L’històric documental El desencanto (1976), dirigit i guionitzat per Jaime Chávarri i produït per Elías Querejeta (1934-2013) —veritable impulsor del projecte—, es considera en l’actualitat una pel·lícula de culte amb una gran càrrega d’anàlisi sociològica de l’època final del franquisme. El film és un relat íntim i descarnat sobre la família del poeta Leopoldo Panero (1909-1962), considerat un símbol intel·lectual del règim franquista. A través d’una sèrie d’entrevistes creuades, la pel·lícula dona veu a la seva vídua, Felicidad Blanc (1913–1990), i als seus tres fills: Juan Luis Panero (1942–2013), Leopoldo María Panero (1948–2014) i José Moisés «Michi» Panero (1951–2004), els dos primers també poetes, i el tercer, intel·lectual.
La pel·lícula parteix de la mort del poeta oficial de l’Espanya franquista, Leopoldo Panero, el 1962. Catorze anys després, la seva vídua i els seus tres fills es reuneixen per recordar la seva figura. El que comença com un homenatge formal es transforma ràpidament en una demolidora catarsi familiar, on els membres es llancen retrets ferotges, desvelant la hipocresia, la crueltat del pare i l’odi soterrat que els unia. El clan dissecciona els seus traumes, la doble moral de la burgesia d’aquell temps, la bogeria, l’alcoholisme i la ruïna econòmica i moral del seu llinatge, la qual cosa la converteix gairebé en un relat terrorífic.
La crítica va coincidir que la decadència de la família Panero era una al·legoria perfecta de la descomposició del règim franquista. La figura del pare (com un símil del mateix dictador) queia a mans de les confessions de la seva pròpia descendència. Chávarri es va proposar que les pròpies imatges parlessin per si mateixes, sense una veu en off que guiés l’espectador; és la pròpia paraula dels protagonistes la que construeix (i destrueix) la narrativa, exposant la façana i les aparences sobre les quals se sostenia la societat. Per a molts joves i militants antifranquistes, l’arribada de la democràcia no va portar la ruptura utòpica que esperaven, sinó pactes, continuisme i renúncies.
La pel·lícula va capturar a la perfecció aquell estat d’ànim col·lectiu. Va ser aquesta obra la que va encunyar i popularitzar el terme «el desencant» per definir la frustració i la decepció política, social i vital que va caracteritzar una part de la societat espanyola durant la Transició. El públic i la crítica del moment no només hi van veure la destrucció d’una família burgesa tradicional, sinó la radiografia d’una Espanya que despertava del franquisme. Aquest títol expressava amb encert el sentiment generalitzat de la societat espanyola de finals dels anys setanta, quan les promeses del canvi democràtic van xocar amb la crua realitat econòmica i social.
Chávarri va estar un any i mig registrant les converses entre els quatre membres de la família, sense un guió previ i sense que ningú imaginés si més no el que va acabar sorgint a les xerrades. La gravació i el muntatge final de pràcticament tot el material es va realitzar amb total independència del productor, ja que Elías Querejeta es trobava en aquell moment molt involucrat en el rodatge de la pel·lícula Pascual Duarte (1976), dirigida per Ricardo Franco (1949-1998) i protagonitzada per José Luis Gómez, qui va obtenir el Premi a la Millor Interpretació Masculina al Festival de Canes de 1976 per aquesta actuació, imposant-se sorprenentment a Robert de Niro, que era el favorit aquell mateix any per Taxi Driver.
Ricardo Franco va adaptar la novel·la homònima de Camilo José Cela (1916–2002) per retratar la violència i la manca d’oportunitats de l’Espanya rural. En molts sentits, aquesta cinta funciona com l’altra cara de la moneda del documental El desencanto: mentre que la història de Pascual mostra l’aïllament i la duresa de la vida en les classes més pobres, la pel·lícula sobre els Panero reflecteix la infelicitat i la hipocresia de la burgesia intel·lectual. Juntes, ambdues obres formen un retrat complementari i molt més real sobre els problemes que arrossegava la societat espanyola al començament de la Transició.
Aquest sentiment de desencant és el que desprèn la novel·la gràfica La caja de Pandora (2025), amb guió i dibuix d’Ángel de la Calle, publicada per Garbuix Books en una data tremendament simbòlica, el 19 de novembre de 2025, la vigília del cinquantenari de la mort del dictador. En la comunicació comercial s’indica el següent: «L’obra és un retrat crític del que va acabar sent la Transició i de com la van viure i de les opcions que van prendre els seus protagonistes anònims». Es tracta d’una autoficció protagonitzada pel mateix autor, que reconstrueix des de l’actualitat i des del record els fets esdevinguts en el seu entorn durant la seva joventut als anys setanta.
