Jean-Paul Belmondo, Bébel per als amics, ha mort als 88 anys, una de les grans estrelles del cinema francès, gràcies a la ‘Nouvelle Vague’ i als seus herois descarats, un lleig pocavergonya i simpàtic, un autèntic seductor. No el vaig conèixer personalment, però el vaig trobar en una roda de premsa d’un festival dels que jo acostumava a anar. Salònica? Cairo? Istanbul? Cognac? No ho recordo ben bé, però sí que en persona era igual que a les seves pel·lícules. Aquest és precisament el secret de l’èxit de les grans estrelles, de les carismàtiques. Les pel·lícules es muntaven al voltant de les seves personalitats i no a l’inrevés, un fet que pot explicar moltes coses, sobretot a l’hora d’atribuir autories.
Això sol passar en totes les grans estrelles, que ells condicionen les seves pel·lícules. Bébel, com l’anomenaven els seus fans, no era l’excepció. Belmondo sempre m’ha caigut molt bé, cosa que no puc dir de massa actors o actrius. El vaig descobrir en À bout de souffle (1960), per descomptat, on va crear una icona a partir d’una altra icona, Bogart, i va passar a la història de la mà del primer Jean-Luc Godard, un film que cal dir que no ha envellit massa bé, sobretot per les parts més pretensioses, que n’hi ha moltes i són aquelles en què el realitzador es posa transcendent. En el film vaig envejar que Bébel se n’anés al llit amb l’enlluernadora Jean Seberg, que anys més tard moriria de manera tràgica.
Vaig seguir la seva trajectòria admirant-me la seva capacitat d’adaptació a la Nouvelle Vague i als veterans: Carné, Chabrol, un altre cop Godard, De Sica, Sautet, Truffaut, Lelouch, Resnais… El vaig considerar com una icona del cinema negre francès, el polar, lligant-lo amb noms com Melville, Becker, Verneuil, Molinaro, Malle, Deray, o Giovanni fent de gàngster modern o de símbol de la corrupció actual en altres aspectes. Després em va sorprendre fent d’heroi d’originals aventures en Cartouche, el hombre de Río (1962) o Las tribulaciones de un chino en China (1965), convertint-se en imprescindible protagonista dels films de Philippe de Brocca, creant uns personatges francament divertits i originals, i cal remarcar-ho, no el doblava ningú, ell era el seu propi ‘cascadeur’.
Gran amic i aparentment rival d’Alain Delon (competien per ocupar el lloc que havia deixat Jean Gabin) van protagonitzar junts Borsalino (1970) 一i altres set pel·lícules més一, un film que es pot considerar com la cimera del cinema comercial de ‘qualité’ del cinema francès. No cal dir que el cinema francès té un ‘charme’ que no tenen altres països. Belmondo representava físicament tot el contrari de Delon, però això no vol dir que fos menys atractiu. Va ser, segons la publicitat de l’època, ‘un poca vergonya simpàtic’, d’acord amb els seus personatges.
No sé si Belmondo era un bon actor o no, però per a mi ha estat una de les grans estrelles del cinema francès de postguerra i el lleig més atractiu del cinema. Ara ha mort a la vida però no al cinema, perquè les seves pel·lícules segueixen estant molt vives. Si podeu atrapeu-les i busqueu una de les darreres, Les acteurs (2000) de Bertran Blier, on un grup d’estrelles franceses reflexionen sobre ells mateixos. Jo, ara mateix, tractaré de veure de nou alguns films de Bébel.
