Fa un temps publicava l’article de 6 normes bàsiques de comportament al cinema empès per la preocupant quantitat de gent que no les complia. I la distòpica realitat en què vivim m’ha portat a fer el mateix amb les sèries. No suposen la mateixa molèstia, és clar, perquè anar al cinema és un acte social i mirar una sèrie no té per què ser-ho, però el fet d’estar amb pijama al menjador de casa teva no t’eximeix de complir amb uns mínims a l’hora de consumir audiovisual. I aquests mínims són les 6 normes bàsiques per mirar sèries com cal.
1. No et saltis la introducció
El botó de saltar-se la introducció ha estat molt celebrat socialment. Però per mi, és un error. La introducció és una part tan important com la resta de contingut en qualsevol sèrie. Està pensada per ser la carta de presentació. Per ser allò que identifica la sèrie. L’element invariable que uneix els capítols. La base que defineix el context i el to. Pots dir que has vist Friends si no saps cantar “I’ll be there for you”? O The Office si no en reconeixes la sintonia? Entens bé Joc de trons sense el mapa de l’inici? T’endinses com cal en l’estranyesa de Severance sense la seva introducció? No hi ha més preguntes, senyoria.
2. Velocitat normal
Ara bé, el meu rebuig al botó de saltar-se la introducció es queda curt davant del d’augmentar la velocitat. Una eina enviada pel mateix diable al món de l’streaming (i quan dic el diable, em refereixo a Netflix.) Una sèrie està dissenyada per tenir un ritme concret, si la mires a velocitat 1.5 o 2 ja no estàs consumint l’obra original, és una altra cosa. I si t’és igual la forma del contingut i només t’interessa saber què passa, doncs ho busques directament a internet en lloc de clicar aquest botó del diable.
3. Deixa el mòbil
Igual que el problema de la velocitat, la mania de mirar el mòbil mentre mirem una sèrie és simptomàtic d’un problema molt més general de la nostra societat: la pèrdua de la capacitat d’atenció. El mòbil i les seves aplicacions ens han fregit el cervell fins a tal punt que som incapaços d’estar 50 minuts concentrats en una sèrie. Evidentment, això provoca que et perdis coses, ja no només de contingut, sinó també del to, de les emocions que et vol transmetre. És per això que la meva recomanació és deixar el mòbil lluny del teu abast mentre mires un capítol.
4. Mira per on vas
El tercer botó del dimoni de Netflix – que escrivint aquest article m’adono que té gran part de la culpa que la gent no miri les sèries com cal – és el de “següent episodi” quan no fa ni cinc segons que han aparegut els crèdits finals de l’anterior. Això fa, d’una banda, que no puguem pair les emocions del final d’un capítol i també que la gent no sàpiga per quin capítol va, i a vegades, fins i tot, ni la temporada! S’ha perdut la màgia de dir “vaig pel 2×14” i saber-se el nom dels episodis. Ara cliques sense pensar, “següent capítol” i endavant. Igual que quan travesses el carrer, quan miris una sèrie, mira per on vas.
5. Evita els spòilers
Quan parlo d’evitar els spòilers, em refereixo a dues coses. La primera, i més evident, és que no en facis. Si ja has vist un capítol o una sèrie que el teu interlocutor encara no, el millor és callar i deixar que l’altre pugui gaudir de la mateixa experiència. La segona és frenar l’impuls que molts tenim de voler buscar informació sobre el que estàs mirant a internet i, inevitablement, acabar menjant-te un spòiler. Molta cura amb el que busques, el més prudent és no fer-ho, perquè quan després arribi el gir, per tu haurà perdut tot l’al·licient de la sorpresa.
6. Fes cas als crítics
L’última norma és una mica autocomplaent, però els que mirem moltes sèries acostumem a saber una mica del que parlem. I si us diem que una sèrie val la pena, molt sovint acabem tenint raó. Quantes vegades li he dit a algú “mira Lost” o “mira The Wire” i m’ha respost “ui quantes temporades, quina mandra…”? Bé, si en tenia tantes era perquè era bona. Que després l’1% de la població que m’ha fet cas ha estat eternament agraït per la recomanació. Fa ràbia eh, quan t’adones que la sèrie que t’han recomanat mil cops resulta que sí, que era una obra mestra? No et facis el dur, fes-nos cas als crítics (i als teus recomanadors de confiança.)