El text emfatitza el sentiment generalitzat de tota una generació antifranquista: «Al llarg de les seves pàgines es descriu el malestar, la desil·lusió i fins i tot l’estupefacció davant del que estava ocorrent, a més del preu que cal pagar per ser coherent». L’obra ha estat reconeguda amb el Premi al Millor Guió Splash 2026 atorgat per l’Ajuntament de Sagunt, un guardó que es lliurarà en la XIII edició del Festival de Còmic que se celebrarà en aquest municipi, del divendres 20 al diumenge 22 de novembre. La lectura de la novel·la gràfica és també una oportunitat de recuperar la memòria històrica de les publicacions associades a la contracultura d’aquell període, avui dia difícils de trobar, però que van ser fonamentals per la seva transgressió i el seu protagonisme involuntari en ocasions, en ser blanc de l’extrema dreta o, directament, de la dreta judicial.
De la Calle completa la seva particular i potser involuntària trilogia sobre el segle XX (això sí, composta per històries independents), que ell mateix reconeix a l’epíleg, juntament amb les imprescindibles novel·les gràfiques Modotti (2007), que transcorre als anys vint i trenta, i Pinturas de guerra (2016), que esdevé als anys seixanta i en la qual l’autor també figura com a personatge, tot i que cal recordar que va néixer el 1958, a Molinillo de la Sierra (Salamanca). I tot just quatre mesos després de La caja de Pandora, publica La vida toda (2026), amb guió propi, dibuix de Jordi Sempere i color d’Anna Ruiz, una història inspirada en fets reals on reivindica la memòria sobre els crims d’Estat durant la dictadura argentina i les seves tràgiques conseqüències per a la població civil (vegeu l’article La memòria davant l’oblit: tres generacions marcades per la dictadura militar argentina).
En aquest mateix epíleg, l’autor afirma amb rotunditat, davant la pregunta d’un conegut seu de si La caja de Pandora era una història nostàlgica i malenconiosa, que no, que es tracta en realitat d’una història romàntica: «El romanticisme anglès té un toc de tristesa, intimisme i malenconia, a l’estil de Lord Byron. Però a mi m’agrada el romanticisme alemany, que és potent i bell», per acabar el paràgraf amb una declaració contundent: «Recordeu com comença un dels més portentosos relats romàntics: “Un fantasma recorre Europa…”», en una clara al·lusió a la cèlebre frase «Ein Gespenst geht um in Europa…» en l’alemany original, amb la qual s’iniciava un dels tractats polítics i sociològics més influents de la història contemporània, el Manifest del Partit Comunista (Manifest der Kommunistischen Partei, 1848), de Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895). Aquest text començava de la següent manera: «Un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme. Totes les potències de la vella Europa s’han unit en una Santa Aliança per acorralar aquest fantasma: el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals de França i els policies d’Alemanya».
El Manifest Comunista estableix el marc teòric de la lluita de classes i la promesa d’una transformació revolucionària cap a una societat més justa, un ideal que funciona exactament com el motor vital dels protagonistes de La caja de Pandora. A la novel·la gràfica d’Ángel de la Calle, els joves militants antifranquistes encarnen aquest moviment que buscava enderrocar els seus opressors històrics durant els anys setanta a Espanya. No obstant això, mentre el text de Marx i Engels proclama el triomf imminent i definitiu de la revolució proletària, el còmic mostra el xoc d’aquesta utopia contra la realitat: reflecteix com els anhels d’un canvi profund i anticapitalista van acabar diluïts en els pactes polítics de la Transició, deixant pas a una profunda decepció en la qual només va sobreviure, com en el mite grec, l’esperança de futures lluites.
L’autor evoca en el títol de la novel·la gràfica el mite de la capsa de Pandora, un dels relats més cèlebres de la mitologia grega, el propòsit principal del qual és explicar l’origen del mal, el patiment i les malalties en el món humà. Segons el poeta grec Hesíode, després que el tità Prometeu robés el foc de l’Olimp per lliurar-lo als mortals, Zeus va decidir castigar la humanitat. Per fer-ho, va ordenar al déu Hefest que modelés amb argila la primera dona, Pandora (que significa «la que té tots els dons», ja que els déus li van atorgar bellesa, persuasió i habilitat manual). Zeus va oferir Pandora com a esposa a Epimeteu, el germà de Prometeu. Com a regal de noces, Pandora duia amb ella un recipient (que la tradició posterior transformaria en una «capsa») amb l’estricta prohibició d’obrir-lo. Tanmateix, els déus també havien dotat Pandora d’una curiositat insaciable. Incapaç de resistir-se, va obrir el recipient i, en fer-ho, va deixar escapar totes les desgràcies, malalties, guerres i fatigues que des d’aleshores afligeixen la humanitat. Terroritzada, va tancar la tapa de cop, aconseguint retenir en el fons del recipient un únic element: l’Esperança, just la que ara reivindica l’autor en una lectura imprescindible per entendre la història contemporània del país des del protagonisme dels seus ciutadans anònims.
