De fa ja anys, i no sense certa actitud pejorativa, hom parla del retorn del cinema mainstream a l’espectacle de barraca, un retorn tècnicament sofisticat si es vol. És a dir, el cinema recula/torna a les emocions primàries, essencials de tot espectador davant el tren que arriba a l’estació i que sembla que ens hagi de passar pel damunt, davant el regador que acaba regat que ens genera una hilaritat inevitable. Però hi hauria dues qüestions a considerar:
- Se n’ha anat mai l’espectacle de barraca com per parlar d’un retorn?
- Què hi ha de dolent en l’espectacle de barraca?
A Pierrot le fou, del recentment desaparegut Jean-Luc Godard, Jean-Paul Belmondo li pregunta a Sam Fuller, el qual corre per la mateixa festa, què és el cinema. Fuller respon de manera curiosa: “el cinema és un camp de batalla on hi ha amor, odi, acció, violència, mort… en una paraula, emocions”. Sens dubte és una visió parcial del que ha estat i és el cinema, però fins a cert punt Fuller té raó, sentir emocions, primàries, intenses, omple molts espectadors i ha estat de sempre part bàsica de l’espectacle. El cinema de Hollywood s’hi ha dedicat de sempre, a generar emocions, i no serem nosaltres qui esmenem la plana. No hi ha res de dolent en l’esperit de l’espectacle de barraca, sempre que hi hagi uns mínims. No és cap crim passar distret una estona amb un bon espectacle ple d’emocions viscerals, com tampoc trobem malament anar a un parc d’atraccions precisament a sentir emocions fortes de caràcter intens i primari.
Fall és, definitivament, un film d’emocions intenses i primàries: les derivades del vertigen, del perill de caure des d’una alçada indecent, una por atàvica inherent a la condició humana, la por a l’abisme que atrau. Scott Mann, un realitzador que no despunta particularment, però que tampoc fa malament els films de tensió i acció (Heist (2015); Final Score (2018)) roda aquesta incursió peculiar al món de l’escalada prou bé perquè no despatxem l’oferta de qualsevol manera, el que no vol dir que la cinta sigui rodona: al guió hi ha trampes, i una d’elles gairebé inexcusable i un punt matussera.
Segons sembla, l’origen del projecte rau a una conversa que van tenir Mann i l’equip de filmació mentre rodaven en les alçades d’un estadi del Regne Unit una determinada escena de Final Score. Mann diu que aquesta por al buit a tots els semblava molt adient per al cinema, encara més essent on eren.
Cintes sobre el món de l’escalada i de l’alta muntanya, amb condicions climàtiques duríssimes, siguin de fred o de calor, constitueixen tot un subgènere on naturalment hi ha d’altres ingredients com ara el malfactor de torn, un determinat objectiu que aquest intenta de malbaratar, d’altres perills com ara animals ferotges o grans escletxes amb caiguda en vertical que no es veuen a causa de la neu, la boira, la nit, etc., etc. Entre els títols, podem recordar fàcilment clàssics com ara The Eiger Sanction (Licencia para matar (1975)), de Clint Eastwood; Vertical límit (2000); Everest (2015); o la més cèlebre, Cliffhanger (1993), amb Sylvester Stallone, que a l’Estat espanyol va venir a intitular-se Máximo riesgo, els deu minuts primers de la qual són pura adrenalina i que, en certa manera, és inamagable que inspiren els deu primers minuts de Fall.
La cinta també connecta amb un determinat terror absurd i sord com el que es deriva de tot un altre subgènere, el de les coves, subaquàtiques o no, o amb cintes com ara Open Water (2003), The Shallows (2016), d’en Collet-Serra, o 47 Meters Down (2017), on els taurons passen a ser aquest terror primari i absolut que tenalla inexorablement, gairebé sense defensa possible. Tot aquest tipus de cinema sembla insistir en la màxima si no vols pols, no vagis a l’era, però tots sabem que l’home no té remei, vet aquí la cosa divertida alhora que tràgica.
