El mestre Clint Eastwood té 94 anys, per tant, hem de considerar aquesta Juror #2
com el seu comiat cinematogràfic. Malgrat tractar-se d’una obra menor, molt allunyada d’algunes de les grandíssimes pel·lícules de la seva trajectòria, resulta un adeu prou digne, tenint en compte que en els darrers anys (amb l’excepció de Richard Jewell) les seves propostes (The 15:17 to Paris, Mula, les dues al 2018 i Cry Macho al 2021) han estat molt pobres.
La trama del film és prou interessant, però el resultat final queda molt allunyat de la pel·lícula que podria ser. El guió té alguna llacuna, ja sigui en certs detalls de la trama com la construcció de personatges, i el seu repartiment, tot i que correcte, no desprèn el mínim carisma: començant pel protagonista (Nicholas Hoult) i especialment la seva dona (la més fluixa amb diferència Zoey Deutch), passant per la parella d’advocats (Toni Collette, el millor del film) i Chris Messina: la seva relació és interessant, però desaprofitada, igual que el personatge de Kiefer Sutherland, que només apareix en pinzellades per donar apunts legals, però que es podia aprofundir molt més.
Un film benintencionat però simple
La trama es divideix en dues línies: les deliberacions del jurat (el tram més interessant malgrat que és una còpia excessivament semblant, tant en diàlegs com en la personalitat dels membres, del magistral clàssic 12 Angry Men dirigida per Sidney Lumet l’any 1957) i l’exterior a la sala: el transcurs del judici, massa ràpid, i els dilemes morals tant del protagonista, més fluix, com de la fiscal, més interessant, així com els flashbacks (innecessàriament repetitius) de la nit del crim.
En definitiva, ens trobem davant d’una correcta pel·lícula pròpia del subgènere de cinema de tribunals, però que és massa senzilla si tenim present tant el mateix subgènere com la filmografia del director. Un film benintencionat, però malauradament simple, deixant una sensació de decepció si imaginem el que hagués pogut arribar a ser.
