L’any 2008 Ironman va donar el tret de sortida a la que ja és (en diners) la saga de pel·lícules de més èxit de la història del cinema. El MCU (Marvel Cinematic Universe) ha revolucionat el cinema fantàstic i en siguis fa o no aquesta és una fita que ha deixat una petjada profunda. És per això que l’arriba del film que tancarà aquesta teranyina de llargmetratges interconnectats és un esdeveniment sense precedents. L’expectació és total i el primer que cal dir és que la culminació del projecte amb Avengers: Endgame està a l’alçada del repte. És a dir, la cirereta del pastís (i l’orgia més gran de superherois que hem vist a la gran pantalla) és un més que digne final d’espectacle.
Amb un conjunt de llargmetratges irregulars, i aprenent dels seus propis errors, Disney-Marvel han sabut trobar la fórmula. Els ingredients són personatges (i actors) carismàtics, una muntanya de milions invertida en els aspectes tècnics (efectes visuals, vestuari, disseny de producció, direcció d’art…) i guions molt solvents que combinen sàviament aventura, acció, humor i les dosis justes d’emoció. I òbviament una base de còmics que han fet populars els protagonistes. Com dèiem, la fórmula no s’ha trobat a la primera ha calgut anar afegint altes dosis de gags i autoparòdia per fer de tot el conjunt un viatge amè i més distret. En altres paraules, a les antípodes de la sobrietat dels (també excel·lents) Batmans de Nolan. Endgame és el clímax de tot això i tal com ja va passar amb Infinity War hi ha un element molt important que fa que tot plegat no sigui en va: el dolent. Thanos és un rival brillant per a un equip fantàstic. Ni amb tots els seus superpoders combinats el poden derrotar al film anterior i, sense dir-vos si passarà i no, ja us podeu imaginar que costarà Déu i ajuda intentar-ho a Endgame.
Un altre factor que fa d’Endgame una experiència final total son els seus propis autohomenatges. No és revelar cap secret que la trama juga amb els viatges en el temps. Les visites al passat, on es reviuen alguns dels moments més icònics de tot el MCU, seran moments on els fans podran sucar pa revivint escenes i seqüències que de ben segur els agradar recordar. Això sí, aquesta és una celebració on els que més gaudiran seran els seguidors més fidels de Marvel. Els que no recordin (o s’hagin perdut) algun dels 21 capítols previs a aquest últim és possible que en algun tros del film no entenguin algun gag o referència. També cal dir que els que no siguin proclius a aquest tipus de cinema fantàstic no cal que s’acostin al cine. Això és una macrofesta de superherois. Tot està fora de mesura. Tot està exagerat. Tot és més gran, en més quantitat i amb més pressupost que mai. Tots els personatges, encara que siguin secundaris tenen el seu moment de gloria i tots els protagonistes es reparteixen la responsabilitat en la resolució del trencaclosques. De la mateixa manera que va passar amb altres films on hi havia més d’un personatge compartint l’acció principal, el pes queda força ben repartit. Però sí, al final també es veuen les preferències i certs desequilibris dramàtics que potser molesten a més d’un.
Cal anar a veure Endgame com el que és: el cim i clímax d’un univers complex. La foto finish d’un negoci perfecte. La traca final d’una llarga revetlla amb molts convidats i amb molts petards. Serà difícil que si has arribat fins aquí, després de veure 21 pel·lícules no pensis que aquest és un desenllaç adequat. I tot i que no hi ha escena post-crèdits (això és un comiat) les escenes de la part final de la pel·lícula ja donen pistes que potser s’acaba l’Univers Cinemàtogràfic de Marvel tal com es va concebre… Però això no vol dir que s’acabin les pel·lícules (ni el negoci). Els testimonis estan en mans de nous herois que ja hem vist al tram final de l’última fase i alguns de nous que vindran. S’acaba la revetlla però encara hi ha petards per l’any que ve… I el següent… I el següent…
Veredicte
El millor: saber acabar bé aquesta gran (i complexa) saga.
El pitjor: els seguidors menys fanàtics poden perdre alguns detall per no estar al dia de tot.
Nota: 8
