Per fi ens arriba l’spin-off del personatge de Frank Castle que ja vam veure a Daredevil. La seva presentació als còmics es va produir a The Amazing Spider-Man nº 129 (febrer del 1974) com antagonista i rival d’Spiderman. Com tot heroi de còmic Marvel té una vestimenta distintiva: una samarreta amb una calavera, el significat de la qual té moltes versions, alguns diuen que és un símbol de mort vers els dolents i d’altres diuen que és la representació que Frank Castle va morir fa molt de temps i només hi resta el monstre conegut com a The Punisher. Marvel havia creat amb aquest personatge l’antiheroi: un veterà de guerra que considera que qualsevol pràctica és acceptable per lluitar contra els delinqüents. Ell és contrari als mètodes utilitzats per Daredevil o Spiderman, pel fet que considera que només ell eradica completament el crim.
La sèrie arrenca quan després d’haver eliminat a tots aquells que havien estat relacionats amb la mort de la seva família, en Frank Castle decideix desaparèixer. Demacrat i totalment desconegut es refugia treballant com a peó en una constructora, però un fet aïllat fa que torni a repartir justícia (a la seva manera). La seva resurrecció farà que tothom el busqui: un expert en ordinadors, la policia, la CIA i tot tipus de mercenaris. Però de veritat en Castle havia matat a tots els assassins de la seva família?
Anteriorment, ja s’havien fet tres aproximacions al personatge. La primera de totes al 1989 on va ser interpretat per Dolph Lundgren en una producció de sèrie B. Posteriorment, i gràcies a l’èxit d’X-Men (2000) i d’Spiderman (2002) es va fer una gran producció amb John Travolta com a cap de cartell i amb en Thomas Jane com a protagonista. Finalment, al 2008 Lionsgate va recuperar el personatge i va produir l’última, fins ara, incursió a la gran pantalla: Punisher: War Zone. Aquest cop en Ray Stevenson va esdevenir en Frank Castle en la versió més gore del personatge. Ara Netflix ens presenta la seva visió del justicier.
Repartiment
El pes de tornar a interpretar en Frank Castle recau en Jon Bernthal. Ja a Daredevil Season 2 ens va demostrar que era capaç de crear un personatge que tot i que en un principi no era gens simpàtic va arribar a guanyar-se la nostra confiança. És un ex-militar turmentat per la mort de la seva família, que justifica a través de la seva gran pèrdua la duresa de les seves accions. El seu sentit de la justícia és el més proper a “la llei del Talió”: ull per ull, és a dir, qui li ha matat la família ha de morir. Les seves arrencades violentes són furibundes, ja només els seus crits mentre dispara o colpeja els enemics són esfereïdors. Bernthal fa totalment seu el personatge.
L’acompanya en David Lieberman, interpretat per Ebon Moss-Bachrach. En Lieberman és un informàtic que ha hagut que simular la seva mort per poder protegir la seva família. Posarà a l’abast d’en Castle els seus recursos per poder recuperar la seva vida i treure a la llum els negocis bruts de la CIA portats a terme a Kandahar. Entre The Punisher i ell s’establirà una relació d’amistat que donarà algun moment còmic i que permetrà també al personatge principal obrir el seu cor.
El dolent de la funció és en Paul Schulze que interpreta en Rawlins, el qual és l’agent de la CIA que estava al comandament de l’esquadró d’en Castle a Kandahar. És un agent sense escrúpols, que considera que no importen els mitjans si s’aconsegueixen els objectius. La moral i l’ètica no existeixen per a ell.
L’administració legal de justícia està representada per una dona d’empenta: Dinah Madani. Ella és una agent de Seguretat Nacional que intrigada per la mort d’un company seu a Afganistan, perseguirà en Castle, creient que ell és la clau de tot. Ella, al contrari d’en Castle, creu en el sistema legal i vol engarjolar a tots aquells que estiguin relacionats amb la mort del seu amic. La t’aficionaran i rebrà mil cops però sempre es tornarà a aixecar. És tenaç i perseverant en les seves accions.
No m’he oblidat d’un personatge clau, però com que no vull fer cap spoiler (tot i que el seu paper dins de la història és bastant clar des del principi) donaré poques pistes sobre el company d’en Castle a Kandahar: Billy Russo. Ben Barnes, conegut per haver interpretat al Príncep Caspian a Les Cròniques de Narnia fa un canvi de registre molt interessant interpretant el personatge més sucós de la sèrie.
Influències
Com que la sèrie segueix l’estructura dels thrillers conspiratius, és lògic que l’estètica de les càmeres de vigilància ens recordin a films com Enemy of The State (1998), on el personatge d’en Gene Hackman s’assembla en Lieberman, ja que ambdós són informàtics experimentats i eviten tots aquells aparells que faciliten el rastreig de la seva posició a les agències governamentals. Fins i tot els seus caus són molt semblants.
A l’episodi 4 ens trobem amb una persecució automobilística que està rodada emprant plànols molt semblants als que Christopher McQuarrie va utilitzar pel seu Jack Reacher (2012).
Però és la influència de Taxi Driver (1976) la més patent. A l’hora de reflectir el problema psicològic que crea en els veterans la guerra, res millor que el clàssic d’Scorsese. O no és Lewis Walcott un altre Travis Binckle? un veterà de la guerra desequilibrat que no pot reintegrar-se a la societat i que opta per una espiral de violència creient que defensa els drets dels americans.
