atreure’ns, en paral·lel gastronòmicament i visual, es veu corromput per uns moviments de càmera bruscos, una fotografia que deixa molt a desitjar i unes preguntes narratives que queden sense resposta. Tot i això, els problemes tècnics es tapen minuciosament amb una asfixiant i enginyosa trama que et manté enganxat al seient.
Pel que fa al repartiment, no hi ha gaire cosa a dir. Tenint entre mans un elenc brillant, aquest sens dubte funciona, però alhora es veu desaprofitat a causa dels mateixos clixés que veiem a cadascun dels estereotipats personatges.
Tractant-se d’un film que destaca pel que va poder arribar a ser, i no és, acaba resultant només una pel·lícula entretinguda amb què passar l’estona. Una altra, acompanyada amb un satíric missatge que té la intenció de ridiculitzar i col·locar al punt de mira, els antagonistes de la indústria gastronòmica, del classisme del segle XXI i en general, la societat consumista que ens envolta. Un altre film per criticar, catalogar i sobretot veure.
Veredicte
El millor: l’atmosfera satírica, el missatge i la crítica final.
El pitjor: les incoherències narratives, la presentació dels plats i els personatges durant la primera meitat de la pel·lícula.
Nota: 6
