L’1 de novembre arriba a Disney+ el documental que mereix John Williams. Parlem d’un home que ha guanyat 5 Oscars (54 nominacions), 4 Globus d’Or (25 nominacions), 7 BAFTA (15 nominacions), 3 Emmy (6 nominacions) i 23 Grammy (69 nominacions). Aquestes xifres de vertigen són la millor targeta de presentació del compositor de bandes sonores de cinema més gran de tots els temps: John Williams.
El documental, que porta per títol Music by John Williams, ofereix un viatge per la seva extraordinària carrera de més de sis dècades. Es destaca el seu treball amb directors com Steven Spielberg, George Lucas J.J. Abrams i molts altres. Amb entrevistes exclusives, imatges d’arxiu i reflexions personals, la producció revela el procés creatiu darrere de les seves melodies immortals que han marcat generacions. Un homenatge imprescindible per als amants del cinema i la música.
El documental de John Williams: obligatori per a cinèfils
El 8 de febrer de 2025 John Williams bufarà 93 espelmes. I el músic nascut a Nova York segueix ben actiu. Tant és així que aquest 2024 va estar nominat a l’Oscar per la banda sona d’Indiana Jones i el Dial del Destí. Lluny queden els seus inicis com a director de bandes de música militars, durant el seu servei a la Força Aèria dels Estats Units, gràcies a la seva formació musical que li va inculcar el seu pare, bateria de jazz. Williams, amb només 16 anys, ja sabia tocar el piano, el trombó, la trompeta i el clarinet, completant la seva formació com a compositor a la Universitat de Califòrnia de la mà del cèlebre Mario Castelnuovo-Tedesco.
Després del seu servei a la pàtria, va tornar a la seva ciutat natal, on va ampliar els seus estudis de piano a la prestigiosa Escola Juilliard amb la reconeguda Rosina Lhevinne, mentre treballava com a músic de jazz, seguint la tradició familiar. Un cop finalitzada la seva formació va decidir tornar a Los Angeles per començar la seva carrera al cinema, aprenent de mítics compositors com Bernard Hermann (Psycho), Alfred Newman (The King and I) o Franz Waxman (Sunset Boulevard). Abans de fer el salt a la pantalla gran, va posar la música a moltes sèries de televisió dels anys 60 com Gilligan’s Island, Lost in Space i Land of the Giants, guanyant ja el seu primer Emmy per Heidi (1968).
Quan en John va conèixer l’Steven
Amb el gran bagatge i reconeixement adquirit a la pantalla petita, no li va costar gens fer-se un lloc dins de Hollywood i en les nominacions de l’Acadèmia amb Valley of the Dolls (1968), The Reivers (1970) i Goodbye Mr. Chips (1970), guanyant-lo finalment pel musical Fiddler on the Roof (1972). La llegenda de John Williams tot just començava. La seva veritable consagració havia d’arribar de la col·laboració, al llarg de més de 40 anys, amb el ‘Rei Mides’ del cinema, Steven Spielberg. L’eterna relació va començar quan l’encara jove director es va posar en contacte amb ell perquè li compongués la banda sonora de la seva primera pel·lícula, The Sugarland Express (1974). Aquell va ser l’inici del sòlid tàndem professional, que ha durat fins a l’actualitat i que els ha fet guanyar 3 Oscar: Jaws (1976), E.T.: The Extra-Terrestrial (1982) i Schindler’s List (1993).
No obstant això, si per una banda sonora sempre recordat Williams aquesta és i serà, sense cap mena de dubte, Star Wars (1977) amb la que guanyaria un més que merescut Oscar per una partitura simfònica que es convertiria automàticament en un fenomen mundial, juntament amb la cinta de George Lucas, passant a formar part de l’imaginari popular col·lectiu. El pare musical de Luke i Leia ha acompanyat amb les seves partitures totes les aventures de la saga Skywalker.
Un llegat inesborrable
Parlant de sagues mítiques, Williams també ha musicat el fins ara quadríptic d’Indiana Jones, les dues primeres pel·lícules de Home Alone i de Jurassic Park, i tres primers de Harry Potter. Això sense oblidar altres composicions inoblidables com la de Superman (1978), Born on the Fourth of July (1989), Seven Years in Tibet (1997) o Memoirs of a Geisha (2005). Realment, totes i cada una de les obres de l’octogenari compositor es mereixen un estudi a part, ja que la seva bellesa i complexitat simfòniques les fan úniques.
