La cua a la parada de crispetes és eterna, però tant t’és. Has vingut disposat a passar una molt bona estona i pretén gaudir de la pel·lícula amb el teu vol de crispetes i amb el teu refresc. Finalment, arriba el teu torn i una noia amb un somriure mig cansat et demana què vols. Tu amablement li indiques els teus vicis cinematogràfics i t’encamines a la cerca de la sala on has de passar les pròximes dues hores gaudint de l’espectacle. Entres en aquella penombra i esperes aquelles mil·lèsimes de segon que els ulls triguen a acostumar-se a la sala de projeccions. Mig a les fosques o mig enfocat per unes llums molt tènues busques la teva fila i butaca i seus ja preparat i expectant per veure els tràilers i el que pròximament t’oferiran.
La foscor de seguida es menja la sala llevat dels petits (o a vegades exagerats) lluentons de les pantalletes del mòbil, d’aquelles persones que a última hora els silencien i comença el xou. Anuncis, tràilers i finalment el gran moment. Una pantalla completament negra amb un títol que diu “basada en fets reals”. Ara sí que gaudirem, l’hem clavada: crims, conspiracions, assassinats que en algun moment donat de la història han ocorregut.
Passió pel ‘true crime’
El fet que la pel·lícula que visualitzem ens alerti que està basada o que narra uns fets reals, fa que ens la mirem amb uns altres ulls, uns ulls de proximitat, de veracitat o fins i tot d’incredulitat, en funció de l’escena. La perspectiva ens canvia totalment perquè sabem que aquelles desgràcies o felicitats són reals, que algú les ha viscudes per explicar-ho o potser no, però se saben, i empatitzem. O a vegades, no, però la morbositat ens mou i necessitem saber, presenciar, ficar-nos a la pell de per poder saber més d’algun cas en especial.
De casos criminals reals portats el cinema n’hi ha a metres de cel·luloide, fins i tot ja no en format de pel·lícula, sinó també en format de documental (tal com fa uns dies ens explicava la Iaia Toneta). Podem trobar per exemple Ted Bundy, estrenada al Festival de Sitges l’any 2002, i pel·lícula que, encara avui en dia està, censurada a segons quins estats dels Estats Units.
Però també s’han fet pel·lícules inspirades en casos reals, segurament entre les més famoses trobaríem The Texas Chainsaw Massacre (1974), basada en l’assassí en sèrie Ed Gein; From Hell (2001), la qual explica la història de Jack l’Esbudellador o M, el vampiro de Düsseldorf (1931) basat en l’assassí en sèrie i bebedor de sang (d’aquí el sobre nom) de Peter Kürten.
Ara bé, també en trobem de més desconegudes pel públic més general (potser no tant per aquell públic especialitzat). A continuació en detallarem algunes que podreu afegir a la vostra llista de pendents o de pendents de tornar a visualitzar.
10 Rillington Place (1971)
Pel·lícula de Regne Unit traduïda a l’espanyol amb el títol El estrangulador de Rillington Place. Res a veure amb el de Boston, aquest és a l’altra banda de l’oceà. 10 Rillington Place és una pel·lícula inspirada en els casos que es van donar durant els anys quaranta a Londres on John Christie va estrangular almenys 8 dones, inclosa la seva dona. L’any 1972 John Hurt va guanyar el premi BAFTA a millor actor secundari per a aquesta pel·lícula.
Landru (1963)
És una pel·lícula francesa traduïda a l’espanyol amb el mateix títol, Landru explica la història de Henri Désiré Landru. Désiré es guanyava la vida d’una manera poc respectuosa, per dir-ho d’una manera. Coneixíem el paper de la vídua negre, doncs ell era el jugava sense ser vídeo. Durant la I Guerra Mundial utilitzava la secció de contactes dels diaris de l’època per conèixer noies, seduir-les i després matar-les per quedar-se els diners.
Chopper (2000)
Pel·lícula australiana traduïda a l’espanyol amb el mateix nom. Explica la història criminal de Mark “Chopper” Read. Després d’haver comès autèntiques atrocitats, se’l va detenir i va ser portat a presó, però essent pres va escriure una autobiografia de les seves vivències anomenada From the Inside (1991). D’aquest llibre en va sortir la pel·lícula de la qual estem parlant. La pel·lícula ha estat motiu de controvèrsies pel grau de violència que es pot veure en aglunes escenes.
The Onion Field (1979)
Pel·lícula estatunidenca traduïda a l’espanyol amb el títol de El campo de cebollas. Narra la història real de dos agents de policia que detenen a un parell de joves pels carrers de Hollywood. En un moment donat, un dels joves treu una arma amençant els dos agents. Aquests es veuen obligats a seguir les ordres dels dos joves que els condueixen fins a un camp de cebes apartat de la ciutat on executen un dels dos agents. La pel·lícula es basa en els fets relatats a la novel·la de no-ficció de Joseph Wambaugh del mateix nom.
El niño de barro (2007)
Pel·lícula Argentina que narra la història de Cayetano Santos Godino, més conegut amb el sobrenom d’El Petiso Orejudo. Aquesta pel·lícula narra els fets del psicòpata i sociòpata més temible de la història contemporània d’Argentina, però també un dels psicòpates que va actuar més jove de la història de la humanitat. L’any 1912 una sèrie de nens són assassinats d’una manera molt violent. En Mateo és un nen que té malsons sobre aquests casos, però de seguida esdevé una peça clau del trencaclosques per caçar el culpable.
