Hi ha pel·lícules que utilitzen la música com un complement, i n’hi ha d’altres que la converteixen en una part essencial del relat. A fuego, òpera prima d’Estel Díaz, pertany clarament a aquest segon grup. Presentada a la Secció Oficial de l’Atlàntida Mallorca Film Festival, la pel·lícula ens porta fins al Búnquer, un espai de festes clandestines i batalles de ball on la Lola, una jove de disset anys, intenta superar la mort del seu germà mentre busca respostes sobre una ferida que encara no s’ha tancat.
El film parteix del dol, però no es queda només aquí. També parla de la construcció de la identitat i de com les persones que trobem pel camí poden acabar convertint-se en una nova família. Més que el Búnquer en si mateix, són les amistats que hi habiten les que es transformen en un refugi emocional per a la protagonista. La Lola arriba buscant respostes, però acaba trobant alguna cosa molt més important: un lloc on tornar a començar.
Visualment, la pel·lícula té una personalitat molt marcada. La càmera acompanya constantment els personatges, especialment durant les seqüències de ball, amb moviments circulars i girs de 360 graus que busquen introduir-nos dins l’energia de les batalles. En alguns moments aquests recursos funcionen molt bé, però sobretot a l’inici també transmeten una clara voluntat d’impactar l’espectador des del primer minut. És una pel·lícula que sembla voler dir-te constantment: «queda’t, mira això».
La direcció artística també destaca. Les Tres Xemeneies transformades en aquest univers clandestí funcionen sorprenentment bé. Tot l’espai del Búnquer està construït amb coherència, sense necessitat de grans artificis, i aconsegueix convertir una localització molt reconeixible en un espai gairebé mític dins la història. És un dels grans encerts del film.
La música és un altre dels pilars fonamentals de la proposta. La banda sonora incorpora artistes i temes molt reconeixibles per al públic jove, especialment dins l’univers del perreo i de la música urbana. Lluny de semblar una selecció arbitrària, les cançons encaixen amb el món que retrata la pel·lícula i reforcen la sensació d’estar observant una generació concreta. Hi ha seqüències on la música i el moviment aconsegueixen una comunió extraordinària, especialment en alguns moments cap al tram final.
A Fuego una pel·lícula de ball amb ritme ràpid
Ara bé, també és aquí on apareix una de les meves principals reserves. En diverses escenes més dramàtiques, la pel·lícula manté una intensitat musical molt elevada. Entenc la decisió: intentar que el ritme no decaigui i mantenir una coherència amb l’energia general del film. Però en alguns casos la música resulta massa canyera per al que s’està explicant emocionalment i genera una certa distància.
El mateix passa amb el ritme general de la pel·lícula. A fuego alterna moments de gran explosió física amb escenes molt més reflexives. Separadament, les dues dimensions funcionen. El problema apareix en la transició entre una i altra. El contrast és tan fort que en alguns moments es fa evident el canvi de velocitat i costa trobar un equilibri complet entre les dues ànimes del film.
També cal destacar el treball de Zoe Bonafonte. Després de veure-la a El 47, aquí assumeix un registre molt diferent i sosté el pes emocional de la història amb solvència. Però, a més, impressiona la preparació física i coreogràfica de tot el repartiment. Les seqüències de ball no serien igual de convincents sense aquest nivell de compromís.
Per una banda el film, recorda propostes recents com Ruido, que també explorava la relació entre la joventut i una expressió artística molt concreta, o Desmontando a un elefante, on el moviment corporal es convertia en una eina narrativa. Però la referència que més em va venir al cap va ser la sèrie Rebels, especialment per aquesta idea d’un grup de joves que troben en un espai concret una via d’escapament dels conflictes personals i familiars. Sense ser obres idèntiques, comparteixen aquesta mirada cap a una generació que busca construir la seva identitat a través de les relacions i dels espais que sent com a propis.
Potser Estel Díaz encara no construeix una veu absolutament pròpia, però sí que deixa entreveure una mirada interessant. Hi ha personalitat, hi ha ambició i hi ha una clara voluntat de connectar amb un públic contemporani. A més, és una d’aquelles produccions que poden viatjar amb facilitat fora de Catalunya perquè els seus temes són universals i el llenguatge visual és perfectament exportable.
S’hauria de veure?
A fuego és una pel·lícula imperfecta però molt interessant. Funciona especialment bé quan es deixa portar per la música, el moviment i l’energia de les seves seqüències de ball. Tot i alguns problemes de ritme i d’equilibri entre les parts més íntimes i les més espectaculars, és una proposta arriscada, moderna i amb voluntat de parlar a una nova generació. A més, confirma que hi ha una línia de cinema català cada vegada més interessada a explorar la música, el cos i les emocions des de perspectives contemporànies.
Lo millor: Les seqüències de ball, la força visual del Búnquer i la manera com la música es converteix en part de la narrativa.
Lo pitjor: Els desequilibris de ritme entre les escenes més frenètiques i els moments més reflexius, així com algunes decisions musicals que no sempre encaixen amb el to dramàtic. També sorprèn que una producció rodada a Catalunya es gairebé exclusivament en castellà. Tot i la presència puntual d’algunes cançons en català.
Nota: 7/10
