today-is-a-good-day

Un final feliç passat pel filtre de Haneke

- Advertisement -

Els (incomprensibles) 14 mesos que han passat entre la seva presentació al Festival de Cannes de 2017 i la seva estrena a les nostres sales, sumats a les tèbies reaccions que ha recol·lectat durant aquest temps, han deixat Happy End en un estrany segon pla. I dic estrany perquè estem parlant d’un dels directors europeus més influents i prestigiosos dels últims 20 anys: Michael Haneke. Si bé és cert que l’impacte emocional no arriba al nivell d’altres com Amor o La Cinta Blanca, el director austríac segueix carregant d’una considerable mala llet les seves històries i personatges. En aquest cas, ho fa en forma de retrat d’una família francesa de classe alta en què les aparences camuflen actituds i relacions del tot menyspreables, així com una profunda infelicitat. Amb la ja previsible ironia pel que fa al seu títol, Happy End, demostra que, sense posar la cinquena marxa, Haneke manté el seu poder de provocació i un gran humor negre.

El director planteja la pel·lícula com una mirada multigeneracional entre tots els membres d’una família burgesa, en la qual la misèria emocional i la infelicitat semblen ser part de l’ADN que els uneix a tots. Per fer-ho, Happy End adequa aquesta mirada a cadascun dels personatges, i una de les escenes que millor ho manifesta és la que obre el film: el primer contacte amb el punt de vista de la filla de 12 anys és a través de la pantalla del seu mòbil i a base de missatges escrits. La veritat és que no hi havia millor manera que aquesta per traslladar a la generació millennial la tradicional mala llet de Haneke. L’escena, probablement la més potent de tota la pel·lícula, torna a representar la vessant més provocativa del director cap a l’espectador, lleugerament en la línia del que vèiem a Funny Games: la nena odia la seva mare i mira de matar-la amb un fredor absoluta, però nosaltres no podem apartar la mirada ni deixar d’estar expectants.

- Advertisement -

- Advertisement -

Aquests fragments fàcilment equiparables a d’altres pel·lícules del mateix Haneke es van succeint en el transcurs de Happy End, tant a nivell formal com de fons. El racisme i classisme camuflats en la família protagonista recorden a Caché, així com la presència d’algun pla estàtic i llunyà “made in Haneke”. També apareixen de forma directa altres temes ja tractats pel director com l’aflorament de la maldat infantil (La Cinta Blanca) o la polèmica eutanàsia (Amor). Aquest fet, sumat a la poca delicadesa amb què es resol la incorporació dels refugiats de Calais a la història, converteixen Happy End una mena de producte reciclat o de compilació dels principals trets dins de la filmografia de Haneke. I és cert que, tots junts i fragmentats, aquests trets no acaben de tenir els respectius impactes que van tenir en el seu moment. A pesar de tot això, la pel·lícula manté un magnetisme pervers i mai arriba a acomodar-se del tot.

Un dels motius que provoquen aquesta atracció és que Michael Haneke aconsegueix que odiem els personatges tant com els odia ell; i en alguns casos, tant com s’odien a si mateixos. Arriba un punt que fins i tot els instints obscurs de la petita de la família no ens semblen tan esgarrifosos com ens haurien de semblar. Happy End no arriba a profunditzar del tot en ells, sinó que captura un fragment de les seves vides en què, per una raó o altra, queden al descobert, però en tenim suficient per percebre la seva falsedat, hipocresia i egoisme. I en aquest sentit, Haneke treu la seva crueltat deixant que sigui la petita Eve la que acabi tenint més consciència de tot el que passa al seu voltant, i tot això sense que ens puguem treure la primera escena del cap. Després de presenciar els seus actes a Happy End, i veient la família de la qual forma part, imaginar el presumpte futur d’aquesta nena no és gens agradable ni encoratjador.

D’una banda, és normal esperar més contundència d’un director sobre Haneke, i més, després de fer-nos esperar cinc anys des de la seva anterior producció. De l’altra, és difícil no pensar que Happy End seria una pel·lícula possiblement molt més valorada si hagués estat a mans d’un altre director. En cap cas, doncs, es pot parlar de film fallit o intranscendent, sobretot perquè qualsevol història explicada per Haneke segueix sent força més atractiva que si ens l’expliqués la gran majoria d’altres directors. A més, Isabelle Huppert torna a estar al seu altíssim nivell, així com Jean-Louis Trintignant, que ja ha informat que aquesta serà la seva última pel·lícula. En realitat, qui sap si el mateix Haneke ha concebut Happy End com una espècie de tancament de cicle, recuperant idees ja utilitzades i ajuntant-les en forma de conclusió. Sigui com sigui, tornarem a esperar amb impaciència una nova mostra del seu cinema.

Veredicte

El millor: La primera i l’última escena de la pel·lícula.

El pitjor: La sensació que Haneke es queda a mig gas en comparació amb la resta de la seva filmografia.

Nota: 7,5

- Advertisement -
Martí Aragonès
És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents