Edward pren la decisió de deixar a la seva dona Grace després de 29 anys de matrimoni. A partir d’aquest moment, cadascun d’ells, a la seva manera, buscarà la manera de refer la seva vida en un petit poble costaner prop dels penya-segats de Hope Gap.
Amb aquest senzill argument però amb unes complexes interpretacions, Hope Gap del director i guionista britànic William Nicholson (Firelight, 1997), es va endur el Premi a la Millor Pel·lícula al IV Festival Internacional de Cinema de Barcelona-Sant Jordi (BCN Film Fest). Tal com van comunicar els membres del jurat, l’actriu Mercedes Sampietro, el cantant i escriptor Gerard Quintana i la directora de cinema Judith Colell, en fer públic el veredicte, “hem decidit reconèixer la pel·lícula amb el màxim guardó del festival per ser una intel·ligent i profunda reflexió sobre el conflicte d’una ruptura i el dolor d’una parella que fa molts anys que estan junts, en un relat de solitud, falta de lleialtat, desconfiança i por a la mort, subratllada per uns textos intel·ligents i poètics que expliquen perfectament la història”.
I és que només es poden tenir paraules de reconeixement per aquest drama tan british que apel·la directament als sentiments i les emocions, gràcies sobretot a una Annette Bening (American Beauty, 1999) i un Bill Nighy (Love Actually, 2003) que estan magnífics els seus papers de matrimoni trencat, al costat de Josh O’Connor. El jove actor de The Crown (2019-2020), gràcies a la seva inspirada interpretació com el fill de la parella protagonista, va ser reconeguda amb el Premi al Millor Actor, també a la darrera edició BCN Film Fest.
Hope Gap pot semblar, a simple vista, un modest drama més sobre divorcis, però sota la seva suposada superficialitat s’amaga una gran reflexió sobre les complexitats i els costos del matrimoni. El director, gràcies al ritme i muntatge que li atorga a la seva cinta, aconsegueix que totes les frases del guió verbalitzades pels seus grans intèrprets vagin directament al cor dels espectadors.
Algun espectador, poc acostumat a drames intimistes la pot titllar de massa lenta o, fins i tot, conservadora, però la subtilitat que transpira en tots i cada un dels fotogrames ho diu tot. És com una obra de teatre filmada amb gran maduresa i una profunditat emocional on la majoria de drames actuals no arriben.
Veredicte
El millor: el sublim treball actoral del trio protagonista, ple de matisos i profunditat.
El pitjor: una cinta que només atraurà un públic madur fan de la parella protagonista i dels drames més convencionals.
Nota: 8
