No destapo cap novetat si dic que l’Univers Cinematogràfic de Marvel no es troba en el seu millor moment. Després del clímax absolut que va suposar Avengers: Endgame l’any 2019, la franquícia ha presentat força més errors que encerts – un d’aquests pocs, la que precedia la pel·lícula que avui ens ocupa, Spider-Man: No Way Home -, perdut en un excés de línies temporals del multivers, sèries enterrades al catàleg de Disney+ i personatges mancats de carisma que intenten, com poden, substituir els anteriors.
Però entre tot aquest entramat de mediocritat, hi ha un fil que aguanta amb força per evitar el declivi absolut de Marvel i, com a mínim, donar-nos una mica de fe en la seva recuperació a l’espera de l’anticipada Avengers: Doomsday el desembre d’aquest any. És el fil de l’aranya. El fil que lliga les quatre pel·lícules de l’Spider-Man del Tom Holland, des de l’Spider-Man: Homecoming del 2017 fins aquest Spider-Man: Brand New Day, que li atorga el mèrit de ser la saga més consistent i regular de tota la MCU.
Bona combinació de drama i acció
Seguint els esdeveniments del final de Spider-Man: No way home, on el protagonista va haver d’acceptar que la MJ i el Ned oblidessin qui és per tal de tancar la bretxa del multivers, Spider-Man: Brand New Day ens presenta un Spider-Man molt més solitari, lluitant contra el crim a Nova York i protegint-ne la seva comunitat tal com ens té acostumats la gran majoria de còmics, pel·lícules i sèries del personatge, i que el de Tom Holland encara no havia pogut fer. I entre els diferents enemics a qui s’ha d’enfrontar, apareix una amenaça especialment difícil de combatre, al mateix temps que els seus poders aràcnids començaran a viure una transformació.
L’aïllament i la decisió d’haver deixat anar tants éssers estimats (perquè l’han oblidat o perquè ja no hi són, com la tia May), converteixen aquesta entrega en la més madura de la saga. Però, al mateix temps, també és de les que té els colors més vius i imatges de còmic, amb plans que recreen pòsters mítics de l’home aranya i seqüències que semblen tretes d’alguns dels videojocs més aclamats. Així, les seqüències d’acció són un dels grans punts forts del film, amb combats trepidants plens de coreografies molt ben treballades.
Però el que fa que la pel·lícula flueixi és que aquesta acció està ben combinada amb les escenes dramàtiques. No s’estén excessivament per cap de les dues bandes, tot i tenir un metratge llarg. Aquests moments més pausats funcionen gràcies a les dinàmiques que el personatge de Tom Holland, encertat com sempre, estableix amb la resta. Tant amb Frank Castle, o The Punisher (Jon Bernthal), que es converteix en el seu principal aliat; com amb la detectiva DeWolff, interpretada per Liza Colón-Zayas (dos actors de The Bear!). També amb el personatge que interpreta Sadie Sink, interessant incorporació a la MCU, i, sobretot, amb el de la MJ de Zendaya, amb qui la química que comparteixen fora de la pantalla resulta evident.
Els defectes de ‘Spider-Man: Brand New Day’
Ara bé, la llista de personatges amb qui interactua l’Spider-Man al llarg del film és força més llarga, i aquí aflora un dels problemes habituals de l’Univers Cinematogràfic de Marvel: la necessitat d’afegir personatges d’aquest univers, encara que sigui amb calçador. Aquí funcionen la presència de The Punisher i la del Hulk, amb qui s’estableix un paral·lelisme ben trobat sobre la necessitat de domar la “bèstia” que tenen dins. Ara bé, potser la nova Viuda Negra (Florence Pugh) no era necessària – deu ser-hi per recordar-nos que Thunderbolts és una pel·lícula que existeix, perquè a mi, personalment, ja se me n’havia oblidat -, o el clan ninja anomenat “La mà”, aquí utilitzat només perquè l’Spider-Man tingui algú contra qui lluitar en una seqüència d’acció més.
En general, Spider-Man: Brand New Day és una pel·lícula que acaba estant una mica saturada per l’excés de personatges, trames i idees. Temàticament, vol tocar molts pals, i la conseqüència és que no tots puguin impactar, cosa que la converteix en un film no especialment memorable. A més, ha perdut certa part de dos dels elements que havien funcionat en anteriors entregues: la capacitat de sorpresa (és excessivament previsible) i un humor més fresc (en aquesta es riu menys).
Aquest segon punt és força inevitable, perquè, com dèiem, és un film més madur, i l’arc del Peter Parker és el del pas a l’edat adulta, la qual cosa està ben treballada a la pel·lícula, tot i que amb menys elements que distreuen es podria haver treballat millor. També és l’arc d’adonar-se que no ho pot fer tot sol, similar a la fantàstica Spider-man 2 de Sam Raimi, a través de la necessitat de reconnectar amb la MJ i el Ned, reconnectant així amb allò que el feia feliç, allò que realment importa. Igual que Marvel intenta amb aquest film que l’espectador que ha perdut pel camí reconnecti amb el cinema de superherois. De moment, el públic està omplint les sales, però veurem si el fil de l’aranya és prou potent per reenganxar les peces d’un Univers Cinematogràfic de Marvel que s’ha anat esquinçant.
Veredicte
El millor: Les vibrants seqüències d’acció, ben combinades amb les escenes reposades i emotives.
El pitjor: L’excés d’elements que eviten que el film tingui un focus clar.
Nota: 7,5
