La mort de Jean-Luc Godard és una pèrdua molt important per al cinema no conformista. Era el supervivent del moviment que va ajudar a crear, la Nouvelle Vague. Homes com ell són absolutament necessaris per treure al cine de l’esgarrifosa situació actual en què ha caigut generalment en la vulgaritat.
Acaba de morir. Ho ha fet de la mateixa manera que feia cinema: decidint-ho ell, el quan i el com. Ha fet ús de l’anomenat suïcidi assistit (legal a Suïssa), no perquè estigués malalt sinó perquè com han dit els seus familiars, estava cansat (epuisé), la vida ja no tenia al·licients per a ell. Per això va decidir posar-li fi. Quan va voler.
Ja no queda cap dels fundadors de la Nouvelle Vague, tots ha mort, aquell moviment cinematogràfic que Godard va renegar perquè havia anat per camins que ell no compartia. De fet, en A bout de souffle (Al final de la escapada) ja es pot veure que el seu cinema no tenia res a veure amb el de la resta d’integrants, especialment amb en Truffaut amb qui va tenir una gran enganxada.
Decidir la seva mort ja ho havia insinuat en alguna de les darreres entrevistes: “No vull perseguir la vida a tot preu. Quan em cansi, moriré”. Ho acaba de decidir a 91 anys al seu domicili al costat del llac Léman. Tots els seus familiars sabien que el suïcidi li fascinava.
La seva importància en el cinema ha estat fonamental, sobretot, a escala conceptual. La seva influència, especialment narrativa, ha estat innegable. Pots estar o no d’acord amb alguna pel·lícula, amb alguna de les seves etapes o amb els seus conceptes o filosofia, però el seu cinema ha estat sempre innovador, sempre ha volgut trencar motlles, mai ha volgut fer un cinema convencional.
Per això va deixar de fer films com Le mépris (1963), Les carabiniers (1963), Alphaville (1965), Le petit soldat (1963) o Pierrot le fou (1965, prohibit a França i protagonitzat per la seva musa d’aleshores Anna Karina amb qui es casaria un any més tard), films que el van situar com l’alternativa més revolucionària i innovadora respecte als seus antics companys del ‘Cahiers’ passats a directors i que representaven un cinema comercial amb el qual va arribar un moment en què no estava d’acord.
El seu radicalisme formal va passar a ser un radicalisme polític i va abandonar la seva zona de confort fundant el Col·lectiu Dziga-Vertov, amb influències del cinema de propaganda soviètic, una mena de cinema nascut a Alemanya i França que intentava contribuir a fer la revolució.
Per fer-ho curt: Godard va ser un esperit lliure, però també un provocador. Quan va tornar al cinema més o menys dins del sistema va fer films com Je vous salue, Maria (1985) o Nouvelle vague (1990). I va continuar essent un director incòmode per al sistema.
Si la trobeu, us recomano la col·lecció de 6 vídeos sobre l’Histoire de Cinema (1997-1998), on dona la seva opinió sobre la història del Setè Art i mostra els quins van ser els seus conceptes, no compartits per gairebé ningú.
Je vous salue i je vous felicite, Godard!