A l’inici de l’episodi 8 veiem en Russo vestir-se i posar-se “guapo” amb cremes. Es presenta com ho feia el Patrick Bateman d’American Psycho (2000). Tot és bellesa exterior per amagar la brutícia que hi ha a la seva ànima. És un homenatge entre psicòpates? És més que probable.
Valoració
Deia Marion Cobretti a Cobra (1986) que per enxampar un psicòpata se’n necessita un altre. Aquest és el mateix punt de partida del personatge d’en Frank Castle, ell no hi creu en la reinserció del delinqüent ni en la misericòrdia. Tots els mètodes són vàlids per enxampar els dolents i no hi ha cap tipus de remordiment a The Punisher. Si és necessari assassinarà, mutilarà o torturarà a qui hagi comès un delicte. Ell és la justícia i està per sobre de qualsevol estament públic que la defensi. No hi creu en el sistema judicial, creu que tot això és burocràcia i ell és un home d’acció.
L’estructura de la sèrie està més a prop del thriller d’espies que no pas d’una sèrie d’acció pura i dura, com alguns esperàvem que requeria el personatge. Tot i així no podem dir que sigui un estil mal escollit. La sèrie suporta perfectament aquesta elecció, fins al punt que sembla la més encertada. Al cap i a la fi, la trama confronta Castle amb la CIA i no pas amb la màfia, com sí que succeïa al còmic. És per aquesta raó que tenint en compte l’enemic al qual s’enfronta i a com ha continuat utilitzat en Castle pel seu propi govern, el thriller li permet desenvolupar de forma més completa el personatge de com s’havia fet fins ara en les diferents adaptacions cinematogràfiques. És més extravertit i ens parla més en relació a la seva dona i als seus fills. La utilització del personatge de Micro és molt encertada per aconseguir aquesta diferència. Dos personatges donats per morts que han de moure’s en la clandestinitat per evitar que cap persona relacionada amb ells prengui mal. Amb ell, en Castle dona veu als seus pensaments interiors. Ni Dolph Lundgren ni Thomas Jane tenien aquesta oportunitat, motiu pel qual la presència d’un bon actor per interpretar el personatge era innecessària, guanyant (és una opinió molt personal) d’aquesta manera l’actor suec en el tour de force interpretatiu a l’hora de plasmar en imatge un dels personatges més furiosos de la Marvel.
Tot i que la bogeria salvatge i violenta que tant es va reflectir a Daredevil no hi és present fins a l’últim quart de la sèrie, la trama és prou interessant per no haver de recórrer contínuament a aquest recurs. Potser la subtrama del soldat Lewis ens tregui en molts moments de la història principal però permet als creadors aprofundir en els traumes de la guerra. És una bona sèrie, però de suspens. No és l’aproximació més fidel al personatge. Qui hagi revisat el còmic sap que una de les millors adaptacions va ser la pel·lícula The Punisher: War Zone, però Marvel ha estimat no introduir tants elements gore i fer una sèrie amb una trama molt més treballada. No obstant això, el problema és que l’acció triga massa en arribar. I en aquest cas faig meva una afirmació que fa poc ha fet el meu company JR Armadàs en un dels seus articles: ja no es fan pel·lícules com les d’abans. Personalment la millor aproximació al personatge és la de Mark Goldblatt, The Punisher (1989). A la seva versió, no ens importa el problema psicològic del personatge, només és una resposta o una justificació a la violència que empra en la seva lluita contra els delinqüents i, per tant, no li dedica a la seva família morta més que un flashback de dos minuts. Utilitza així una abreviació narrativa que permet arrencar ràpidament el film i que se centri en l’important: la violència. És cert que Dolph Lundgren no és un gran actor, mai ho hem esperat, però l’important era la seva imponent presència a la pantalla, tot un encert a l’hora de presentar un personatge que crea el terror en els seus enemics. Jon Bernthal no té aquesta presència física, fet pel que a la segona temporada de Daredevil es va recórrer més als seus esclats de violència per atemorir els dolents i se’ns va presentar en Castle com un tocat de l’ala, un sociòpata. Però el fet és que si rebaixem aquesta violència en pro d’una història i uns personatges més complexes haurem d’utilitzar més temps i episodis per explicar a l’espectador què empeny el personatge a actuar com ho fa i això anirà en detriment de l’espectacularitat i la quantitat de les escenes d’acció, allunyant-nos així del Punisher del còmic. Malgrat això, valoro positivament el que Marvel estigui fent una aproximació molt realista dels personatges i unes trames adultes per desenvolupar-los. El valor cinematogràfic és elevat i es nota que Marvel s’ha pres seriosament el personatge i li han ofert una trama d’espies molt ben parida. Però és The Punisher un personatge adequat per això? O era preferible una sèrie d’acció? Al meu parer li manquen escenes violentes, i encara més després de la bona presentació que ens feia esperar alguna coseta més. I, per cert, com a tot tipus dur li falta alguna frase lapidaria, per exemple en Charles Bronson deia: “Creus en Déu? Ara aniràs amb ell” i executava al dolent sense cap tipus d’emoció. Com deia: ja no es fan pel·lícules com les d’abans. Ara els herois estan tots traumatitzats.
Veredicte
Agradarà a: Qui li agradin els thrillers militars
No agradarà a: Qui busqui una aproximació fidel al personatge i qui cregui que l’humor que triomfa a les adaptacions cinematogràfiques marvelianes es traslladaria també a les sèries de Netflix.
Enganxòmetre: 7
Nota: 7,5