Fall substitueix l’immens penya-segat per una torre de ràdio rònega de més de sis-cents metres d’alçada, perduda en algun punt del desert de Mojave, Califòrnia, que sembla inspirar-se en una autèntica torre de ràdio d’alçada semblant que igualment és a Califòrnia. Les dues actrius protagonistes, Grace Caroline Currey (Becky) i Virginia Gardner (Shiloh Hunter), fan un bon treball tot encarnant un parell d’amigues que s’han amagat coses, una de les quals, Becky, ha perdut el marit (Mason Gooding) en una escalada en vertical d’alt risc. Becky no du bé la relació amb el pare, qui no aprova el marit. Per tot plegat pateix una depressió de cavall de la qual intenta treure-la Hunter tot proposant-li pujar aquesta torre de ràdio oblidada: un desafiament majúscul per a unes persones, com també l’era el difunt marit, addictes a l’adrenalina que genera el vertigen i el buit. Fer l’escalada també servirà perquè Becky, des de dalt, i en qualitat tant d’homenatge al difunt marit com ara d’alliberament definitiu de la pena, llanci als quatre vents les cendres d’aquest.
El guió, del mateix Mann i del seu col·laborador freqüent Jonathan Frank, conté tants tòpics com ara recursos originals quan les nostres dues heroïnes s’han quedat sense l’escala que permet l’accés a dalt de tot; així, doncs, tampoc poden descendir, i romanen aïllades i ignorades de tothom: és un desert, i el restaurant de carretera de la zona, tot i que visible, és molt lluny perquè ningú no les pugui clissar. En un espai tan reduït, els guionistes se’n surten prou tot dosificant elements com ara la poca aigua de què disposen, que caldrà anar a cercar perquè la motxilla que la conté ha caigut i ha quedat atrapada una desena de metres més avall; els diversos intents frustrats de reclamar atenció a una alçada on els mòbils no funcionen molt oportunament, tot fent ús d’un dron que Hunter s’ha dut per tenir vistes de la proesa de cara a les seves emissions com a influencer; els atacs dels voltors àvids de la seva carn; confessions i draps bruts que surten a la llum a causa de la situació límit; la possibilitat de caure al buit mentre dormen; els malsons… Però, com dèiem, erren amb un recurs molt tronat que vol enganyar l’espectador quant a la percepció del que està esdevenint-se realment, i que amb independència de la seva no pertinència, tampoc està ben resolt ni feia cap falta atès el to general de la història.
Però el que sí que aconsegueix Mann és injectar-nos al cervell una dimensió completa del que és el vertigen, una que, malgrat virtual, ens fa remoure a la butaca tot competint amb el Shambhala o la caiguda lliure de qualsevol parc d’atraccions. És un film esplèndidament filmat, amb un sentit convincent de què és cinema, que no fa gaire ús de la imatge virtual ni de cap croma de pantalla verda.
És una cinta molt física en tots els sentits, tan visualment com per a les actrius. El grau de realisme intens que la cinta té, aquesta alçada vertiginosa que es pot percebre en tot moment, mentre bufa el vent, plou i cau la nit, es va aconseguir construint la part de dalt de la torre, uns 30 metres, damunt una muntanya amb un penya-segat l’alçada de la qual era justament de més de 600 metres. Tot i que amb certes seguretats, hom pot dir que les actrius estaven ben bé penjades dalt de tot. El rodatge, a banda, fou dur a causa d’aquest vent i pluges, i d’una plaga bíblica d’insectes que sovint arruïnaven el plató de rodatge, entre altres gentileses.
Rodada en format IMAX, 2.00:1, la fotografia de MacGregor és espectacular; el film demana veritablement, com ara el CINERAMA dels anys 50 i 60, ser vist en pantalla gegant.
