Són moltes les frases lapidàries que ens han deixat diferents criminals al llarg de la història, però pocs es poden arribar a comparar amb la frivolitat i poca empatia que desprenia Ted Bundy. “M’agrada matar i vull matar”. Theodore Robert Cowell Bundy va ser un assassí en sèrie que va actuar en més de 10 estats dels Estats Units al llarg de la dècada dels anys 70 i principis dels 80. Va arribar a confessar 36 assassinats dels quals se l’imputaven, però havia intentat negociar la seva pena de mort a canvi de confessar-ne més. El cas de Bundy també va tenir un ressò mediàtic molt important pel fet que ell era estudiant de dret en aquell moment i ell mateix va voler assumir la seva pròpia defensa. Un altre fet molt destacable és que es va deixar entrevistar per incomptables periodistes, investigadors i psicòlegs. Avui en dia totes aquestes entrevistes ja són públiques i, de fet, es poden trobar fàcilment a la xarxa.
A finals de l’any passat Netflix ja es va fer càrrec d’un documental sobre l’assassí. Conversations with a Killer: The Ted Bundy Tapes (Conversaciones con un asesino: Las Cintas de Ted Bundy, 2018) és un documental dividit en tres capítols que narra la història del criminal un cop ja a la presó a partir dels retalls de premsa i gravacions que diferents investigadors de diferents camps van fer. És d’especial menció la part més psicològica. Ted Bundy va ser empresonat en un moment en què es començava a crear una unitat dins l’FBI per atrapar i estudiar les persones que cometien crims de manera compulsiva, anomenats pacients de psicopatia (aquest fet s’explica en una altra sèrie anomenada Mindhunter).
Aquest mes, Netflix ha estrenat a la seva cartellera un film anomenat Extremely Wicked, Shockingly Evil and Vile (Extremadamente cruel, malvado y perverso). El film dirigit per Joe Berlinger (Book of Shadows: Blair Witch 2, 2000) relata una part important de la vida de Ted Bundy i les destrosses que va provocar. En aquest cas, no estem parlant d’una pel·lícula policíaca on veiem el rastre de morts del criminal, sinó que se centre més en l’aspecte més personal del criminal. Bundy va mantenir una relació llarga amb Elizabeth Kloepfer (més endavant Kendall), una mare soltera, mentre cometia els assassinats. Liz, tal com ell l’anomenava, es va negar a creure tot allò que se li imputava fins arribat al final. Aquesta és la relació en què se centre aquesta nova ficció sobre un dels assassins en sèrie malauradament més famosos dels Estats Units. A més, també destaca el matrimoni que va contraure amb Carole Boone, una seva amiga de la infància, amb qui va tenir una filla un cop ja empresonat.
Després que l’antic “noi Disney” Ross Lynch (Teen Beach Movie o Sabrina) es posés a la pell de l’assassí en sèrie Jeffrey Dahmer a My friend Dahmer (2018), adaptació del còmic del mateix nom, ara ens arriba un altre “noi Disney” a la pell d’un altre psicòpata. Zac Efron (High School Musical o Baywatch) és qui porta el pes del criminal al damunt en aquest film. Comparteix pantalla amb Lily Collins (To the bones o Tolkien), qui interpreta la parella sentimental de Bundy; John Malkovich (The ABC Murders o The Man in the Iron Mask), qui agafa el rol de la justícia i Kaya Scodelario (Pirates of the Caribbean Sea o The Maze runner), qui interpreta la dona que es va casar amb el criminal un cop empresonat i en va tenir una filla. Tampoc s’ha d’obviar papers més petits com el de Jim Parsons (The Big Bang Theory) o fins i tot Haley Joel Osment (The sixth sense) o James Hetfield (cantant de Metallica).
Lluny de trobar una aproximació sanguinària en aquesta pel·lícula, se’ns presenta un drama de caire més personal i fins i tot judicial. Més enllà de la carismàtica personalitat de Ted Bundy, el film se centre més en el que tot el cas va comportar per a la Liz. Ella va haver de batallar contra l’amor que sentia per ell, els dubtes que li plantejava tot el cas i, finalment, els remordiments.
Si una cosa sap fer bé el film és plantejar-nos la manera com un assassí en sèrie amb cert grau de psicopatia pot actuar i se’ns pot plantejar: Ted Bundy és un noi atractiu, encantador i molt intel·ligent, atrau la gent allà on va i sap ser d’allò més carismàtic. És precisament per aquest motiu que durant el judici també va atraure un gran nombre de gent que es consideraven fans del criminal i no el veien capaç de fer el que va fer. Aquesta personalitat és prototípica dels psicòpates, els quals amaguen el seu vertader jo, a canvi d’una personalitat realment atraient i encisadora. Extremely Wicked, Shockingly Evil and Vile ens mostra com, malgrat les acusacions i proves evidents de tot el que havia comès, hi havia moltes dones que declaraven haver-se enamorat de Bundy a través del judici televisat i al·legaven que “aquell somriure” les havia captivat, com és el cas de Carole Boone. I el que és més interessant de tot és que nosaltres, com a espectadors, també ens arribem a sentir atrets i fins i tot (si no fos perquè sabem com acaba el cas) dubtem de la culpabilitat del subjecte.
Ara bé, qui no conegui la història de Ted Bundy es pot arribar a perdre una mica en la cronologia dels fets. No deixa gaire clar en quins crims comet, en quin moment i la manera com l’acaben atrapant. És complicat saber el temps que passa amb la Liz o a la presó, o fins i tot seguir-li el ritme de vida. Tampoc deixa gaire clar en quins llocs d’Estats Units passa tot plegat, ja que Bundy va visitar fins a 10 estats diferents deixant un rastre de morts i fugues de presons. Crec que es podria arribar a solucionar amb algun tipus de subtítol que ens ubiqués l’acció en l’espai temps.
Si bé és cert que la crítica ha titllat la pel·lícula de superficial, plana i insulsa, no podem esperar que cada cop que algú adapta la història de Ted Bundy ens surti sempre el mateix monstre que realment era, ni se centri en la part més morbosa i escabrosa del que els feia a la víctimes. I crec que precisament aquest és el punt fort de la pel·lícula, veure les destrosses que un criminal pot deixar no només en les víctimes mortals i familiars d’aquestes, sinó també a aquella gent que l’envolta. Fer-nos dubtar de la culpabilitat i fer-nos caure en el parany carismàtic que representa la persona és un altre dels punts fort del film. Segurament hagués pogut aprofundir més amb altres relacions, com amb la de la Carole, que sovint la menysprea una mica, però en la seva totalitat funciona com allò que realment ens ve a explicar.
Veredicte
El millor: la part humana del monstre, la farsa que munta i la manera com ens fa caure en el parany, encara que sabem que realment no és així.
El pitjor: la cronologia que segueix no és fàcil per l’espectador que no coneix a fons la història de Ted Bundy i sovint es pot perdre en l’ordre dels esdeveniments
Nota: 7,5
