‘Succession’: drama familiar, financer i maligne

Succession va ser una de les sèries revelació del 2019 i continua en plena forma. La ficció creada per Jesse Armstrong (Fresh Meat, 2011) que té tres temporades disponibles a la plataforma HBO va ser la més nominada als Globus d’or 2022. Guardonada com a millor sèrie dramàtica justament als Globos d’Or del 2020 per la seva 2a temporada, també ha rebut el premi com a millor actor per Brian Cox i altres reconeixements com els BAFTA i als Satellite. Aquest 2022 s’ha coronat com el millor drama de la TV segons els Emmys i porta camí de fer història…

I és que aquesta sèrie desperta passió entre els crítics i la premsa especialitzada. Un gran èxit aconseguit gràcies a una tècnica impecable que va acompanyada de l’habilitat dels guionistes per crear un relat, que sense necessitat de frases alliçonadores, monòlegs interiors o moralines buides, aconsegueix que l’espectador es replantegi el món en què viu. En una època en què la producció de ficció és massiva i només busca el mer entreteniment, és molt d’agrair una sèrie que desperti el sentit crític i reflexiu de qui s’hi endinsa.

La virtut de Succession rau en la força dels seus personatges que superposen la vida laboral i la familiar, els diners i les emocions, l’empresarial i el sentimental, fent que l’espectador s’hi submergeixi des del primer capítol. En la manera de fer dels protagonistes s’exposa de manera totalment transparent un sistema corrupte que té com a moneda de canvi pressions, influències i encobriments. El món d’una família disfuncional i un conglomerat empresarial, Waystar Royco, capitanejat pel magnat Logan Roy (Brian Cox) pressionat pels seus fills, Kendall Roy (Jeremy Strong, The Gentlemen. Los señores de la màfia, 2019), Roman Roy (Kieran Culkin, Fargo II, 2015), Siobhan Roy (Sarah Snook, Black Mirror: La ciencia de matar, 2016) i Connor Roy (Alan Ruck, The Exorcist, 2016) que traslladen les seves carències afectives al terreny empresarial per tal de posar en dubte i acabar amb la tirania i el patriarcat de Logan Roy. Aquest magnífic elenc protagonista desplega unes trames relacionades amb temes de total actualitat, entre els quals la corrupció és sense cap mena de dubte el més evident i recorrent que es materialitza en les interaccions entre els personatges sempre amb els diners o les seves influències per aconseguir el poder. No hem de perdre de vista els secundaris que són un autèntic luxe, amb papers com el de Rhea Jarrell (Holly Hunter, El piano), Ewan Roy (James Cromwell, Jurassic World, El reino caído) i Nan Pierce (Cherry Jones, Defending Jacob). I tota la trama posicionada amb un embolcall d’unes localitzacions i escenaris luxosos i idíl·lics només assequibles per alguns afortunats.

Succession és un viatge en què no només hi veiem un drama intern i familiar dels protagonistes sinó que els capítols caminen per debats directament relacionats amb l’actualitat. En aquesta sèrie de tres temporades, un total de 30 capítols, hi veurem Logan Roy i els seus acòlits lluiten per ser el grup de comunicació de referència, això sí, manipulant l’opinió pública a través d’ATN, mitjà de comunicació de la seva propietat. És una immersió en la manipulació no només dintre de la família, sinó també laboral, que en plena era de les fake news i de l’augment dels rumors informatius, se’ns planteja de manera clara i directa. Una primera temporada amb un disseny de producció aclaparador i una segona en què se superen sense perdre gens ni mica la història narrada, acabant de definir uns despreciables personatges sense escrúpols que ho tenen tot però no valoren res.

Ens trobem davant d’una sèrie que guanya la partida a moltes altres no només pel seu contingut de guió posat en boca dels protagonistes que mantenen uns diàlegs carregats de segones intencions, ironia i rancúnia, sinó també per una meticulosa banda sonora de Nicholas Britell (Moonlight, El blues de Beale Street). Ja des dels primers acords de piano i cordes que sonen als crèdits ens avança el to desesperant, lacerant i misteriós alhora que elegant del que precedirà al títol i que ens deixarà clavats al sofà des del primer a l’últim capítol. Una música que sona amb un llenguatge tan poderós com el de les mateixes imatges.

Una primera temporada magnífica que aguanta i incrementa en interès amb el llançament de la segona, més complexa, additiva, impecable i que segueix indagant en l’imperi de la corrupció de la família Roy. I manté l’interès intacte fins el final de la 3a amb girs de guió i uns personatges plens de carisma.

Veredicte

Agradarà: A qui busqui guions afilats que disseccionin les vísceres empresarials i familiars, acompanyats d’un bon disseny de producció i una BSO impecable.

No agradarà: Als que busquin una sèrie senzilla, sense massa complicacions i amb personatges planers.

Enganxòmetre: 8

Nota: 9

Ingrid Centena
Diplomada en Humanitats i Màster en Gestió Cultural. Les seves passions: llegir, escriure i la cultura en general. Enamorada del cinema i de les sèries… Què tria? El cinema a les sales de cinema i les sèries a les diverses plataformes actuals. Li apassiona el gènere negre, el terror i la psicologia, i són aquestes tres coses les que li agrada trobar a la pantalla, gran o petita. El temps que li ofereix la vida el dedica en gran part a la seva feina a la Direcció de Serveis de Formació a la Diputació de Barcelona, a la tasca com a mare i a les ja citades passions

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents