today-is-a-good-day

Com es captura un assassí en sèrie?

- Advertisement -

Si una cosa se li ha de reconèixer a David Fincher és la gran capacitat i qualitat que demostra a l’hora de crear thriller detectivescos i policials amb tocs psicològics força predominants, amb això vull dir trastorns mentals com la psicopatia, la sociopatia i la psicosi. Això queda palès en obres com Seven (1995), Fight Club (El club de la lluita, 1999), Zodiac (2006) i Gone Girl (Perdida, 2014), entre d’altres.

Ara fa al salt a la petita pantalla per a Netflix on dirigeix, entre d’altres directors, una sèrie que ens apropa a la creació d’un departament de l’FBI per estudiar la ciència del comportament criminal. Mindhunter ens situa a principis dels anys 70 i ens presenta Holden Ford i Bill Tech, dos agents de l’FBI que, a través d’entrevistes amb diferents criminals, creen la Unitat  d’Anàlisi del Comportament per tal de poder avaluar i classificar els tipus de criminal seqüencials, o tal com es coneixen avui en dia, assassins en sèrie. La història que ens planteja la sèrie està basada en fets reals i els dos personatges representen els dos agents de l’agència nord-americana, John E. Douglas i Robert K. Ressler.

- Advertisement -

Els detectius Holden Ford (Jonathan Groff) i Bill Tench (Holt McCallany) són els principals instigadors de la creació d’aquest nou departament el qual l’FBI es mira amb uns ulls d’ingenuïtat pel fet de partir d’uns estudis teòrics molt més propers a la psicologia i a la sociologia del que s’ensenya a l’escola de Quantico. A part, l’estudi es desenvolupa mitjançant entrevistes a diferents criminals entre els quals hi trobem un molt ben caracteritzat Ed Kemper, Richard Speck i Jerry Brudos entre d’altres mencions com Charles Manson o Charles Whitman. No obstant això, els caps del departament creuen que els dos agents s’estan involucrant a un nivell massa personal i emotiu amb aquestes entrevistes i és aquí on hi ha les estires i arronses de la sèrie.

- Advertisement -

Fincher deixa veure el seu costat més Zodiac en aquesta sèrie i en un guió i una acció que pretén fer-te partícip de tot el que està succeint. Amb una acció pausada i carregada d’informació pretén fer-te entrar en el joc i el paper de la nova Unitat de l’agència amb els lligams tant amb els criminals com amb els caps. El ritme lent de la sèrie no només permet que puguem pair amb calma tota la informació, sinó que també permet poder oferir un guió explícit, sense forats, tot ben amenitzat. I és que de fet, el punt fort de la sèrie no és ni el suspens ni els misteris, i en cap moment hem d’esperar un gir narratiu ja que no existeix. És una simple, però molt ben elaborada exposició d’uns fets, sense tenir en cap moment pretensió de ser documental.

L’ambientació de les accions i de tots els viatges al llarg de la geografia d’EUA que fan els protagonistes està feta a consciència. Tota la decoració, el vestuari i l’atrezzo ens evoca als 70. Cal mencionar especialment l’exhibició de vehicles que presenta el producte, ja que només amb els de la policia ja hi podem veure les diferents marques i models que es feien servir en funció de l’estat que servien. I a l’ambientació s’hi ha de sumar la música. Una selecció musical íntegrament dels 70 acompanya melòdicament cada un dels moments que es viuen i el que és encara més interessant, és que a través de la música es cree una diferència entre 3 moments claus que es viuen a cada episodi: les entrevistes amb els criminals, els problemes amb l’FBI per poder aconseguir els permisos necessaris per tal de crear la unitat i les relacions personals i familiars dels protagonistes.

Els personatges estan d’allò més ben treballats, molt especialment Holden Ford, amb una gran interpretació per part de Jonathan Groff, amb el qual, juntament amb Holt McCallany els veiem evolucionar al llarg de tota la sèrie. Cal fer també una menció especial a un tercer personatge, que juntament amb els dos anteriors, formen en triumvirat encarregat de la creació de la unitat. Es tracta de Wendy Carr (interpretada per Anna Torv), la qual esdevindrà un punt clau en la unitat un cop aconsegueixin els permisos i l’espai per treballar. A l’acció també cal afegir-hi les relacions familiars i personals dels tres personatges principals, ja que tots tres conviuen amb algun aspecte rellevant en la societat. La parella d’en Holden és estudiant de doctorat en sociologia (una ciència que estudia el comportament humà en el conjunt de la societat), el fill d’en Bill pateix d’algun trastorn proper a l’asperger, i la Wendy és homosexual en una societat on encara no es reconeix. Aquests tres factors jugaran un paper molt important tant en la intimitat dels personatges com també en el desenvolupament de la seva tasca. I és que de fet, és aquí on realment es pot apreciar la qualitat del producte, ja que cada acció i presa de decisió té una conseqüència que porta a explicar la següent acció. Tot està ben treballat i travat per tal que l’espectador pugui seguir a la perfecció i des de dins la creació de la unitat tant a nivell administratius com a nivell personal dels treballadors.

En definitiva, estem davant d’un producte que no ens distraurà amb grans dosis d’acció policial, sinó que establirà les bases del que esperem que siguin les properes temporades. Ens planteja uns inicis d’una unitat que en el futur ha d’aplicar la teoria per tal de poder capturar els criminals serials amb trastorns mentals com a un tipus de delinqüent diferent a la resta. Els modus operandi que fan servir cada un i el rerefons personal de cada criminal ha de permetre poder caçar-los abans del que permetia fer-ho la metodologia antiga.

És així doncs com després d’haver vist aquesta primera meravella desitgem continuar seguint els passos d’en Holden, en Bill i la Wendy i veure evolucionen cap a un terreny molt més pràctic per tal de veure què s’ha après de la teoria que ens plantegen.

Veredicte

- Advertisement -

Agradarà a: amants dels actes criminals a un nivell molt més psicològic i històric

No agradarà a: aquells que esperin grans dosis d’accions policials i criminals i ritmes trepidants

Enganxòmetre: 8

- Advertisement -
Irene Solanich
Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents