La comèdia de culte més reivindicada dels darrers anys la tenim per tot arreu. Sí, ens referim a The office, el referent en quant a humor incòmode on la vergonya aliena és l’ingredient principal. Si fa ja uns anys ha estat un far de llum imparable a Amazon Prime Video, a partir d’aquest 23 d’octubre la sèrie té una segona vida a Netflix. O sigui les 9 temporades estan disponibles a les dues plataformes. No teniu excusa si no l’heu vist…
Posem-nos en context. La sèrie que ha triomfat a nivell mundial (l’americana de l’NBC, 2005 – 2013) és un remake de la ficció homònima que va crear l’ara arxiconegut Ricky Gervais (la britànica de la BBC, 2001-2003). Greg Daniels va ser l’encarregat d’adaptar i allargar la idea de Gervais i mantenint l’encert de l’humor irreverent i sobretot creant un càsting i una paleta de personatges icònics que ens han provocat algunes de les riallades més memorables al sofà de casa.
La tria dels protagonistes (i el guió) és sens dubte la clau principal de l’èxit de la ficció que es desenvolupa gairebé totalment en una oficina d’una empresa de venda de paper a Pennsilvània. I el capità de l’humor és el director d’aquesta oficina: el mític Michael Scott interpretat per in inoblidable Steve Carell. El seu egocentrisme, la seva manca total d’empatia, el seu histrionisme ridícul i el seu afany de protagonisme i reconeixement inunden la sèrie i fan que cada episodi sigui una autèntica festa de despropòsits narcisistes entre l’absurd i el surrealisme. Al seu costat brilla amb especial llum pròpia el seu assistent i segon a la cadena de comandament Dwight Schrute (Rainn Wilson) capaç de fer el que faci falta per complaure el seu cap (a qui adora i tem com si fos un Déu a la Terra). Completen el quadre la secretària de l’oficina, Pam Beasly (Jenna Fischer) i el comercial avantatjat Jim Halpert (John Krasinski) que amb la seva eterna història de flirteig li donen la tradicional història d’amor que tota sitcom necessita. Malgrat aquests quatre personatges són els que porten el pes de la sèrie (fins la 7a temporada), la resta de l’equip de l’empresa de paper serveixen de crossa perfecte de l’humor amb personalitats excèntriques i exagerades.
Particularment els capítols i els moments on la connexió Michael Scott i Dwight Schrute funciona són els millors de la sèrie però està clar que un producte no s’aguanta 9 temporades sense que les altres subtrames mantinguin el nivell. I creieu-me que el mantenen. Això sí, quan el protagonista va abandonar la sèrie (o no li van renovar el contracte) la caiguda de la qualitat i la frescor va ser notable. La inèrcia va dur el producte a un final digne però no amb la lucidesa i desimboltura de l’inici. Tot plegat una llàstima que queda compensada per la qualitat global de la sèrie.
Cal tenir present que la sèrie s’ha anat convertint poc a poc en un objecte de culte. Els seus inicis no van ser gaire reeixits aconseguint números d’audiència al voltant de 5 milions d’espectadors. Mentre va estar a la NBC mai va superar els 10 milions d’espectadors però va tenir una segona vida quan Netflix la va incloure al seu catàleg als Estats Units. Molta gent la va descobrir per primer cop i se’n va tornar a parlar. Des de llavors és de les més vistes de la plataforma any rere any. Al nostre país mai no es va poder veure mentre i és per això que la inclusió de tot el producte a Amazon Prime és una molt bona notícia pels amants de la comèdia. El meu consell és que li doneu una oportunitat i us deixeu portar pel pitjor cap de la història (i potser el que en el fons té el cor més gran). Crec que no us en penedireu.
